El final d’ETA, ara sí*
Avui torno a parlar del País Basc arran de la dissolució d’ETA, que s’acaba de produir. De fet, des que l’octubre de 2011 la banda terrorista va anunciar la fi de la lluita armada encara que no la seva dissolució –a l’espera de fer el procés intern necessari– en realitat tots plegats ja li vam cantar “les absoltes”. Això d’ara, aquests set anys més d’arrossegar-se, no han estat més que un epíleg sense cap interès pel conjunt de la societat basca i espanyola. Fa temps que ja donàvem ETA per morta.
Però també és veritat que és ara, en el moment de l’adéu definitiu de la banda, quan toca fer balanç. Fer balanç d’una organització que ens ha acompanyat durant tota la vida (en el cas almenys d’aquells que tenim menys de 50 anys): quan vam obrir els ulls a la vida, ETA ja hi era. I durant tota la nostra adolescència i joventut, lamentablement, hi ha estat. Gelant-nos el cor. Deixant-nos desfets davant de cada nova atrocitat.
Els més joves, els de menys de 25 anys, pràcticament no saben què és. Caldrà explicar-los-ho. A ells i als que vindran. Caldrà recordar-los que, en nom d’un poble honorable com el basc, una colla de brètols que es prenien la justícia per la seva mà decidien qui era digne de viure i qui no. Així de cru. Com descriu magistralment la novel·la Pàtria –molt significatiu els seus 700.000 exemplars venuts–, ajudats per tot un entorn social que els ho facilitava, s’aproximaven físicament a la persona escollida i se li llevava la vida. Zas. Sense cap escrúpol.
Però el que em deixa més atònit del final d’ETA és la frase del penúltim comunicat on assegura: “Res de tot això [la violència armada] s’hauria hagut de produir mai”. Poques línies més tard, hi torna: “Tan de bo res d’això hagués ocorregut”. Des de quan pensa, això, la banda? Seria interesant poder-ho esbrinar. Des de quan creuen que l’acció terrorista va deixar de tenir sentit? Suposem que aquesta reflexió comença fa vint, quinze, deu anys. Llavors, per què? Per què tot plegat? Per què seguir amb un espiral de violència, d’acció/reacció, que sabien que no conduiria enlloc? Segurament perquè, com ens va dir mossèn Gaspar Martínez al documental Polifonia Basca, entrevistat per Antoni Batista, “no hi ha res més difícil a la vida que admetre que el teu relat estava equivocat”. Doncs això. Finalment ETA ho ha entès: durant si més no gran part de la seva existència, el relat de la banda ha estat equivocat. Benvingut sigui el reconeixement, però és una autèntica llàstima haver hagut d’acumular 854 morts i tant de dolor per arribar-hi.
Ara ens toca als periodistes i als historiadors deixar-ho escrit (i ben escrit) i procurar treure’n lectures de com no resoldre els conflictes. De moment, tenim l’exemple de la ciutadania basca que, molt majoritàriament, ja fa temps que va passar pàgina de tota aquesta maleïda història.
* Article publicat a la revista Valors del mes de maig.
Comentaris