'En el cap de...' Aung San Suu Kyi
que sigui la presidenta del meu país, Birmània. Però no és així. Hi ha una certa confusió sobre l’abast del càrrec que tinc. Sóc consellera d’estat de Birmàmia, sun càrrec que equival a cap del govern. Però no és una situació en absolut homologable a la d’un sistema polític a Occident. La força del país segueix en mans dels militars, que –recordin-t’ho– van controlar el país durant cinquanta anys, que es diu aviat. El 2015, van permetre unes primeres eleccions creïble, on la candidatura encapçalada per mi (Lliga Nacional per la Democràcia) va rebre una pluja de vots. Però que permetessin unes eleccions no significa que passéssim a ser de la nit al dia una democràcia. No. Això trigarà molt temps. Ells ens van deixar votar, sí, però es van reservar tres ministeris claus del nou govern (vinculats amb la seguretat), el 25% dels escons del Parlament i el dret a veto respecte qualsevol canvi constitucional. De fet, la pròpia Carta Magna prohibeix que jo ocupi la presidència del país. Imagineu-vos! L’exèrcit és –amb el cap de l’Estat Major, Min Aung Hlain– qui es troba darrera de la campanya de violència que ha incendiat i destruït centenars de poblacions. No tinc poder sobre ells. I no sabeu com m’entristeix les notícies que m’arriben, però he d’acceptar els límits de la meva acció:
a canvi de poder canviar algunes coses, he de guardar silenci en d’altres. Aquesta és, després de tota una vida dedica a la pau i la reconciliació, la meva tragèdia.
* Article publicat a la revista Valors del mes de febrer de 2018.
Comentaris