Periodisme 'fast food'

Avui tot just es el quart dia que estem aqui a Mostar pero ja em venen al cap moltes coses a comentar. Per que (que preguntaria la Terribas)? Doncs perque la veritat es que estem molt tranquils, anem amb molta calma pero sobre els calculs previstos, "on time" que diuen en angles. A vegades un s'imagina que fer una feina fora de casa pot ser un merder impressionant i que acabarem mes sonats que quan fem informacio del dia a dia a casa nostra pero la realitat... sempre es una llico, ja ho sabem tots, i de fet en aquests quatre dies crec que hem treballat de mitjana unes dues o tres hores al dia. Te gracia la cosa perque estem en un pais excomunista on segurament s'havien arribat a creure allo dels petits mozarts que deia Marx -que haviem de poder ser tots petits mozarts, treballar per gust, per pur plaer- i la veritat es q de moment es el q estem fent, "simple y llanamente", q diria en Rajoy. Quedem amb un preentrevistat, aprofundim en la seva historia, preparem les preguntes, acabem de mirar on el gravarem i anem fent... amb una calma fantastica. Es l'slow journalism, el periodisme tranquil, el de dedicar el temps que cada cosa es mereix. Una meravella, vaja. Els breus i el periodisme fast food han quedat enrera.

La nona Hida. l'Edin, Mostar i Les Santes

"Adesso", diu. "Adesso", repeteix. "Ai, adesso!", s'exclama. Que deu voler dir "adesso"? Que no es italia, aixo? Si, es que la nona Hida parla en italia tot i que estiguem a Mostar, capital de la regio d'Hercegovina -una de les dues que formen Bosnia i Hercegovina com el seu nom indica- i que aquest no sigui l'idioma natural del pais. "Adesso" en italia hem apres sobre la marxa que vol dir "abans". Es clar, quin adverbi de temps fan servir les iaies sino "abans"... Quina dona, la Hida! Ja en te, ja, de batalletes per explicar! 81 anys i dues guerres a l'esquena, tot i que curiosament parla mes de la Segona Guerra Mundial que no pas de la guerra del 92 al 95. Qui es, us preguntareu? Doncs la propietaria de la casa on tenim instal-lat el campament base de la nostra expedicio, i la iaia de l'Edin Kapic, aquest mataroni nascut a Mostar que vam coneixer ara fa exactament deu anys durant una sortida que va fer un grup de joves d'aquesta ciutat a Mataro. I que es, en el fons, el motiu d'aquest viatge de treball, on ens plantegem gravar un documental sobre la postguerra a Bosnia prenent com a referent el pont que uneix les dues riberes de la ciutat i que simbolitza la convivencia entre els diferents pobles que hi ha en aquest pais.

Consideracions sobre el viatge: venir aqui per feina vol dir aixo, a fer feina, pero de moment la veritat es que resulta quasi mes tranquil que un viatge "de plaer", on et passes el dia corrent amunt i avall a la recerca d'un autobus o un tren que et porti a la seguent destinacio. En aquest cas es tracta de situar-nos en el lloc i comencar a coneixer la gent que entrevistarem. Ahir vam estar amb Miro Salcin, l'actual cap de bombers d'aquesta ciutat de 50.000 habitants, musulma. La idea es coneixer els set o vuit personatges que entrevistarem amb calma i tranquil.litat. Aquesta tarda coneixerem una altra de les noies, la Marija, croata, i el primer dia vam estar amb en Kamel, un altre noi musulma amic de l'Edin que tambe va venir a Mataro fa deu anys i que recorda perfectament l'Ajuntament i la Momerota de la ciutat per donar dos exemples que tots entrendreu... Tenir l'Edin amb nosaltres, en funcions d'entrevistat, productor i traductor, evidentment es d'una gran ajuda.

Les Santes, ara que hi penso... la veritat es que aqui fot tanta o mes calor com deu fer ara mateix davant l'Ajuntament despres de la tornada de la Residencia de Sant Josep. Aquest mati he mirat el mobil i he dit: mira, som el 28. I li he preguntat a en Jordi, que ja sabeu que es un "santero" de pro: el 28 al mati no es fa res no? (ben be q estic dessituat). Si home, i tant, l'anada a la residencia de Sant Josep! Definitivament som uns malalts de Santes, siguem alla on siguem.

Guerra al Líban

Ara que venen festes i tothom se'n va de vacances i contravenint aquella teoria que diu que a l'estiu no hi ha mai guerres ni cops d'estats resulta que ens ha aparegut a les pantalles i a les primeres planes dels diaris un nou conflicte bèl·lic, una nova guerra. Amb morts i refugiats i totes les conseqüències habituals d'aquest tipus d'enfrontaments. Primer ens costa de creure imaginar que, en qualsevol lloc del món, algú hagi tingut l'estúpida pensada de segrestar un soldat i que després algú altre hagi respost aquesta acció amb el llançament d'uns coets contra la població del veí. I fins i tot que hi torni a haver persones que perdin la vida de forma absurda. Però amb el pas dels dies -cada cop amb menys, desenganyem-nos- ens acostumem a aquestes imatges i pràcticament ens resignem a esperar que tot acabi quan més aviat millor. Segur que nosaltres no podem parar cap guerra -desenganyem-nos també- però si que podem fer l'esforç d'assabentar-nos de perquè passen les coses i no pensar que tot plegat és un joc inintel·ligible per a nosaltres. Com deia l'escriptor Vicenç Villatoro en una tertúlia a Catalunya Ràdio, aquesta és una guerra "inventada des d'un despatx de Teheran", en referència al suport que dóna el règim de Teheran a la guerrilla Hezbolà. Tampoc és qüestió de demonitzar i assenyalar bons i dolents però si saber per què les coses són com són, ja que mai són perquè si. No podem aturar el que passa davant nostre, cert, però almenys que sapiguem què és el que passa realment. Informar-se correctament és un deure indispensable. I amb els mitjans que tenim a la mà podem fer-ho i bé.

* article que sortirà a la propera edició de Foc Nou.

Cangur

M'he llevat un pèl més tard del previst, de manera que he arribat a dalt quan elles ja estaven vestides i migesmorzades (la Roser encara tenia mitja llet amb colacao per engolir). Hem llegit un conte de la Lili i en Pol, que són dels que més els agraden, mentre fèiem temps per marxar. La Roser, aprofitant el compàs d'espera, intentava encertar la manera de posar-se una pinça al seu menut caparronet perquè no li voleiessin els cabells però està vist que encara no té prou pràctica en el tema i la Clara, que és com una petita mare per a ella, l'ha ajudat a col·locar-se-la. Acabat el conte, s'han posat a l'esquena les minúscules bosses amb tot l'indispensable i hem sortit per la porta després de fer -només faltaria- un petó a la mare, que empiocada com estava no ha pogut acompanyar-les a l'escola.

Només tancar la porta la Clara s'ha posat a córrer com una esperitada, mentre la Roser m'agafava de la mà i anava baixant, com si saltés d'una paret cada vegada, un a un i amb prou feines cadascun dels esglaons. La Clara ha provat d'espantar-nos amagant-se a l'entrada del baix, que queda amagat des de l'escala i ens ha fet un crit quan hem arribat a baix a veure si ho aconseguia. Després hem sortit per la porta de vidre de l'edifici cap a l'esquerra. Les portava cadascuna en una mà però al cap de pocs segons la Clara ha tornat a deixar-me anar i s'ha posat a córrer Ronda O'Donell a baix. Corria vint metres d'on érem i s'esperava i tornava a córrer vint metres i a esperar-se i així successivament fins que hem arribat a l'escola. Al pas zebra, que és l'únic lloc on els menuts tenen assumit que no es pot travessar sense companyia d'un adult la Clara s'ha esperat però no m'ha volgut agafar la mà i m'ha dit: "Ara ja no li agafo la mà a la mare". I un cop travessat el carrer ha tornat a córrer. Es fa gran i vol fer la seva. És clar.

Mentrestant la Roser seguia caminant, tranquil·la i amb cara d'entremaliada, i no parava de reclamar un canvi de nom i passar-se a dir "Ariadna", com la cosineta amb qui l'altre dia va estar jugant i va acabar cantant a casa meva amb al tieta Roser. Però aquestes ganes de canviar de nom es veu que també han afectat la Clara, que ara vol passar-se a dir Laia Garrido, diria, que ha resultat ser una companya de classe. Quan hem vist l'escola de la Roser, aquesta no ha dubtat a anunciar la bona nova: "Mira, la meva escola!", ha dit tota satisfeta de conèixer llocs i persones conegudes, de poder començar a reconèixer el món. Hem travessat el darrer pas zebra i hem deixat primer la Roser al Tabalet i després la Clara al Camí del Mig. "Què em feu un petó?". És clar que si que te'l fan. Quines nenes! Per menjar-se-les amb pa amb tomàquet.

Mèxic 2006

Me'n recordo força de l'elecció de l'actual president de Mèxic, Vicente Fox, el qual sembla que serà rellevat finalment per Felipe Calderón, de la seva mateixa formació política -el Partido de Acción Nacional (dreta)-, després d'un frec a frec emocionantíssim amb Andrés Manuel López Obrador, el candidat del Partido de la Reforma Democràtica -que bascula entre la socialdemocràcia light i l'esquerra dura de Chaves i Castro-. Me'n recordo perquè l'any 2000 vam aterrar en aquest país en una expedició formada per Francesc Amat, Marina Guardiola, Josep Forns i jo mateix just quan feia deu dies que acaben d'escollir-lo com a nou president després de 71 anys de govern ininterromput del Partido Revolucionario Institucional (PRI), un dels noms més freakies que s'han inventat mai per designar una formació política.

L'ambient de canvi, suposo que comparable a casa nostra amb la victòria del PSOE l'any 82, es palpava en l'ambient i sobretot en les portades dels diaris i les revistes, de les quals em vaig fer adicte durant tots els dies que vam visitar el país. Hi havia una gran il·lusió pel que pogués fer Fox durant els propers sis anys; massa il·lusió. Com assenyalaven els diaris aquests dies, Mèxic busca cada sis anys un salvador que aterri a la capital federal, DF, per solucionar els urgents problemes que assolen aquest país de cent milions d'habitants. I com acostuma a passar Fox no ha complert el que va dir -ja us ho podeu imaginar: crear llocs de treball, rebaixar els índexs de pobres...-. No exactament perquè no hagi volgut sinó perquè en part no ha pogut, ja que la majoria a la cambra legislativa no era del seu partit de manera que hi ha hagut una situació de bloqueig constant de les seves iniciatives.

Era lògic que la gent esperés molt de Fox després de 71 anys de govern del PRI com lògica va ser la seva majoria absoluta. Però aquests moments de grans esperances, en el fons, són enganyosos: difícilment les promeses es compleixen; no hi ha déus a la terra que puguin canviar les coses de cop i volta. En aquest sentit, que hi hagi hagut un empat tècnic entre Calderón i López Obrador entenc que és una bona notícia, perquè si alguna cosa deuen haver après els mexicans és això, que un home no pot salvar una nació i que no és bo apostar totes les cartes en una sola persona. Que dos candidats empatin vol dir que la democràcia comença a funcionar, que hi haurà un govern que governi i una oposició que faci d'oposició. Aquesta normalitat democràtica és el que farà que, de mica en mica, el país pugui anar sortint del forat on es trobar. Veurem què passa els propers sis anys...