Blau

Venia de casa la meva àvia, a la Ciutat Jardí, amb els cascos posats escoltant el concert de divendres que ma germana va gravar fraudulentament. Tenia ganes de caminar i estirar les cames una estona, embafat de tant de dinar -ahir i avui- i tant apalancament.
He pujat per la ronda Alfons X -cine, Núria, Bombeta, les Caputxines- fins la plaça d'Espanya. Allà, com si fos una gota d'aigua que havia de baixar per La Riera seguint el curs tradicional, he decidit no seguir recta cap a la plaça Granollers sinó començar a baixar, primer amb l'excusa d'anar a mirar si feien peli -i quina era- al Monumental.
Quan he arribat allà he pensat que podria ser meravellós baixar tota la Riera, almenys fins l'Ajuntament, aprofitant l'hora que era i que per tant no hi havia pràcticament ningú -només magrebins i subsaharians, és curiós-. Així, sentint de fons el soroll de les tòrtures -m'encanta-, he arribat davant l'Ajuntament però, lluny de girar cap al carrer de Sant Josep -amb un prometedor sol al fons-, he decidit seguir cap avall, a la plaça de Santa Anna, mentre m'entretenia a llegir els cartells penjats a les parets i les pintades -aquests dies guanyen per golejada les proOkupes-.
Arribat a Sant Sebastià he contemplat el carrer de Barcelona, que el sol enfocava amb especial intensitat i, seguint la trajectòria de l'aigua, he decidit anar a tocar ratlla, fins a la cantonada de la Rambla amb el carrer de Montserrat -molt recomanable l'esgrafiat de Jordi Cuyàs sobre les Santes-.
Observant aquesta magnífica perpetració artística he sigut abduït per una franja de color blau que venia per la meva esquerra. No m'he pogut resistir i he enfilat carrer Lepanto avall -he espiat per la porta de Can Maymí a veure si encara hi havia okupes- i he travessat la N-II seguit del pas soterrani.
I ja estava allà; l'olor d'aigua salada, el blau del mar absolutament emocionant i jo caminant fins a pet d'ones on he escoltat la cançó més preciosa del disc, Per un tros de cel. Ja no necessitava res més; allà m'he sentit lliure, net i viu. Per sort, als que vivim en aquesta magnífica costa mediterrània, sempre ens quedarà el mar.

Reinventar-se

Teníem apuntada la cita des de feia setmanes a la nostra agenda i ens havíem aixecat divendres pensant que el dia havia arribat: en Gerard Quintana presentava el seu nou disc, Les Claus de Sal, al Palau d'Esports de Montjuïc dins el cicle BarnaSants. Vam viure, amb ma germana Maria i la Núria Radó, aquells instants màgics d'emoció abans del concert: agafar el bus a l'hora convinguda, repassar cançons, frases i idees del protagonista de la nit, arribar a l'indret on es feia el concert i veure alguns dels artistes que hi havien de participar -Francesc Beltran, per exemple, el guitarrista- i finalment entrar i prendre possessio del nostre lloc.
I ja està, ja érem allà i va sortir en Quintana a l'escenari -amb bambes, abans anava descalç per una d'aquelles coses seves-. El concert va començar amb la versió de Com un arbre nu que tan agrada a en Francesc -oi?- només amb veu i guitarra. Vaig pensar allò de sempre: sembla fàcil, sortir a l'escenari i cantar una cançó quan la tens ben apresa... però si surts només amb la teva veu i una guitarra la cosa ja es complica més. En mica en mica les cançons, molt semblants a com sonaven al disc però realment executades amb molta delicadesa i gràcia, van anar succeint-se i al cap d'una hora i cinc minuts ja van fer la primera parada i el primer amago de final. Llavors va recuperar algunes peces del primer disc en solitari -més fàcil que el segon i més convencional tot i allunyar-se ja molt de Sopa- i d'aquestes em va emocionar una versió amb un quartet de corda de Giròvags, on parla dels dervitxos giròvags, una secta sufí que busca arribar a Déu fent voltes sobre sí mateixos (vaig saber del tema arran de la cançó, òbviament, i a Turquia ho vaig poder conèixer en directe). Al final, un Boig de la ciutat absolutament irreconeixible, quasi sense melodia, va tancar el concert. Enmig del concert, cal dir-ho, autors dels poemes musicats al disc -Guardans i Casassas- i músics també versionats -Sisa- van pujar a l'escenari per llegir els seus textos abans que la banda els interpretés.
No va ser apoteòsic, perquè enganyar-nos. No vam vibrar massa. L'espai -hi havia unes grades- resultava molt poc íntim, i l'actuació si alguna cosa pretenia era ser íntima i intimista. El públic estava fred i el repertori, com el disc, era difícil. Tothom aplaudia cordialment en acabar cada cançó, però tan sols hi van haver dos o tres moments de conexió.
Però el que si que em va entusiasmar és veure com en Gerard ha estat capaç de deixar definitivament enrera Sopa de Cabra i de fer néixer una nova proposta artística basada en la sinceritat, en el detall, en l'experimentació i la tendresa. Veure com ha estat capaç de reinventar-se de dalt a baix; sense negar res del passat però projectant-se amb profunditat de cara al futur. Felicitats.

Referèndum i futbol

M'encanta això de votar. Ho trobo una meravella. Anar a la mesa electoral del col·legi Menéndez y Pelayo, agafar la meva papereta i posar-la en el sobre, que comprovin qui sóc amb el meu DNI, que treguin el paper que tapa el forat de l'urna i em diguin que ja puc exercir el meu dret. Zas! Ja és dintre.

Cada vegada que toca votar surto igual de satisfet o més. És que em sembla un gran invent, de debò. I, a més a més, tècnicament em sembla un prodigi humà que tot funcioni com si fos una cosa normal i corrent. Jo poso un paper dins una capsa, al final es conten totes -cadascuna té el mateix valor- i qui en té més és el que guanya -bé, més o menys, què us he d'explicar, je je...-.
Em fa sentir persona, ciutadà del meu país, i en aquest cas ciutadà de la Unió Europea, que és una cosa amb un grau d'imperfecció molt alt però que és tan interessant que es faci que li hem de perdonar algunes coses que en altres condicions potser no serien perdonables.

Això, però, no és l'única cosa interessant durant aquest diumenge. També he anat al camp del Futbol del Mataró, on s'enfrontaven els groc-i-negres amb l'Hospitalet, el que fins avui era el líder de Tercera Divisió. A més ha estat una cosa d'imprevist, perquè mon pare no podia anar al camp i ma germana -amb l'enganxina d'ERC a la solapa- m'ha dit si hi volia anar.

La veritat és que veure un partit de futbol d'aquestes categories és apassionant. Tot un espectacle, un torbellino d'emocions, de crits, de nervis, de palpitacions... Només cal fixar-se amb els aficionats més encesos de cada equip. Els de L'Hospitalet, per exemple, eren els S'Hospitxosos (S'H, una mica per la conya de L'H, que és l'abreviació de L'Hospistalet). I els del Mataró són El Frente Andaluz.

"Calvo de mierda!", crida un. "Però qué pitas, gilipollas!", diu un altre. L'home del puro que va mirant la jugada sense dir res. Els animadors del Mataró cridant "Mataró [bum, bum, bum] Mataró [bum, bum, bum]. L'àrbitre que pita una falta quan no ho és i viceversa, davant l'indignació de la gent. L'entrenador del Mataró, en Creixell, fotent crits als seus jugadors i els nostres polítics locals a la llotja al cantó del president de l'entitat.

La veritat és que, malgrat el fred que fotia sobretot a la segona part, m'ho he passat molt bé (a més ha guanyat el Mataró, 2-1). Potser és que ahir la meva part intel·lectual va quedar saciada després d'estar-me unes dues hores dret al Robafaves llegint -al final em fotia mal l'esquena-. Allà, al mig del camp del Mataró, m'he sentit un més i això també m'agrada.

CIRK i L'Estrella

L'E.A., des de Dinamarca, em recorda que tinc el blog una mica abandonat i m'esperona a afegir-hi coses. Ell, ho va fent des de la seva nova destinació, amb unes cròniques que et fan venir ganes de capbussar-te en una altra realitat. És curiós perquè amb aquest invent desapareixen els previsibles mails amb les persones que viuen lluny temporalment. "Si ja llegeixo el que fa al blog, per què li he d'enviar un mail?", acabem pensant (tot i que jo he provat d'emailar-lo, amb resultats pèssims). Avui, en tot cas, no pretenc explicar cap idea lluminosa que m'ha passat cap ni res d'això. Simplement em venia de gust fer un post fent una crònica de l'intents dia d'ahir, una mica a lo R.B.

El dia comença acompanyant l'A.F. a fer un vídeo a BCN, on a les dotze del migdia havíem de presentar el Centre d'Informació i Recerca sobre el Poble Kurd en roda de premsa. Es tracta d'un observatori totalment independent de cap partit polític que vol ser un punt de referència rigorós sobre els kurds, un tema que segueixo apassionadament des de l'any 91, quan va tenir lloc la insurrecció posterior a la Guerra del Golf. El viatge del 2003 a Turquia i al Kurdistan turc encara va incrementar més aquest interès, plasmat en un reportatge que vam publicar a Presència el setembre de 2004. (De fet el que més m'apassiona periodísticament parlant és la informació internacional; és la que dedico més temps a La Vanguardia cada dia).
Després de fer-ne la nota de premsa i dinar en un 'xino' en un tres i no res torno cap a Mataró amb tren, com feia en l'època que treballava a Foc Nou. Allà trobo un conegut mataroní que m'explica que treballa justament en el mateix edifici on hi ha Justícia i Pau. Quina casualitat.

A la tarda toca treballar al Capgròs com cada dia i a 2/4 de 9 assisteixo a la reunió de la cooperativa de consum l'Estrella, un grup al qual ens hem apuntat que persegueix consumir productes biològics però a un preu més baix del que es troba en establiments especialitzats. L'assemblea dura unes dues hores i surten multitud de temes. Em fan gràcia, aquest tipus de reunions, perquè s'hi aprèn molt. Veus, per exemple, qui té i qui no té cultura de fer reunions, qui té ganes de resoldre els problemes i qui busca només protagonisme... M'agrada però, veure l'esforç que tothom esmerça en fer funcionar un projecte així, on substitueixes la feina dels intermediaris per una part del teu treball. Pot semblar una cosa menor, però el primer dia que vaig assistir a una d'aquestes assemblees em vaig entuasiasmar amb la gent que hi vaig trobar -alguns molt i molt allunyats dels meus pensaments- només perquè vaig veure que és gent que intenta donar sentit a la seva vida en el dia a dia. I això, per a mi i per a qualsevol, és una autèntica lliçó moral absolutament esperançadora.

Emulant a en Pellofa

Aquest any la gran novetat del Carnestoltes mataroní -tot i que haurà sigut molt més conegut pel merder originat al voltant del cartell, com sempre polèmic- és que la ciutat presenciarà de nou la mort d'en Pellofa. Sí, no parlo de l'enterrament del Dimecres de Cendra, sinó de la mort en sí, que té lloc el dimarts al vespre -clar, no pot ser d'altra manera, com a molt a la matinada- fruit d'un empatx enmig del Sant Sopar. És un acte que s'havia perdut i que ara la gent del Comitè de Crisi de Carnestoltes recupera.
No estava previst, però ahir, nosaltres (A.F., N.C. i un servidor) havíem quedat per anar a sopar al restaurant Villanueva, el típic lloc de tapes boníssimes que es troba al carrer Jaume I del barri de Cerdanyola (recomanable també la visita de nit a Cerdanyola). I ens vam demanar tants tapes i tant de menjar que pràcticament acabem com en Pellofa només que quatre dies abans del moment culminant (terminal, suposo que hauria de dir aquí). Mentrestant el rei de la festa (una festa que no m'ha agradat mai, per cert, com comentàvem ara amb A.D.) iniciava el seu regnat "cagant-se" (com que som Carnaval ens posarem barroers) amb en Paulí Mojedano del PP, el regidor de Cultura Jaume Graupera i el nou director del Patronat, Rafa Milán, que més val que no prengui possessió del nou càrrec fins el dia 14 perquè sinó conclourà abans de començar que a Mataró estem tots una mica torrats.