El meu barber

L’Alfredo -60 anys, baixet i rabassut, pocs cabells i blancs- és el meu barber. Sí. L’he anomenat barber oficial perquè alguna vegada que pel que fos m’he anat a tallar els cabells a un altre lloc o m’ho han fet malament o he trigat molta estona. A més ell ja sap com m’agrada portar-los, així que quan hi vaig no cal que li expliqui com vull que me’ls talli: “Miri, els vull així o això”. Així m’estalvio el tràngol.

És un xerraire de mena, com correspon a un barber i a qualsevol persona que treballa en contacte amb la gent. Amb ell em sembla que hem parlat –m’ha parlat, més aviat- pràcticament de tot: de política, de religió, dels joves, de dones, del “pueblo”, de la mili, de la societat... Abans d’anar-hi, avui, pensava: a veure amb què em sortirà... Doncs no sé ben bé perquè hem començat a parlar del que va passar ara fa un any –dels atemptats i del canvi de govern; inevitable aquests dies, suposo-.

L’home és dels que creu que aquells dies el que hi va haver en realitat és un linxament de certs mitjans de comunicació i de l’oposició contra el Partit Popular, l’única formació que en els darrers anys ha tingut paraula i no ha posat la mà a les arques de l’estat. Tot això ho deia insistint-me en què ja no votaria mai més: “Ja em van enganyar una vegada, no ho tornaran a fer”, deia amb contundència. Tots els socialistes, de Mataró a Madrid, a la picota: no tenen experiència ni paraula i són uns tous.

Després ha sortit el tema dels marroquins –ell té el negoci just a tocar de la carretera de Mata, de manera que coneix el tema-. Resulta que al principi alguns magrebins s’anaven a tallar els cabells a la seva barberia, però que després un altre magrebí va obrir una perruqueria al carrer Madern i Clariana i ara van tots allà; és més barat. Excepte alguns que coneix i que li mereixen tot el respecte, els magrebins li semblen una gent per a desconfiar-ne, que venen a aprofitar-se de nosaltres, que no et paguen el que et deuen... El clixé imperant, perquè enganyar-nos. Els xinesos, en canvi, diu que són molt més cultes, intel·ligents i honrats. Unes generalitzacions tan bèsties que no sabia ni com imaginar una resposta.

Al final –hi he estat com una hora!- ha sortit el tema de la Setmana Santa a casa nostra. Ell es declara catòlic però no vol anar mai més a missa perquè de petit ja hi va anar prou vegades i per la força, allà al “pueblo” andalús on va néixer. “Anar a missa no em donava ni un duro, en canvi treballar a la barberia sí, collons!”, s’exclamava. A més odia els capellans així en genèric, tot i que té il·lustres clients del gremi local. Les processons diu que tampoc no li agraden, que més aviat en fuig, però que respecte la gent que ho fa: “N’has de tenir un parell, per aguantar cada figura”, comentava tot distret.

Després de passar-te gran part de la setmana anant a actes, rodes de premsa o coses per l’estil fer una visita al barber és –a més d’un plaer per al meu cap- una de les millors maneres que tinc d’informar-me. De saber què és el que pensa realment la gent. I d’adonar-me que, més que llegir articles d’opinió als diaris, per a saber com podem fer una mica millor aquest món el primer que cal és escoltar -i molt- la gent que tenim al nostre voltant. Encara que el que ens diguin ens deixi esmaperduts i una mica decebuts. Tocar de peus a terra, vaja, i deixar que ens practiquin un bon bany de realisme.

Comentaris

cinto amat ha dit…
Em passa el mateix que a tu. Tinc el meu barber a la perifèria, com un especialista que de veritat entén els meus pocs cabells, o almenys això és el que jo penso. Es diu Manolo.I de passada, és molt més económic que qualsevol dels estilistes del centre.Això sí, a més d'arreglar-te el cap moltes vegades vol menjar-te el cocu.Deu ser perquè et té a la cadira, i d'esquena. Imagina´t que el tinguessis de cara, a l'altra banda de la taula.Podria ser molt pitjor. Però ja va bé que algú ens expliqui les veritats del carboner (en aquest cas del barber) aprofitant que estem d'esquena i amb les estisores voleiant entre el coll i les orelles...
Joan Safont ha dit…
La meva perruquera es diu Alba i té vint i pocs anys. Per sort els temes dels que parlem són força diferents. Parlem del jovent, de la vida, de les actituds de la gent o de moda. Si és cert que és bo canviar d'entorns, també va bé parlar amb gent jove d'àmbits diferents als que normalment ens cenyim.
Ramon B. ha dit…
El meu barber aprofita quan hi vaig (si no hi ha ningú més, millor) per posar-se al dia, diguem-ne, de coses de política, de la ciutat... per comentar-me coses. Sempre molt educat. Sospito que li agradaria una altra vida, amb més marxa i tal, però a vegades penso si aquest enyor no és més que una quimera.
Quan vas anar a Turquia vas anar a cal barber? Jo sí, i a uns quants (una vegada a pelar-me, a cada viatge que he fet, és a dir, 2, i unes quantes més a afitar-me). Tenen fama mundial, n'hi ha alguns realment boníssims. Jo em vaig deixar fer (em relaxa moltíssim que em magregin el cap) i, després, et fan un massatge.
joansalicru ha dit…
si q hi vaig anar, si a Turquia. A Urfa, concretament. El tiu em volia fotre alcohol als pelets rossets de les galtes per cremar-los... es veu q allà és tradició... anava a matar-lo...
joan

Entrades populars