“Les Santes 2019: n’hem fet Festa Major, ara sí”

Militants de Maulets impedeixen la celebració del Pregó de Festa Major de 1999 al Teatre Monumental de Mataró. Foto: Bloc Joan Jubany

Aquell vespre de juliol de 1999, just ara fa vint anys Manuel Mas va tirar definitivament el barret al foc. Era el seu darrer intent per provar d’imprimir un segell propi a la Festa Major de Les Santes, amb els organitzadors de la qual havia tingut des de feia dues dècades abans -quan el primer Ajuntament democràtic va incorporar l’energia cívica de la campanya Les Santes, fem-ne Festa Major, promoguda per un grup de joves del Foment Mataroní- una relació d’amor/odi.

El pregó de la Crida a la Festa Major de l’any anterior, protagonitzat pel tenor mataroní expatriat a Alemanya Amadeu Casanovas, havia certificat l’esgotament del model vigent i havia fet prendre a Mas l’arriscada determinació de crear un nou acte “a porta tancada” on es convidaria a totes les entitats de la ciutat i que a la pràctica segregaria el Pregó -encomanat a una personalitat popular, generalment mataronina- de la Crida en sí, que a partir de llavors seria responsabilitat únicament de l’alcalde de torn.

Mas aprofitava l’avintentesa per intentar “obrir” la Festa Major a tota la ciutat, perquè la considerava “segrestada” pels matarocèntrics que les organitzaven de forma voluntària, segons ell incapaços d’entendre el salt humà i de dimensió que estava fent la ciutat. Però a l’hora en què l’acte havia de començar, aquell 24 de juliol un grup d’activistes de Maulets i de Joves amb Iniciativa va bloquejar l’entrada als assistents, sota el pretext que la invenció de l’alcalde era un acte de caràcter privat, contrari a la idiosincràcia de la festa. Hi va haver empentes, un vidre tancat i al final l’acte es va haver de suspendre.

L’emprenyada de Mas va ser monumental. A partir d’aquell moment, l’alcalde etern del Mataró postfranquista va “dimitir” de la festa i va rebaixar-ne la seva presència al mínim. Mai més va provar de ressuscitar el seu pregó amb aires igualitaristes. (Després d’ell, tots els alcaldes que ha tingut la ciutat van variar 180 graus l’actitud cap a la Festa Major i van convertir-se’n en autèntics entusiastes, en el cas de Joan Mora i David Bote perquè els permetia “presentar-se” de ple en un món que els era aliè com el Mataró Centre, contra el qual s’ha demostrat pràcticament impossible de governar la capital del Maresme).

En una Crida posterior, Manuel Mas va testamentar sobre Les Santes: “La festa anirà també canviant tal com ho va fent la ciutat”. Pronunciava aquestes paraules quasi com un desafiament, però internament no ho tenia gens clar, que les coses anirien cap aquí. Dues dècades després, però, es pot afirmar que Mas la va encertar en públic i que errava en privat: en aquests temps la ciutat en el seu conjunt s’ha fet seva la Festa d’una manera que gairebé ningú es podia esperar. Alguns, amb cert fred de peus davant una festa que “se’ls escapa de les mans”, han parlat de “pèrdua d’identitat”, de “desnaturalització” o “massificació”, però la realitat s’imposa: Les Santes són un èxit absolut que cada cop arriba a més gent.

Es nota els dies previs a la Festa Major i durant la festa en sí: en l’espectacular venda de samarretes i la gran quantitat de merchandising vinculat a la festa o les inacabables polèmiques pel cartell, però especialment en el seguiment massiu que tenen la majoria absoluta dels actes, sobretot aquells destinats al públic infantil i juvenil. N’és paradigmàtic la duplicació dels actes estrella de la Nit Boja en sengles versions infantils, la participació massiva de la pròpia Nit Boja i l’assistència absolutament ingent a actes fins fa pocs anys de minories com l’Anem a Tancar.

Què ha anat canviant a la ciutat i a la festa que expliqui aquesta evolució? Per començar la creació a partir de l’any 2000 de la Gegantada de Les Santes, amb participació dels gegants d’escoles, entitats i barris, una proposta promoguda de forma espontània per la Coordinadora de Colles Geganteres (CGC) però que seria clau en relació a la necessària transformació de la festa. Havia de ser una mena d’aperitiu de la Festa Major, que ja tenia un primer ingredient fort en la Diada Castellera dels Capgrossos, creada pocs anys abans. Una idea que -ara pot sorprendre- va aixecar llavors els recels dels portadors d’en Robafaves perquè  “els altres gegants” no acabessin desplaçant la família oficial.  

Però poc a poc les posicions es van flexibilitzar -hi va ajudar la mà esquerra del regidor de Cultura del moment, el socialista Remigi Herrero- i l’acte es va dur a terme, amb la participació de dotze figures (quatre anys després ja eren quaranta). La possibilitat de participar a la Festa Major, a través d’aquest acte, de centenars de persones que fins llavors “se la miraven de lluny”  va ser l’espoleta que va encendre la fase de creixement exponencial que ha viscut la festa aquests darrers anys. (Cal tenir en compte que en els darrers deu o quinze anys, les escoles –públiques i privades- han dut a terme una autèntica evangelització dels lemes, les músiques i les figures de la Festa Major, fent que Les Santes fossin un leiv motiv permanent). Anys després, el 2013, la programació d’un acte com les Dissantes per part d’una altra institució -la Fundació Maresme- aliena a la Comissió i l’Ajuntament, va ser clau en donar encara un nou pas de gegant en el canvi que ha anat vivint la festa.

Però hi ha altres motius que expliquen l’eclosió de la festa, no tant socials sinó de tipus administratiu, encara que sembli estrany. La creixent exigència de seguretat de molts dels actes ha provocat en els darrers deu anys la recol·locació d’alguns dels principals ítems de la Festa Major en indrets més amplis i centrals geogràficament parlant. Parlem, per exemple -però no només-, de la Ruixada de la Nit Boja, que des de 2013 es fa al Nou Parc Central perquè el Vell s’havia quedat petit. La celebració de l’acte en un indret molt més gran i obert -inaugurat precisament l’any 2000, el de la primera Gegantada- ha possibilitat que alguns actes fossin abraçats cada cop per més mataronins i de més diversos orígens.  (A tot plegat encara cal sumar-hi que l’èxit intern ha contribuït enormement a la projecció externa de la Festa, convertint Les Santes en un referent arreu de Catalunya).

Aquests canvis que van acabar generant un salt d’escala en l’obertura de la festa van ser promoguts en gran mesura pel govern de CiU de Joan Mora, amb Joaquim Fernàndez com a regidor de Cultura, és a dir, pels històrics adversaris polítics de Manuel Mas. L’ampliació de Les Santes, de fet, ha estat una constant en tots els regidors que han ocupat els darrers anys la regidoria situada a l’Antiga Beneficència: Jaume Graupera (ICV-EUiA) del 2003 al 207 i Sergi Penedès (ERC) de 2007 a 2011.  

No tot està per fer, doncs, però evidentment la festa té molts reptes. N’assenyalo dos. El primer: fer un cop de cap en relació al finançament de la festa aconseguint que el gruix dels costos recaigui en patrocinadors privats, com passa per exemple a Vilafranca del Penedès, on el 65% del pressupost és aliè a l’Ajuntament. Actualment, el pressupost directe de la Festa Major representa un deu per cent del total de Cultura: 790.000 euros. Quants diners d’aquests es podrien destinar a altres menesters culturals que no tinguin possibles patrocinadors privats al darrera?

El segon: seguir adequant les activitats a l’espai que els correspon per la voluntat de participar-hi, perquè encara hi ha activitats amb ressons sagrats. Així, seguir fent la Crida a la Festa Major davant l’Ajuntament, en un espai on en el millor dels casos poden encabir-s’hi un 3% de la població local, és un insult a la necessària igualtat d’oportunitats de tots els mataronins. Lligat amb això, figura la necessitat de seguir ampliant l’abast territorial de la festa sense desfigurar-la: cal que hi hagi més actes a tota la ciutat. 

En conclusió: aquest 2019 que fa quaranta anys que la Festa Major popular va començar a organitzar-se des de l’Ajuntament d’acord amb la “societat civil”, els creadors del Les Santes, fem-ne Festa Major- poden estar raonablement satisfets: quatre dècades després es pot afirmar que la ciutat en el seu conjunt se les ha fet seves. I avui en dia, en època de Procés i de forta polarització en gairebé tots els temes, no és una fita menor. Les Santes són, probablement, el gran consens –l’únic?- cultural de la ciutat. Caldrà seguir-hi lluitant, però no és poca cosa.

* Versió per El Tot Mataró d'un article publicat a La Riera 48 a finals de juliol de 2019.