'En el cap de...' Maria, refugiada siriana



Portem un mes, caminant. Un mes! Vam sortir de Síria, el nostre país en guerra, vam travessar Turquia com vam poder i després de  viatjar de nit en un bot inflable vam arribar a Grècia i aconseguir tocar territori de la Unió Europea. Va ser un moment de gran il·lusió, però també un miratge perquè en realitat, fins que no arribem a Hongria, on ja entres definitivament a l’espai Schengen, tocar les illes gregues és només un tràmit més.
Precisament ara ens trobem a la frontera entre Sèrbia i Hongria, el darrer pas abans d’arribar a Alemanya, que és la nostra destinació. Hem arribat aquí i no ens deixen passar. Ens hem topat amb aquells policies armats fins les dents i ens diuen que no ens deixen passar. Escolti, que no som delinqüents, nosaltres!
Per què no ens deixen passar? Si l’únic que vull jo és arribar a Alemanya, no hi faré res a Hongria! Ja ho sabem, a  més a més, que no hi som ben rebuts. Només demanem això: que ens deixin passar.
Els nostres nens estan malalts, tenen gana i set. Estem molts cansats. Em sembla que és una situació injusta, inhumana. He arrossegat tota la meva família fins aquí, i al final em trobo que em tracten com un animal. Som persones, no bèsties! Necessito dormir, necessito rentar la meva filla. Necessito un lloc on dormir, necessito aigua. Som éssers humans, només això. Però res menys que això.
Necessito arribar ja a Alemanya i que s’acabi aquesta merda d’una vegada. A vegades estic a punt de defallir... però no puc fer-ho, he de  seguir. Ho he de fer. Pels meus fills!

* Article publicat a la revista Valors de setembre de 2015.

Comentaris

Entrades populars