Els temps que canvien

Le temps qui changent. Una peli de Foment, de Mostra de Cinema -que avui comença-, per tornar a veure cinema en aquesta sala després que hi hagin recomençat les projeccions. Em sento reconectar amb instants emmagatzemats a la memòria de la meva adolescència, de les primeres sortides de casa fora de la companyia dels pares. De fet en aquest cinema vaig veure la meva primera pel.lícula, Mi rebelde cookie 2, un bodrio que només em va servir per enamorar-me des del primer dia de la màgia del setè art. Ahir, per donar més malencolia a l'assumpte, anava ben acompanyat i era el primer dia que feia realment fred a la ciutat, cosa que almenys a mi sempre em fa pensar amb on era jo fa 365 dies. Sí, m'explico, és un exercici que faig sovint, sobretot en els canvis d'estació: recordar on era fa un any, què feia -sempre me'n recordo, tinc molta memòria- i on sóc ara. Doncs i tant com canvien les coses! El 2 de novembre de l'any passat era a Madrid, amb en Sergio i la Pilar, fent un reportatge sobre l'exalcalde Manuel Mas en la seva nova vida madrilenya. Tinc molt bon record d'aquells dies, tot i que el 2 de novembre al vespre recordo -interioritats de l'ofici- ens vam acabar discutint amb en Sergio, el fotògraf, per la suficient o insuficient preparació del viatge mentre ens fotíem unes tapes a la plaça Santa Anna, prop del Congrés. Em ve a la memòria l'ambient d'eufòria que hi havia entre la delegació catalana i com vaig acabar creuant unes paraules amb l'Ernest Maragall -amb qui no ens coneixem de res- sobre les paraules pronunciades moments abans per Manuela de Madre durant el ple d'admissió a tràmit de l'Estatut. I ara penso amb com canvien els temps perquè després d'això, al cap de quatre dies, van començar els mals rotllos per la negociació de l'Estatut que han acabat deixant fora de circulació el germà de l'Ernest i portant a les eleccions de dimecres passat... Una costum, aquesta de mirar enrera, que em fa també projectar la vista cap a d'aquí 365 dies: on seré, com estaré, qui tindré al meu costat... Qui sap! L'única cosa sabuda és que la vida és dinàmica i que els temps canvien.

Comentaris

Judith ha dit…
Maco el post, però t'he d'estirar les orelles per no haver vingut a la mostra... ;)
joansalicru ha dit…
Era dijous! I com a mínim vindré a una de les pelis, ja ho saps, Grbavica!
joan
Miguel ha dit…
Sí Salicrú, recordo un SMS que em vas enviar des de Madrid per fer-me enveja de la companyia femenina que tenies al Congrés...
Pilar ha dit…
Quins records... Però no cal explicar interioritats, Joan! Jeje! Això és el que passa quan els amics tenen bloc i hi escriuen cotis...
Joan Antoni ha dit…
Ostres Joan, ja no ho recordava!
Ramon Manté ha dit…
En efecte, el temps passa i les coses canvien. Mirem enrera; trobem l'añorança un sentiment noble, però cal que vigilem amb la sal i el sucre de les nostàlgies.

Trobo que generalment el passat el recordem malament. Tendim a idealitzar algunes coses, n'oblidem d'altres. Solem fer-lo massa a la mida dels nostres interessos. Suposo que ja deu ser això.

Entrades populars