Tot torna

Mentre espero el meu company de taula, agafo l'agenda electrònica -que faria sense tu!- i teclejo el teu nom en el buscador. Miro el dia que et vaig conèixer, ara fa quatre anys. Collons, quatre anys... Té gràcia perquè llavors en realitat no t'havia vist mai de la vida i de cop i volta resulta que vam passar a ser íntims. El primer dia que vaig aparèixer a la teva vida va ser buscant un estudi de gravació per enregistrar la banda sonora de El Carrer de Casa. Vaig pensar que realment no eres gaire afortunada, però que com que no t'havia de veure mai més tan hi feia, no totes podeu ser guapes! Després les circumstàncies -!- de la vida van fer que et passés a veure pràcticament cada dia de la setmana. Amunt i avall, a l'esquerra i a la dreta, amb "pluja, neu, amb vent i fred" i també mentre estaves de festa major, que Déu n'hi do el goig que feies malgrat la teva lletjor. I després, de cop i volta, ara fa uns mesos, et vaig deixar de veure.

Avui he tornat. Té gràcia perquè ara que pensava que ja no et tornaria a divisar resulta que et revisito per dinar amb una persona que només fa uns mesos també es pensava que ja eres aigua passada però que ara torna a treballar per tu. Que bo. Quines coses que té la vida, eh? Roda el món i torna al Born, que deia aquell -qui és aquell?-. Hem dinat en un bar normal i corrent, igual de normal i corrent que la vestimenta que dus ara, lluny del look de corbata i americana que ara ja no et cal perquè el poder no el tens tu. I des d'aquest indret ens hem posat a parlar com si fóssim tres anys endarrera i no hagués passat res de res. I jo t'estirés encara perquè et tiressis a la piscina, que te'n mories de ganes! Però no, el temps ha passat i és inapel·lable. De camí cap a l'estació té gràcia perquè m'he trobat encara una altra persona que també va deixar-te un dia i que ara ha tornat a treballar amb tu. Coincidència? No crec, deu ser que la vida és cíclica i que tot acaba tornant...

Passió

Em promets que, ja que vinc a sopar a la ciutat comtal i que això no passa massa sovint, em portaràs a sopar a un lloc d'aquests moderns, d'aquests que tu coneixes i que fan patxoca per explicar l'endemà "a comarques". Compleixes la teva part del pacte -la meva no l'explico-; just quan hem passat per davant del Mamma Cafè aterrem en un indret que té un nom com de monges -eh que si?- que ara no sabria reproduir. Però si, el restaurant compleix les condicions: llum tènue, ambient reposat, separació entre taules... I bé, que accedeixis a compartir el primer plat i t'agradin els formatges és bona senyal; vol dir que hi haurà feeling. I això que tu i jo fins ara teòricament érem d'equips rivals...

Equips rivals, dic? Sí, home, ho hem d'admetre, no? Malgrat que tu i jo ens caiguéssim bé ja des de fa temps, les prevencions que ocasiona formar part d'equips diferents t'acaben contagiant. Ja se sap. I bé, precisament a això dediquem gran part del sopar, no? A desactivar-les, les putes prevencions. És cert que "en aquella època" -però quants anys em penso que tinc?- representàvem colors diferents, però també ho és que mentre anem repassant el timeline que hem recorregut conjuntament -paral·lelament, perquè tampoc no ens havíem tractat massa- ens n'adonem de l'estupidesa de no haver fet una trobada així abans.

Total, que mentre anem desfent aquesta troca imaginària, aprofitem les restes per teixir una nova complicitat. Ja ho acabarà dient l'Aina, a l'Àmbar, que ens assemblem (de cara). Perquè al cap i a la fi ens n'adonem que en realitat som exactament del mateix equip. De l'equip de la passió. D'aquell que treu "l'eina" a la una de la matinada per captar aquell detall que només apareix a les nits pels carrers de Barcelona, quan les cares es tornen fosques i les mirades estranyes.

A més m'has convençut d'una cosa i tot: del vi blanc i les seves bondats.

Les meves rareses

Vinga, anem a fer el post de les rareses aprofitant l'arribada de la calma després de la minièpoca d'exàmens -però intensa- i de tancaments heavies.

1. Quan torno sol cop a casa em poso a parlar sol, reflexionant sobre el que em passi pel cap. Parlo en veu alta, vaja, suposo que per fer-me companyia. Però si em trobo algú callo, clar, o segueixo parlant dins el meu cap. Ah, a més acostumo a fer-ho en altres llengües que no siguin el català -en francès o en anglès, per exercitar-los-.

2. Vaig començar a fer periodisme dins la popularíssima i joveníssima secció de periodisme religiós. Això si que és una raresa...

3. Em rento les mans una mitjana de cinquanta vegades al dia, sobretot quan sóc a casa. M'agrada sentir l'olor de les mans netes!

4. Quan vaig a un restaurant i posant un paper d'aquells d'usar i tirar per fer d'estovalles, indefectiblement acabo arrugant, escapçant, guijant, trencant i fent de tot amb el paper. És inevitable!

5. Sí em compro el diari dos dies i suposem que me'ls llegeixo els dos seguits al final del segon dia SEMPRE començo per el primer. No soporto fer-ho al revés. Em sona a estafa llegir el primer en segon lloc i veure com no s'ha acomplert el que deia... així, seguint l'ordre cronològic almenys es manté la il·lusió... quina parida, no?

Pepe

Ai, Pepe, Pepe... ja té gràcia que et diguis així, no trobes? Ho dic perquè algú que no et conegués es podria confondre, i accentuant la segona síl·laba del teu nom, pensar que ets membre d'un conegut partit de dretes de l'estat espanyol... I mira que s'equivocarien, eh? Només falta veure quina cara posen des de fa uns dies els militants d'aquesta formació quan senten el teu nom... i és que l'has feta grossa, eh? Mira que enviar a la merda "la puta Espanya"! Tu que ets un d'aquests intel·lectuals i artistes que has fet costat al maragallisme per tal que Catalunya es trobi a gust dins Espanya... i va i dius això... "No em referia a Espanya, sinó a la puta Espanya, la cavernícola, conservadora i retrògrada", assegures. Sí, és clar, qui et vulgui entendre ja t'entendrà però no veus que no està "el horno para bollos"? "Vaig explotar, no podia més", dius a l'entrevista per justificar-te. I admets que ja sabies que passaria; almenys amb això ets conseqüent... Bé, ara hauràs d'esperar que amaini la tempesta, ja se sap. Mentrestant, ens tornes a fer pixar de riure amb -pràcticament- els mateixos gags que l'últim cop que vas passar per casa, l'octubre de 2004, segons em diu l'agenda electrònica. Ets groller, xavacà, baix... però he d'admetre que també irresistiblement graciós. Sobretot quan veig que ets tu, el que rius, i que, tímid com ets, et tapes amb una mà la boca, com si estigués prohibit riure, encara. Fins la propera.