L’ampliació del Mataró Parc i el “síndrome de Can Fàbregas”*

“Serà un nou Can Fàbregas”, va profetitzar un periodista que segueix la informació local des de fa anys. És molt difícil de saber a hores d’ara si s’arribarà a tant, però de moment pinta que podria ser almenys el tema del 2017 a Mataró, per molt que el tema vingui de lluny: la possible ampliació del centre comercial Mataró Parc, per la qual els seus promotors sospiren pràcticament des que es va obrir, l’any 2000.

Des de fa una setmana, el tema és vox populi a tota la ciutat, malgrat que tot i el que pugui semblar en aquesta darrera setmana no hi ha hagut cap novetat rellevant sobre la seva possible ampliació. L’únic que s’ha sabut, mitjançant una informació del diari Ara, és que el Tribunal Suprem ha donat la raó a l’empresa promotora del centre comercial en contra del criteri de la Generalitat de no incloure’l dins el que se’n diu Trama Urbana Consolidada, és a dir, el perímetre dins del qual pot construir-se amb més facilitat un centre comercial o ampliar-ne un de ja existent. No ens confonguem: no és que fora de la TUC no es puguin construir comerços, sinó que, si es fa, ha de ser un tipus de comerç “singular”, que no tingui res a veure amb l’urbà, amb el que es podria trobar al centre de la ciutat (cosa que de fet és el que pretén, en part, el Mataró Parc).

Per tant, la sentència del Suprem, deixem-ho clar, no és que “doni llum verda” -com explicitava erròniament el rotatiu barceloní- a l’ampliació del centre comercial. És que, de fet, ni tan sols “obre la porta” a l’ampliació, com s’ha volgut vendre interessadament. La sentència -que és del mes de juny de l’any passat, amb una nota aclaridora del mes de setembre!- simplement avisa a la Generalitat que no pot negar-se a l’ampliació del Mataró Parc agafant-se a què el traçat de la TUC no inclou el centre comercial en el seu interior. Punt. No que no pugui negar-se a l’ampliació, no; però en tot cas no amb aquest argument. El Suprem ve a dir a la Generalitat: “Si s’hi vol negar per motius polítics, busquis una estratagema menys òbvia. Això no cola”.

Però que la sentència, en el fons, sigui molt poca cosa no vol dir que no s’hagi aconseguit, per satisfacció del Mataró Parc, situar el tema a l’esfera pública de la ciutat i creat una enorme bola de neu mediàtica. A tall d’anècdota, consta que hi ha exregidors que han rebut trucades de persones demanant “on calia anar a portar al currículum donada l’ampliació de Mataró Parc”. Un veritable xou. Tothom en parla, tothom es posiciona… i el govern local no sembla que tingui massa clar quin és el rumb polític que posarà en aquesta qüestió.

L’alcalde Bote coneix des de fa temps el projecte, que anteriorment ja havien vist els seus antecessors Joan Antoni Baron i Joan Mora, perquè li va ser presentat en un dinar just després de ser escollit amb el propi Olivo al restaurant Hispània. Diem “el projecte”, de forma genèrica, perquè en realitat només s’ha arribat a presentar per part dels seus promotors una sola concreció d’aquesta voluntat d’ampliar, en una data tan llunyana com el 2004, que va ser desestimada pels tècnics municipals. Des de llavors, hi ha hagut intercanvi de papers, maquetes, projectes, estirar-i-arronses, moments en què semblava que la cosa sortiria endavant… però finalment mai hi ha hagut un acord definitiu.

L’escull principal és que, per fer el que Tomás Olivo vol fer i que segons ell serviria per generar dos mil llocs de treball directes a la ciutat -un caramel difícilment rebutjable-, caldria requalificar la zona verda que queda just a sobre de l’actual centre comercial, que és de propietat municipal. I per fer això, caldria -a banda del suport posterior de la Generalitat- modificar puntualment el Pla General d’Ordenació Urbana, cosa que requereix catorze dels 27 vots del consistori, majoria absoluta. Un repàs a l’equilibri de forces porta a veure clar que, com a molt PP i Ciutadans donarien suport al projecte, el PSC i David Bote necessitarien sí o sí el suport del seu soci de govern el PDECat, que justament es troba en un moment en què necessita exhibir-se com “el partit dels botiguers”, de les classes mitjans treballadores del centre de la ciutat, molt reticents a qualsevol ampliació del centre comercial del nord de la ciutat.

De totes maneres, també és veritat que en el comunicat emès pel PDECat s’obre la porta a no oposar-se a l’ampliació si els comerços que instal·lés el Mataró Parc “no tinguessin res a veure amb els del centre de la ciutat” -la proposta de Tomás Olivo va bastant en aquesta línia: jardineria, construcció, accessoris per cotxes…-. Per tant, tot i que retòricament els dos socis defensin models diferents de sistemes comercials, tampoc és cert que hi hagi un abisme ni tampoc un mur frontal a l’àrea d’Urbanisme. Dimecres passat, de fet, la regidora nacionalista Núria Calpe va posar la pilota a la teulada d’Olivo: si vol ampliar el centre -un cop s’hagi fet la reparcel·lació a la qual el govern està compromès durant aquest 2017- ja podrà fer-ho… en els terrenys de 24.000 m2 que ja té de la seva propietat. I si vol fer una ampliació més important, que presenti la proposta formalment a l’Ajuntament. Punt i final. O punt i seguit, vaja. També, en els pressupostos de l’any que ve, hi consta una nova partida de promoció del comerç del centre de la ciutat -230.000 al capítol VI destinats a “Eix comercial Mataró Centre”- arran del Pacte pel Comerç que va promoure l’anterior regidor Miquel Rey; aquest és un altre element que pot ajudar a trobar aquest equilibri al que Bote feia menció. I a estovar posicions.

Tot aquest panorama fa que l’alcalde Bote estigui molt caut amb la qüestió. Dimarts passat, en el tradicional esmorzar d’inici d’any que ofereix als periodistes que seguim la informació local, quasi se li va haver d’estirar de la llengua un compromís amb condicional. “Si es demostra que és una bona oportunitat per a la ciutat i no genera desequilibris, aprofitarem l’ocasió”, va acabar dient, pràcticament hieràtic. No se li escapa a ningú que aquesta serà la seva primera prova de foc política: sabem que Bote és capaç de cancel·lar la Festa al Cel, però no sabem encara si serà capaç de construir un camí per fer possible l’ampliació.

Encara, però, hi ha una altra qüestió que ho sobrevola tot plegat: aquest meló s’obre -o s’evidencia, o surt a la llum- en un moment en què la ciutat segueix sense haver encara resolt -ni de lluny- l’aterratge de El Corte Inglés a Can Fàbregas. I per tant, és com si ara “Ampliació de Mataró Parc” arribés com el segon semestre d’una assignatura la primera part de la qual encara no hem aprovat -i això que devem anar ja per la cinquena convocatòria-. El centre comercial, per seguir el símil, demana a la classe política local cursar una assignatura que no vam sabem superar en el seu dia. Per tant, davant del “síndrome Can Fàbregas”, que ha empaitat ja dos alcaldes, molta cautela, prudència i mà esquerra, en un entorn molt polaritzat i fragmentat, on temes com el comerç són material altament inflamable. L’alcalde ha de conjurar la classe política local per superar definitivament aquest fantasma si vol obrir un nou cicle de progrés a la ciutat, amb els riscos que comporta.

“És el moment de parlar per aclarir què signifiquen les diferents opcions, quines conseqüències tenen i quin paper vol jugar cadascú”, apunten des de La Riera 48… Comença un moment apassionant de la política local mataronina.

* Article publicat a LaRiera48 a mitjans de gener de 2017.

Comentaris

Entrades populars