Quevedo i Drexler

Al número 32 de Valors vaig escriure:

"A 12 segundos de oscuridad, el seu darrer disc, Jorge Drexler contradiu aquella teoria que afirma que quan més discos i més gires i més d'artista fa un músic menys queda del músic i més de l'artista, en el mal sentit de la paraula, és clar. Les lletres de Drexler segueixen arribant al cor en aquesta nova entrega de la seva discografia i evoquen moments i situa-cions que tots hem viscut en un moment o altre. "La vida es más compleja de lo que parece", "Se ha empañado ya el sueño de que vivir es indoloro", "Y volverás a esperanzarte y luego a desesperar, y cuando menos lo esperes, tu corazón va a sanar, va a sanar"... són només tres -n'hi hauria moltes més- d'aquestes frases que l'uruguaià escriu amb sinceritat, amb sentit, sense deixar-se anar pels tòpics ni les estupideses que sovint contenen els tòpics roquers. Escoltar aquest disc és un regal al cap però sobretot al cor que faríem bé de permetre'ns els uns als altres".

Avui al matí veig el fixe de can PSC, a Nicaragua Street, on treballa la Nadia i em diu que em convida al concert que avui Jorge Drexler fa al Palau de la Música Catalana, a Barcelona. Les millors coses que et passen a la vida són les que no t'esperes.

P.D.: per si fos poc, arribo a casa al migdia i trobo una postal d'Egipte... de la Quevedo! Gràcies!

Els temps que canvien

Le temps qui changent. Una peli de Foment, de Mostra de Cinema -que avui comença-, per tornar a veure cinema en aquesta sala després que hi hagin recomençat les projeccions. Em sento reconectar amb instants emmagatzemats a la memòria de la meva adolescència, de les primeres sortides de casa fora de la companyia dels pares. De fet en aquest cinema vaig veure la meva primera pel.lícula, Mi rebelde cookie 2, un bodrio que només em va servir per enamorar-me des del primer dia de la màgia del setè art. Ahir, per donar més malencolia a l'assumpte, anava ben acompanyat i era el primer dia que feia realment fred a la ciutat, cosa que almenys a mi sempre em fa pensar amb on era jo fa 365 dies. Sí, m'explico, és un exercici que faig sovint, sobretot en els canvis d'estació: recordar on era fa un any, què feia -sempre me'n recordo, tinc molta memòria- i on sóc ara. Doncs i tant com canvien les coses! El 2 de novembre de l'any passat era a Madrid, amb en Sergio i la Pilar, fent un reportatge sobre l'exalcalde Manuel Mas en la seva nova vida madrilenya. Tinc molt bon record d'aquells dies, tot i que el 2 de novembre al vespre recordo -interioritats de l'ofici- ens vam acabar discutint amb en Sergio, el fotògraf, per la suficient o insuficient preparació del viatge mentre ens fotíem unes tapes a la plaça Santa Anna, prop del Congrés. Em ve a la memòria l'ambient d'eufòria que hi havia entre la delegació catalana i com vaig acabar creuant unes paraules amb l'Ernest Maragall -amb qui no ens coneixem de res- sobre les paraules pronunciades moments abans per Manuela de Madre durant el ple d'admissió a tràmit de l'Estatut. I ara penso amb com canvien els temps perquè després d'això, al cap de quatre dies, van començar els mals rotllos per la negociació de l'Estatut que han acabat deixant fora de circulació el germà de l'Ernest i portant a les eleccions de dimecres passat... Una costum, aquesta de mirar enrera, que em fa també projectar la vista cap a d'aquí 365 dies: on seré, com estaré, qui tindré al meu costat... Qui sap! L'única cosa sabuda és que la vida és dinàmica i que els temps canvien.