Blau

Venia de casa la meva àvia, a la Ciutat Jardí, amb els cascos posats escoltant el concert de divendres que ma germana va gravar fraudulentament. Tenia ganes de caminar i estirar les cames una estona, embafat de tant de dinar -ahir i avui- i tant apalancament.
He pujat per la ronda Alfons X -cine, Núria, Bombeta, les Caputxines- fins la plaça d'Espanya. Allà, com si fos una gota d'aigua que havia de baixar per La Riera seguint el curs tradicional, he decidit no seguir recta cap a la plaça Granollers sinó començar a baixar, primer amb l'excusa d'anar a mirar si feien peli -i quina era- al Monumental.
Quan he arribat allà he pensat que podria ser meravellós baixar tota la Riera, almenys fins l'Ajuntament, aprofitant l'hora que era i que per tant no hi havia pràcticament ningú -només magrebins i subsaharians, és curiós-. Així, sentint de fons el soroll de les tòrtures -m'encanta-, he arribat davant l'Ajuntament però, lluny de girar cap al carrer de Sant Josep -amb un prometedor sol al fons-, he decidit seguir cap avall, a la plaça de Santa Anna, mentre m'entretenia a llegir els cartells penjats a les parets i les pintades -aquests dies guanyen per golejada les proOkupes-.
Arribat a Sant Sebastià he contemplat el carrer de Barcelona, que el sol enfocava amb especial intensitat i, seguint la trajectòria de l'aigua, he decidit anar a tocar ratlla, fins a la cantonada de la Rambla amb el carrer de Montserrat -molt recomanable l'esgrafiat de Jordi Cuyàs sobre les Santes-.
Observant aquesta magnífica perpetració artística he sigut abduït per una franja de color blau que venia per la meva esquerra. No m'he pogut resistir i he enfilat carrer Lepanto avall -he espiat per la porta de Can Maymí a veure si encara hi havia okupes- i he travessat la N-II seguit del pas soterrani.
I ja estava allà; l'olor d'aigua salada, el blau del mar absolutament emocionant i jo caminant fins a pet d'ones on he escoltat la cançó més preciosa del disc, Per un tros de cel. Ja no necessitava res més; allà m'he sentit lliure, net i viu. Per sort, als que vivim en aquesta magnífica costa mediterrània, sempre ens quedarà el mar.

Comentaris

núria ha dit…
Després d'observar el mar podries haver pujat pel carrer Sant Joan, fins a les Escaletes. Travessar la Plaça de la Peixateria (quantes potes té, ara, la Vella Quaresma?) i arribar a la plaça Xica i la plaça Gran. Passar pel carrer Beata Maria fins a la plaça Santa Maria. Meravellós.
Anònim ha dit…
Sí. El mar, la mar... el Mediterrani! Aprofitem-lo, que d'aquí ben poc necessitarà cures paliatives! Ho sabíeu que és el mar més contaminat del món?!!! Es diu aviat això, eh...

A més a més, em sembla que han de contruir 4 torres a la façana marítima de Mataró que acabaran d'aniquilar, per complet, el poc aire mariner que encara corre per la nostra ciutat.

Això NO és pessimisme, només una crítica realista que espero que ens faci reflexionar...

Salut!

Aixolot
Cesc Amat ha dit…
La canco "per un tros de cel" es fantastica, es com un himne, quan diu allo de "sento els crims dels herois"... Amb l'arbre nu em sembla que no ems vam entendre. No m'agrada massa la versi que en fa en Quintana al disc, massa barroca la trobo. Aquesta canco amb una mica de piano i no tan empalagosa te la mateixa forca o mes. I el mar, si, ja l'enyoro, molt, d'aqui tres setmanes quan baixi... records!

Entrades populars