I si en comptes de parlar de 'fake news' parlem d'allò 'fake' que hi pot haver en moltes 'news'?*

Just abans de començar el sopar, comentant la jugada amb Alba Tobella i Leticia Soberón, moderats per Assumpta Sendra. Foto: Àmbit Maria Corral

Moltíssimes gràcies per haver-me convidat en aquesta tribuna, a la qual he assistit com a espectador en algunes ocasions. És un honor i poder parlar aquí amb vosaltres, per vosaltres, també perquè han passat més de dos anys de la invitació primigènia. Espero dir-vos alguna cosa que us pugui interessar i m’encantarà, sobretot, poder debatre amb vosaltres alguna de les qüestions que plantejaré. Anem al gra.

Una prèvia. Som addictes als neologismes. Segurament perquè ens estem tornant molt adamistes, tots plegats: descobrim la sopa d’all cada dos per tres. Som molt desmemoriats i perdem la perspectiva històrica de les coses, segurament per la societat tant curtterminista on vivim.

Per què dic això? Doncs perquè com ja s’apuntava a la presentació d’aquest sopar les fake news han existit sempre. De notícies falses se n’han escrit tota la vida. I de notícies amb exageracions i un nivell de tendenciositat que les allunya dels estàndards del periodisme, també. Per tant, si han existit sempre és que no són cap novetat del moment. La pròpia noció de “fake news”, com un fenomen nou, una novetat, per tant no té massa sentit.

La novetat està en el context. La vam plasmar en el titular d’un article per a la revista Capçalera, del Col·legi de Periodistes, ara fa cinc anys escrit, a quatre mans, amb Eudald Coll-: “Context nou, les mentides de sempre”. El què –les informacions absolutament esbiaixades o directament falses- han existit sempre; en tot cas el que ha canviat és el context en què aquestes informacions viatgen a la velocitat de la llum gràcies a la digitalització –xarxes socials i telèfon mòbil, o les dues coses combinades- i per tant la seva capacitat d’incidència, de modificar pensaments i realitats.

Dit d’una altra manera: si tinguéssim tot el dia per llegir un diari sencer –ja no dic diversos- segur que podríem analitzar molt bé què hi ha de verídic en el què se’ns explica i què no. Però quan rebem un mateix input deu vegades en el temps d’una hora, més aviat tendim a pensar: “deu ser veritat”. I aquí comença el problema.

Com en tantes altres coses que ens passen en relació al món de la comunicació i dels mitjans, la tecnologia ha anat més ràpid del que podem digerir mentalment i, per uns canals que no tenen una moderació activa –o no tenien, perquè cada cop els editors dels mateixos sembla que estan prenent consciència de la necessitat de fer-ho-, campen milions de continguts –a vegades creats per persones que en treuen rèdit econòmic des d’indrets remots- amb informacions no fidedignes, descontextualitzades, esbiaixades o directament totalment inventades.

Informacions que, com que es mouen tan i tan ràpidament, poden ser decisives en una campanya electoral, com es va demostrar en el cas del Whatsapp al Brasil de Jair Bolsonaro o de les xarxes en general en les darreres eleccions nord-americanes, sobretot les de 2016. O ara a la guerra d’Ucraïna; no en va un conflicte bèl·lic, per se, inclou una gran batalla per portar cap al molí de cadascun dels contendents els fets que li interessa subratllar. Els fenòmens virals tenen implicacions, doncs, molt i molt profundes.

“Noticias falsas han existido siempre, lo que es nuevo es que no se producen de manera esporádica y no intencionada. Ahora forman parte de estrategias de información, que lo primero que necesitan es desprestigiar al periodismo”, va dir ara fa dos anys l’actual directora de El País, Soledad Gallego-Díaz, en un congrés a Colòmbia.

Ara bé, té remei, aquest fenomen? Penso francament que sí.

Per començar, com deia, els principals operadors de les xarxes socials –Facebook n’és l’exemple paradigmàtic, però també Twitter- cada cop són més conscients de la importància de convertir-se en editors –curadors de continguts- i no en simples contenidors –molt sovint de brossa, precisament- abocada per milions d’usuaris cada dia. Comencen a posar-hi mà, esborrant aquella idea utòpica –i perillosa- de “tindràs llibertat absoluta per publicar el que creguis a través de les nostres xarxes”. Sortosament! Recordeu les transmissions de crims jihadistes en directe com el d’Austràlia d’ara fa un temps? Això cada cop serà més difícil que passi; en tres anys hem avançat molt en aquest sentit.

Fa tres anys, per exemple, en aquest sopar ningú hauria pensat que Twitter censuraria a Donald Trump i li tancaria el seu compte per haver denunciat frau a les darreres eleccions, un frau que ningú es creia. Trump s’aprofitava de la tribuna que li oferia Twitter fins que la xarxa de l’ocellet li va dir: s’ha acabat el bròquil. Un moment molt rellevant.

Però sobretot –parlàvem de remeis contra el fenomen de les fake news- perquè cada cop més les persones que busquen informar-se a través de qualsevol format –o els arriba informació a través de qualsevol canal- se n’adonen d’una forma més clara que no poden confiar en una informació que els arribi, sense més, a través d’algú altre. I immediatament veuen que han de contrastar aquell input que arriba al seu cervell amb un mitjà de referència, de provada credibilitat, un mitjà del qual es fia. (Admeto que amb la pandèmia amb això hem fet una regressió, però estic segur que tornarem al lloc on érem).

Ens estem educant a marxes forçades i em sembla que cada cop tothom té més clar que li és molt més fiable creure’s una informació si la publica a Twitter –ja no dic en paper, que per això hem d’esperar l’endemà- un mitjà de referència com La Vanguardia o El Periódico que no pas si surt d’un Whatsapp d’un veí. I si els nostres mitjans de referència no confirmen aquell rumor que hem sentit a les xarxes socials, siguin de missatgeria instantània o altres de micromissatges, podem donar-ho per una falsa alarma.

Evidentment, aquí és segurament el lector, l’usuari, qui té una feina més gran a fer, una feina realment exigent: no creure’s res a la primera de canvi, educar-se en tenir un sistema de referències que li permetin validar les informacions que rep informalment, intentant aprofundir amb la lectura combinada de diversos mitjans i/o en diferents formats. Això és molt important, també i m’agradaria fer-hi una referència, per no caure en un argument naïf.

Pot un pare de família llegir-se dos diaris cada dia i veure els informatius de dues cadenes de televisió? No. No. Segur que no. Però en tot cas, hem de tenir clar que “no estem informats” si “llegim el diari” per internet, que vol dir entrar en una web i repassar els titulars i a tot estirar obrir algunes de les informacions. No podem considerar que estem ben informats fent això, insisteixo. Hi ha qui pensa que sí, però jo mantinc que no. Recomano –sóc un clàssic, sí- que encara que es pugui fer només de tant en tant es consumeixin productes de qualitat, aprofundits –un bon diari, llegit durant 45 minuts, al cap de setmana, acostuma a ser un bon compendi d’on és el món- o un bon documental de televisió o un programa de ràdio d’entrevistes (els podcasts estan à la page segurament per saciar aquest desig).

I una altra cosa: cal fer l’esforç d’estar informats però no cal estar informats permanentment, que molt sovint vol dir caure en una sobreinformació que acaba sent totalment contraproduent. Cal fer dieta informativa, a vegades. Pels periodistes això és extremadament difícil perquè la informació acaba sent una droga, però per la resta dels ciutadans no ho hauria de ser tant. Desconnectar informativament, igual que desconnectar de les nostres xarxes i sistemes de missatgeria, és bo.

Però tornem a les fake news. Encara que potser pugui semblar excessivament optimista, no em preocupa excessivament el fenomen de les fake news perquè entenc que l’autoregulació de les grans xarxes i un més alt grau de coneixements de l’usuari per detectar-les... en farà minvar la seva notorietat i rellevància amb el pas del temps. No en tinc cap mena de dubte; com en tantes altres coses, un cop descoberta la trampa, hem d’anar-la identificant perquè no ens passi per sobre. Cal un temps d’aprenentatge, però de mica en mica ho anirem aconseguint. Hi ha un sector de la població que hi és molt més vulnerable, és evident, però el gruix de la població crec que paulatinament sabrà esborrar aquesta amenaça.

Jo, avui, en la meva intervenció, a risc de què sembli que me’n vaig per la tangent, volia anar una mica més enllà, en la línia del que vam apuntar al monogràfic de la revista Valors del març de 2019, que es titulava: “Veritat o mentida. Sabem què és què?”. Aquest número sortia també de la necessitat de reflexionar des del nostre mensual d’ètica sobre les fake news i la postveritat, aquests dos conceptes que centren el sopar d’avui. Però vam acabar anant una mica més enllà. Ara hi aniré.

En els primers compassos d’aquesta intervenció jo donava per fet que hi havia unes informacions falses però que, amb una mica d’esforç, és possible trobar la versió ajustada als fets d’aquesta mateixa informació. És a dir, una versió veritable d’aquella informació o una informació més fidedigna a la realitat.

Ara bé, i si això no és tan evident? Què els sembla si parlem una mica d’allò fake (fals) que hi pot haver en moltes news (notícies) que llegim a casa nostra? Allò de fals, de poc representatiu, de tergiversador, que hi pot haver en les informacions que llegim cada dia als diaris, sentim a la ràdio o veiem per televisió? Això, francament, sí que em sembla que és una mica més inquietant, i em sembla que ningú s’atreveix a parlar-ne. Ens va bé decidir que hi ha unes fake news... donant per fet que les altres són correctes, honestes, veraces... i això no està escrit enlloc. On està la frontera?

Què vull dir, exactament? Doncs que com deia el periodista Joan Julivert en una entrevista inclosa en aquell monogràfic de Valors, allò que entenem per “veritat” –en termes periodístics, atenció!- és cada cop més una construcció: la veritat que es dibuixa en un contingut informatiu és purament una construcció, una narrativa pròpia per explicar el món. Un relat cada cop més emocional i emocionant, sovint més pensat en impactar que en informar estrictament. És una forma de fer que lliga amb la idea de la postveritat, un tipus d’informacions molt contaminades pels elements emocionals, de fet una narració on allò emocional passa per sobre dels fets.  

Davant això que dic qualsevol em pot respondre: sí, però és que és lògic que els continguts, en la mesura que estan fets des de la subjectivitat de qui els escriu i que passen pel tamís del mitjà que els edita i difon, tinguin una mirada pròpia sobre el món. Una intenció. Sí, d’acord, això em sembla bé. Quan tu llegeixes l’Ara saps que no trobaràs exactament el mateix enfocament que el que et donarà El País, evidentment. I està bé que així sigui, perquè parlem de dues formes de veure el món (i sobretot Catalunya i Espanya, parlant clar).

Però jo vaig una mica més enllà: sent això cert, fins a quin punt s’ha trencat el compromís estricte dels periodistes amb els lectors d’explicar els fets que ocorren? Fins a quin punt els periodistes, cada cop més atrinxerats en bàndols –per exemple a la societat catalana, no defugim el tema- escriuen ja més pensant en satisfer el seu lector i per tant el seu bàndol que no pas pensant en relatar amb el màxim d’imparcialitat els fets concrets que ocorren a la nostra societat? És el que un dia li vaig sentir dir brillantment a Josep Cuní: “Cada cop hi ha més periodisme de trinxera i menys gent a la trinxera del periodisme”. Cada cop hi ha una confusió més gran entre l’activisme ideològic a través dels mitjans i la professió periodística i això sí que em sembla letal pel futur i la credibilitat del periodisme.

Abans els deia que les fake news “tenen arreglo”, en la mesura en què és un fenomen clarament descrit i identificat i per tant s’hi ha de poder lluitar en contra per mitigar-lo i minimitzar-lo.

Ara, “té arreglo”, el que jo estava dient fa un moment? És a dir, aquesta tendència de posar la producció de continguts periodístics a favor d’un relat ideològic, identitari o el que convingui? Això, en una societat tan polaritzada com la que vivim nosaltres (i tot l’Europa occidental, em temo), fa de més mal arreglar, perquè el periodisme també està caient en aquesta trampa. O no han pensat que aquests dies, sense conèixer-ho excessivament, els nostres periodistes han decidit que els ucraïnesos són els bons i els russos els dolents de la pel·lícula? No estic dient que la guerra no sigui culpa de Vladímir Putin, que ho és, i que de fet no hem de parlar de guerra sinó d’invasió. No, el que dic és que fàcilment hem establert un relat de bons i de dolents. La guerra es despatx com una bogeria de Putin sense cap context històric i, a més, està generant un ambient antirus, de rusofòbia, que em sembla escandalós. Som imprudents quan fem això, no ho dubteu, perquè no en sabem de la missa la meitat, amb tota seguretat. Putin no és sant de la meva devoció però Zelenski segur que és tan bo? Tan angelical?

I aquí vaig al que per mi és el punt clau de la meva intervenció: l’únic que garanteix que entre uns fets i la narració dels mateixos a través d’un mitjà de comunicació hi hagi la màxima subjecció a la veritat és l’ètica periodística, l’ètica del periodista, més ben dit. Una qüestió que en realitat és molt íntima, molt difícilment escrutable. Qui ens pot garantir que el periodista X o Y ha actuat amb ètica a l’hora de generar les seves produccions? Ja els dic jo la resposta: ningú. És impossible. Igual que passa amb qualsevol altra professió, vaja, tampoc cal que ens esquincem amb tant d’ímpetu les vestidures.

Ara tots els mitjans s’apunten a la moda de checkejar els continguts d’allò que publiquen –i alguns dels grans, com The New York Times, aconsegueixen fer-ho-, però és obvi que en el 99,9% dels processos de producció periodística no hi ha ningú que pugui confirmar la veracitat del que un periodista descriu en una informació. Ens n’hem de fiar. No hi ha més. O me’l crec o no me’l crec. O me’n refio o no me’n refio.  

I aquí està la clau. Hem perdut la capacitat de fiar-nos del que publiquen una  part important dels nostres periodistes? En el sentit de poder-nos-en refiar profundament? A vegades em sembla que sí. Suposo que és una crítica dura a la professió però em sembla que sí: com que els periodistes, en alguns casos fins i tot amb cert orgull, cada cop més publiciten per exemple a les xarxes socials les seves motivacions ideològiques –cosa fins fa un temps em sembla a mi que era poc habitual-, deixen de ser creïbles per aquells que no comparteixin el seu credo. I això esdevé un problema gravíssim per la credibilitat del conjunt dels periodistes i dels mitjans de comunicació. Acaba havent-hi uns periodistes que escriuen al dictat del que els seus lectors esperen d’ells, més que no pas uns periodistes que escriuen el que creuen que han d’escriure, estiguin en el mitjà on sigui. Quina paradoxa, no?

On vull anar a parar? Hem de refer el contracte que lligava els usuaris de la informació i aquells que la produeixen. (A banda, hem de tornar a posar cadascú al seu lloc i per molt periodisme ciutadà que es generi a Twitter, hem de recordar que tuitejar informació en temps real pot ajudar als periodistes a fer la seva feina, però en cap cas la substitueix).

Però sobretot: Hem de refer, deia, el contracte entre periodistes i lectors. Hem de tornar-nos a mirar als ulls i que el lector, al qual SERVIM, ens pugui dir: “Confio en tu. No sé què penses ideològicament però em fio de la teva tasca professional. Em fiaré d’allò que escriguis i ho prendré com el punt més proper a la veritat... des de la teva subjectivitat i admetent que la teva informació pot tenir intenció”. O, en el cas que sàpiga de quin peu calcem ideològicament parlant, una cosa encara més difícil: “Sé quin és el teu posicionament ideològic personal però confio que en l’exercici de la teva professió sabràs deixar-ho de banda i informar-me amb rigor, honestedat i professionalitat”.

I aquí torno a un punt que abans ja he esbossat, el del compromís ètic del periodista, que és una qüestió íntima, molt personal, molt delicada. “Estic explicant amb honestedat els fets que veig? Estic deixant-me portar per la meva subjectivitat o pels meus apriorismes ideològics? Estic realment provant de servir el lector?”. I la pregunta definitiva: “Em crec la meva feina, en relació a aquests termes, fins les últimes conseqüències? Entenc que la meva feina és una eina bàsica pel control de la democràcia, un instrument de la llibertat i una font de pensament crític, com sintetitzava fa un temps Màrius Carol a La Vanguardia? Em crec que sóc una element de mediació entre aquells que ostenten el poder, als quals he de fiscalitzar, i els ciutadans del carrer, als quals he de servir? Em crec que això de fer periodisme és bastant més que una feina, parlant clar? I que inclou, de facto, un jurament en relació a l’ètica, a la imparcialitat, a l’honestedat i al rigor? O simplement sóc un treballador a qui una empresa paga per produir uns continguts però sense donar massa voltes a aquest rerefons ètic que de forma definitiva implica la professió periodística? 

Els periodistes, doncs, tenim molta feina per refer la nostra credibilitat. I aconseguir així que l’ombra fake que s’escampa sobre moltes news que produïm dia a dia s’empetiteixi a la mínima expressió. Tenim també molta feina a refer el nostre compromís, el nostre contracte, amb els lectors. I tenim, per tant, molta feina a fer, moltes preguntes a fer-nos a nosaltres mateixos. Espero amb aquestes paraules haver pogut avançar ni que sigui una mica en la recuperació d’aquest contracte, que hauria de garantir una societat més justa i més lliure. Sobretot uns ciutadans més lliures.

* Intervenció meva al Sopar Hora Europea Fake News i Postveritat organitzat per l'Àmbit Maria Corral i celebrat el 17 de març de 2022.