El model Mataró

Predic que, en un futur pròxim, el cercador Google com a mínim donarà dos resultats si hi poses "Model" + "Mataró". Una, que ja deu sortir ara, és tal com en anglès s'anomena la Coca de Mataró o Nau de Mataró (The Mataró Model), un petit tresor poc conegut pels mataronins però que jo he vist -ho prometo!- a les estacions d'autobús d'Holanda com a principal reclam turístic del Museu Marítim de Roterdam.
L'altra acepció de l'expressió fa referència a la manera com la capital del Maresme celebra la Setmana Santa modernament. Ho explica, en un article a capgros.com, Jordi Merino, una persona que en si mateixa resumeix la complexitat del moviment de germandats i confraries a casa nostra -és militant d'ICV, pessebrista, membre de plataformes antiguerra i coordinador de les activitats de Setmana Santa-. Però més enllà d'això, què vol dir això del Model Mataró de Setmana Santa? Doncs simplement es refereix a la mescla d'elements autòctons catalans i d'importants del Sud d'Espanya que apareixen en les processons de casa nostra. I és que resulta que les processons mataronines són les més mestisses de Catalunya (hi ha qui diu que són les úniques processons mestisses de Catalunya). La resta de poblacions on es manté aquesta tradició aquesta s'expressa o de forma absolutament tradicional (Armats, Via Crucis, processons silencioses, Passions...) o de forma absolutament "andalusista" (imatges molt més barroques, saetes i cornetes... tot amb regust més folklòric). L'exemple de la primera manera de fer seria Girona, la de la segona l'Hospitalet (on les processons són laiques, cosa que trobo que ratlla el ridícul, francament).
Mataró, enmig d'aquests dos extrems, es posiciona des que el 1986 les processons van ressuscitar (mai millor dit, penso; les processons van tornar a suscitar "coses" a la gent quan tothom pensava que s'havien mort) com un exemple de mestissatge, de barreja, d'integració... Davant nostre, malgrat la voluntat de la intel·ligèntsia de la ciutat per erradicar aquestes pràctiques que alguns creuen més pròpies del món medieval, s'ha generat un nou element fruit de la barreja. I a la gent aquest espectacle l'entusiasma; només feia falta estar pel centre de Mataró divendres al vespre per adonar-se'n. Hi havia matarocèntrics de carnet, gent dels barris, petits, joves, adults i grans...
Després de donar-hi tantes voltes resulta que ja hem trobat l'element singular de Mataró, aquell que ens ha de fer aparèixer a nivell català i que tants debats ha provocat sense cap resultat. És aquest, més enllà de les nostres opinions i els nostres gustos. La gent ho ha volgut així.

El meu barber

L’Alfredo -60 anys, baixet i rabassut, pocs cabells i blancs- és el meu barber. Sí. L’he anomenat barber oficial perquè alguna vegada que pel que fos m’he anat a tallar els cabells a un altre lloc o m’ho han fet malament o he trigat molta estona. A més ell ja sap com m’agrada portar-los, així que quan hi vaig no cal que li expliqui com vull que me’ls talli: “Miri, els vull així o això”. Així m’estalvio el tràngol.

És un xerraire de mena, com correspon a un barber i a qualsevol persona que treballa en contacte amb la gent. Amb ell em sembla que hem parlat –m’ha parlat, més aviat- pràcticament de tot: de política, de religió, dels joves, de dones, del “pueblo”, de la mili, de la societat... Abans d’anar-hi, avui, pensava: a veure amb què em sortirà... Doncs no sé ben bé perquè hem començat a parlar del que va passar ara fa un any –dels atemptats i del canvi de govern; inevitable aquests dies, suposo-.

L’home és dels que creu que aquells dies el que hi va haver en realitat és un linxament de certs mitjans de comunicació i de l’oposició contra el Partit Popular, l’única formació que en els darrers anys ha tingut paraula i no ha posat la mà a les arques de l’estat. Tot això ho deia insistint-me en què ja no votaria mai més: “Ja em van enganyar una vegada, no ho tornaran a fer”, deia amb contundència. Tots els socialistes, de Mataró a Madrid, a la picota: no tenen experiència ni paraula i són uns tous.

Després ha sortit el tema dels marroquins –ell té el negoci just a tocar de la carretera de Mata, de manera que coneix el tema-. Resulta que al principi alguns magrebins s’anaven a tallar els cabells a la seva barberia, però que després un altre magrebí va obrir una perruqueria al carrer Madern i Clariana i ara van tots allà; és més barat. Excepte alguns que coneix i que li mereixen tot el respecte, els magrebins li semblen una gent per a desconfiar-ne, que venen a aprofitar-se de nosaltres, que no et paguen el que et deuen... El clixé imperant, perquè enganyar-nos. Els xinesos, en canvi, diu que són molt més cultes, intel·ligents i honrats. Unes generalitzacions tan bèsties que no sabia ni com imaginar una resposta.

Al final –hi he estat com una hora!- ha sortit el tema de la Setmana Santa a casa nostra. Ell es declara catòlic però no vol anar mai més a missa perquè de petit ja hi va anar prou vegades i per la força, allà al “pueblo” andalús on va néixer. “Anar a missa no em donava ni un duro, en canvi treballar a la barberia sí, collons!”, s’exclamava. A més odia els capellans així en genèric, tot i que té il·lustres clients del gremi local. Les processons diu que tampoc no li agraden, que més aviat en fuig, però que respecte la gent que ho fa: “N’has de tenir un parell, per aguantar cada figura”, comentava tot distret.

Després de passar-te gran part de la setmana anant a actes, rodes de premsa o coses per l’estil fer una visita al barber és –a més d’un plaer per al meu cap- una de les millors maneres que tinc d’informar-me. De saber què és el que pensa realment la gent. I d’adonar-me que, més que llegir articles d’opinió als diaris, per a saber com podem fer una mica millor aquest món el primer que cal és escoltar -i molt- la gent que tenim al nostre voltant. Encara que el que ens diguin ens deixi esmaperduts i una mica decebuts. Tocar de peus a terra, vaja, i deixar que ens practiquin un bon bany de realisme.

Orígens i Muebles Navarro

Divendres al vespre passem la vetllada a Barcelona celebrant el final dels exàmens (teòricament, perquè ja fa un mes que els hem acabat tots plegats) amb l'I.M. i una amiga seva. Sopem en un restaurant que es diu Orígens, a la zona del Born, que com ens avança l'amfitrió és un lloc de cuina catalana "però modernilla". I si, ben bé és això, els plats són populars però estan executats i servits amb molta gràcia. És allò de sempre, no? Que em foto, una torrada amb una salsa? I per això hem vingut aquí? Doncs si, val moltíssim la pena, us ho recomano. A més així fas cultura gastronòmica catalana, perquè hi ha un plat de cada tros del principat.

Després ens traslladem a l'altre lloc fashion de Barcelona, el Raval, on anem a parar al bar Muebles Navarro! Estic convençut que és el primer bar modern que vaig veure a la meva vida (te'n recordes Francesc?). Hi van anar una tarda de Reis amb en Francesc i en Radó amb la intenció de... copiar l'estètica del local (mobles antics enmig d'un ambient modern). En aquella època -jo diria que era l'any 2001, dp de tornar de Polònia- se'ns havia fotut la ceba al cap de muntar un bar modern-pijo-guai a Mataró, imitant establiments com el Muebles Navarro, que s'havia de dir Cracòvia (en honor a la ciutat on havíem concebut la idea, en un bar estant, evidentment)... La cosa no va prosperar, però guardo documents secrets que un dia potser traurem a la llum... osti, havíem arribat a visitar un local i tot (al carrer Beata Maria)!