Mèxic 2006
Me'n recordo força de l'elecció de l'actual president de Mèxic, Vicente Fox, el qual sembla que serà rellevat finalment per Felipe Calderón, de la seva mateixa formació política -el Partido de Acción Nacional (dreta)-, després d'un frec a frec emocionantíssim amb Andrés Manuel López Obrador, el candidat del Partido de la Reforma Democràtica -que bascula entre la socialdemocràcia light i l'esquerra dura de Chaves i Castro-. Me'n recordo perquè l'any 2000 vam aterrar en aquest país en una expedició formada per Francesc Amat, Marina Guardiola, Josep Forns i jo mateix just quan feia deu dies que acaben d'escollir-lo com a nou president després de 71 anys de govern ininterromput del Partido Revolucionario Institucional (PRI), un dels noms més freakies que s'han inventat mai per designar una formació política.
L'ambient de canvi, suposo que comparable a casa nostra amb la victòria del PSOE l'any 82, es palpava en l'ambient i sobretot en les portades dels diaris i les revistes, de les quals em vaig fer adicte durant tots els dies que vam visitar el país. Hi havia una gran il·lusió pel que pogués fer Fox durant els propers sis anys; massa il·lusió. Com assenyalaven els diaris aquests dies, Mèxic busca cada sis anys un salvador que aterri a la capital federal, DF, per solucionar els urgents problemes que assolen aquest país de cent milions d'habitants. I com acostuma a passar Fox no ha complert el que va dir -ja us ho podeu imaginar: crear llocs de treball, rebaixar els índexs de pobres...-. No exactament perquè no hagi volgut sinó perquè en part no ha pogut, ja que la majoria a la cambra legislativa no era del seu partit de manera que hi ha hagut una situació de bloqueig constant de les seves iniciatives.
Era lògic que la gent esperés molt de Fox després de 71 anys de govern del PRI com lògica va ser la seva majoria absoluta. Però aquests moments de grans esperances, en el fons, són enganyosos: difícilment les promeses es compleixen; no hi ha déus a la terra que puguin canviar les coses de cop i volta. En aquest sentit, que hi hagi hagut un empat tècnic entre Calderón i López Obrador entenc que és una bona notícia, perquè si alguna cosa deuen haver après els mexicans és això, que un home no pot salvar una nació i que no és bo apostar totes les cartes en una sola persona. Que dos candidats empatin vol dir que la democràcia comença a funcionar, que hi haurà un govern que governi i una oposició que faci d'oposició. Aquesta normalitat democràtica és el que farà que, de mica en mica, el país pugui anar sortint del forat on es trobar. Veurem què passa els propers sis anys...
L'ambient de canvi, suposo que comparable a casa nostra amb la victòria del PSOE l'any 82, es palpava en l'ambient i sobretot en les portades dels diaris i les revistes, de les quals em vaig fer adicte durant tots els dies que vam visitar el país. Hi havia una gran il·lusió pel que pogués fer Fox durant els propers sis anys; massa il·lusió. Com assenyalaven els diaris aquests dies, Mèxic busca cada sis anys un salvador que aterri a la capital federal, DF, per solucionar els urgents problemes que assolen aquest país de cent milions d'habitants. I com acostuma a passar Fox no ha complert el que va dir -ja us ho podeu imaginar: crear llocs de treball, rebaixar els índexs de pobres...-. No exactament perquè no hagi volgut sinó perquè en part no ha pogut, ja que la majoria a la cambra legislativa no era del seu partit de manera que hi ha hagut una situació de bloqueig constant de les seves iniciatives.
Era lògic que la gent esperés molt de Fox després de 71 anys de govern del PRI com lògica va ser la seva majoria absoluta. Però aquests moments de grans esperances, en el fons, són enganyosos: difícilment les promeses es compleixen; no hi ha déus a la terra que puguin canviar les coses de cop i volta. En aquest sentit, que hi hagi hagut un empat tècnic entre Calderón i López Obrador entenc que és una bona notícia, perquè si alguna cosa deuen haver après els mexicans és això, que un home no pot salvar una nació i que no és bo apostar totes les cartes en una sola persona. Que dos candidats empatin vol dir que la democràcia comença a funcionar, que hi haurà un govern que governi i una oposició que faci d'oposició. Aquesta normalitat democràtica és el que farà que, de mica en mica, el país pugui anar sortint del forat on es trobar. Veurem què passa els propers sis anys...
Comentaris