El meu barber

L’Alfredo -60 anys, baixet i rabassut, pocs cabells i blancs- és el meu barber. Sí. L’he anomenat barber oficial perquè alguna vegada que pel que fos m’he anat a tallar els cabells a un altre lloc o m’ho han fet malament o he trigat molta estona. A més ell ja sap com m’agrada portar-los, així que quan hi vaig no cal que li expliqui com vull que me’ls talli: “Miri, els vull així o això”. Així m’estalvio el tràngol.

És un xerraire de mena, com correspon a un barber i a qualsevol persona que treballa en contacte amb la gent. Amb ell em sembla que hem parlat –m’ha parlat, més aviat- pràcticament de tot: de política, de religió, dels joves, de dones, del “pueblo”, de la mili, de la societat... Abans d’anar-hi, avui, pensava: a veure amb què em sortirà... Doncs no sé ben bé perquè hem començat a parlar del que va passar ara fa un any –dels atemptats i del canvi de govern; inevitable aquests dies, suposo-.

L’home és dels que creu que aquells dies el que hi va haver en realitat és un linxament de certs mitjans de comunicació i de l’oposició contra el Partit Popular, l’única formació que en els darrers anys ha tingut paraula i no ha posat la mà a les arques de l’estat. Tot això ho deia insistint-me en què ja no votaria mai més: “Ja em van enganyar una vegada, no ho tornaran a fer”, deia amb contundència. Tots els socialistes, de Mataró a Madrid, a la picota: no tenen experiència ni paraula i són uns tous.

Després ha sortit el tema dels marroquins –ell té el negoci just a tocar de la carretera de Mata, de manera que coneix el tema-. Resulta que al principi alguns magrebins s’anaven a tallar els cabells a la seva barberia, però que després un altre magrebí va obrir una perruqueria al carrer Madern i Clariana i ara van tots allà; és més barat. Excepte alguns que coneix i que li mereixen tot el respecte, els magrebins li semblen una gent per a desconfiar-ne, que venen a aprofitar-se de nosaltres, que no et paguen el que et deuen... El clixé imperant, perquè enganyar-nos. Els xinesos, en canvi, diu que són molt més cultes, intel·ligents i honrats. Unes generalitzacions tan bèsties que no sabia ni com imaginar una resposta.

Al final –hi he estat com una hora!- ha sortit el tema de la Setmana Santa a casa nostra. Ell es declara catòlic però no vol anar mai més a missa perquè de petit ja hi va anar prou vegades i per la força, allà al “pueblo” andalús on va néixer. “Anar a missa no em donava ni un duro, en canvi treballar a la barberia sí, collons!”, s’exclamava. A més odia els capellans així en genèric, tot i que té il·lustres clients del gremi local. Les processons diu que tampoc no li agraden, que més aviat en fuig, però que respecte la gent que ho fa: “N’has de tenir un parell, per aguantar cada figura”, comentava tot distret.

Després de passar-te gran part de la setmana anant a actes, rodes de premsa o coses per l’estil fer una visita al barber és –a més d’un plaer per al meu cap- una de les millors maneres que tinc d’informar-me. De saber què és el que pensa realment la gent. I d’adonar-me que, més que llegir articles d’opinió als diaris, per a saber com podem fer una mica millor aquest món el primer que cal és escoltar -i molt- la gent que tenim al nostre voltant. Encara que el que ens diguin ens deixi esmaperduts i una mica decebuts. Tocar de peus a terra, vaja, i deixar que ens practiquin un bon bany de realisme.