Primavera

Sentia avui La Primavera de Vivaldi intepretada magistralment pel Quartet Barroc de Sant Simó en versió de cambra -una "gamberrada", en paraules del sempre lúcid Joan Vives- i pensava que, veritablement, per més que t'assolin les tempestes i sentis huracans burlant els teus controls per dins el cos la primavera -qui diu la primavera diu la tranquil·litat, l'alegria- tornarà a entrar per la finestra i ens estirarà a viure intensament mentre regni el seu signe des de dalt el firmament. I llavors -mira que encara falta tot l'hivern, però vaja!- tornarem a pendre els carrers, els dies es faran llargs i no hi haurà qui ens torni a casa, i sentirem olor de pólvora i de cervesa a parts iguals i no ens n'adonarem i tornarem a sentir la crida des del balcó i a viure una Nit Boja tant o més fantàstica que la de l'any anterior. Si, no hi ha més camí -encara que avui tot porti a pensar el contrari- que sortir del pou i tornar a respirar. Per simple naturalesa de sistema. Un dia fosc, un dia amb llum. Un dia trist, un dia alegre. Que la força m'acompanyi.

'Déja vu'

Avui he tornat a veure Josep-Lluís Carod-Rovira (sí, és amb guions en els dos casos) després del míting de l’Estatut que devia fer a principis de juny. M’ha sobtat la pausadíssima forma de parlar que ha exhibit avui. Irònic com sempre, evidentment, però especialment tranquil, potser contradint implícitament aquells que l'acusen de causar soroll, merder, allà on va. La imatge d'aquest Carod tan tranquil contrastava dins el meu cap amb el Carod apocalíptic i pràcticament histèric que vaig sentir el març de 2004, en aquell cas en un Foment ple de gom a gom. Eren els moments més durs del linxament al qual el va sotmetre la dreta espanyola i la seva caverna mediàtica, i després de la qual -només cal veure les fotos- el seu aspecte va envellir espectacularment. El Carod del Tinell de 2003 no s'assembla gens al de 2006, sembla que tingui deu anys més al damunt.

Però si la imatge de Carod ha variat molt en aquests tres anys el que no ho ha fet és la situació política que s'albira per després de les eleccions. Per mi en aquesta campanya tot té un cert aire de déja vu, de repetició. Perquè tots sabem una mica el què passarà: guanyarà CiU en escons, el PSC potser en vots i si sumen els tres partits d'esquerres... hi tornarà a haver un govern d'esquerres, molt probablement. Ara bé, també sabem que si això torna a succeir hi haurà -CiU, és clar- qui dirà que tot plegat es tracta d'una conspiració per fer fora del poder els legítims guanyadors de les eleccions (una mica en la línia del DVD de David Madí, el qual us recomano de mirar a tots, per cert). Vull dir que el panorama és en certa manera avorrit: es preveu un escenari i un probable desenllaç. Sembla com una segona part del 2003. Com el segon film d'una trilogia, que sempre és el pitjor (a Indiana Jones y el templo Maldito em remeto, per exemple). Carod en el míting d'avui jugava a repartir xarop d'estopa tan per PSC com per CiU però el cert és que ha carregat molt més durament contra els nacionalistes que contra els socialistes, cosa que no deixa de confirmar les meves sospites en la repetició de la seqüència de 2003.

Bé i on vull anar a parar? Doncs que seria bo que així com en aquesta campanya -i ho celebro molt- s'han començat a veure propostes socioeconòmiques molt diferenciades -la dreta proposa els xecs per a serveis i l'esquerra engruixir els serveis públics- també a partir d'aquest 2006 comencéssim a acceptar tots plegats les regles de la democràcia parlamentària i que, per tant, entenguéssim que és perfectament legítim un govern presidit pel segon partit en escons. I que s'acabi aquesta obsessió de demanar resultats clars en les eleccions, allò de que s'imposi un amb claredat sobre la resta. La gràcia del sistema, crec, és precisament que la gent voti el que li doni la gana i que després els partits usin aquests vots de la forma que consideren més convenient. El sistema parlamentari, és clar, que és el que jo desitjo pel meu país.

Report Maresme | Els meus blocs

Report Maresme
Ahir va sortir a la llum una nova publicació –o una nova etapa d’una publicació ja existent- que porta per títol Report Maresme i que fins ara es deia Mataró Report. No pretenia fer cap dissertació sobre la premsa local, la situació del pastís publicitari, la ràdio municipal ni res d’això sinó simplement la sensació que vaig tenir quan em va caure a les mans, sortideta del forn. Abans de marxar de Capgròs, l’empresa que l’edita, vaig poder participar en la concepció inicial del producte, de manera que em sento responsable d’aquesta nova capçalera encara que sigui en un 0,0001 per cent.

Una revista nova, més petita, més luxosa, més "guapa", més agradable de tacte, de portar, de llegir…una revista semblant al Mataró Report però alhora molt diferent. Feta amb passió, com fins ara, però amb uns objectius estratègics diferents. Mentre la mirava pensava… “I el 'Mataró Report', segur segur que no sortirà més?”. Perquè per mi, que sóc un sonat de la premsa i els mitjans de comunicació, els diaris i les revistes –i el seu disseny, els seus periodistes, la seva manera de ser- són una mena de petites seguretats, de coses segures. Allò de: “ja es pot enfonsar el món que segur que demà La Vanguardia ho explica”. Doncs ahir quan em fullejava la nova revista pensava: clar, és que aquesta revista substitueix el Mataró Report, que ja s’ha acabat i no tornarà mai més… Doncs si, cal prendre camins, com deia l’altre dia. Per tant adéu-siau Mataró Report, benvingut Report Maresme!

Els meus blocs
Fa molts dies l’amic Quim Fernàndez –amb qui ahir vam compartir ple, jo des de les cadires de periodistes, ell interpel·lant al govern- em va passar un meme d’aquests on has d’explicar alguna cosa, en aquest cas els cinc blocs que més miro. No sóc gens original: dos blocs que miro a diari són els de l’alcalde Joan Antoni Baron i del regidor de Via Pública, Ramon Bassas. Per a un periodista local com jo poder tafanejar en el cap de les dues persones que mouen el cotarro al govern municipal –una més que l’altre, està clar- és pràcticament una necessitat: poder intuir quins temes els preocupen, en què insisteixen, quines idees força van treballant… Més blocs: el d’en Francesc Amat. Quan ell se’l va fer –una mica abans que jo- ja vam dir que això dels blocs ens serviria als tímids per comunicar-nos entre nosaltres. Ara que torna a ser quilòmetres lluny, hem recuperat la funció inicial d’aquests diaris de la xarxa. El quart: el de la meva mare: sembla mentida però a vegades necessites un bloc també per saber què passa pel cap de la teva mare, que no vol dir que no ens trobem i parlem cara a cara. I el cinquè, en representació de molts d’altres (a l’escriptori en tinc una quincena que repasso habitualment): el de la Marina Guardiola, que campa ara per Escòcia i s’ha atrevit a sincerar-se amb si mateixa i deixar anar les seves experiències a la zarza.