Maragall, Pasqual

Pasqual Maragall a La nit al dia. Geni i figura, com sempre. Capaç de saltar de les eleccions primàries del Partit Demòcrata nordamericà o la complexitat de les institucions europees al semàfor del carrer Balmes o a les cues per fer-se el passaport enmig de Barcelona. Extremadament lúcid en alguns moments, on sembla que realment sigui capaç d’endevinar el futur, i simpàticament despistat i frívol quan es perd en les seves pròpies paraules o quan oblida el que ha dit fa deu segons. Confiat, sempre, aquesta si que és una constant, en el futur, optimista nat, batallador. Mandrós també, per segones quines coses. Dispers, enrevessat, difícil d’entendre per aquells que no l’han escoltat deu mil vegades, fent ús de paraules i expressions de l’època del seu avi: “fer per manera”, “distinta”, “governació”... Amb obsessions constants (com la seva inconstància): que si Europa, que si dos grans “agregacions” de partits a l'americana, que si les llistes obertes, la “devolution” de competències, les ciutats i el municipalisme, el grup propi del PSC a Madrid… Honest, sincer, sense cap pèl a la llengua, amb ganes de picar l’ullet als “seus” i de fer aixecar de la cadira “els altres”; absolutament magnànim amb els adversaris, segurament massa, com si els subestimés. Un tipus casolà i il·lustrat alhora, que ve de molt lluny i que es vol projectar encara més lluny per més que enfili camí ja cap a la setantena. Maragall, Pasqual: cada cop més eteri, més lliure, més “seu”. Cada cop deixant-se portar més per la vena “difosa i poètica” que un dia va assenyalar-nos Joaquim Nadal.

Comentaris

Joan Safont ha dit…
Ets ben bé, el darrer dels maragallistes...
Marta Teixidó ha dit…
Hola Joan,

Feia temps que no et visitava, però noi, la blogesfera es molt gran i s'ha de destinat temps per a tot.

Em sembla una definició perfecta de Maragall. I que si ets el darrer dels Maragallistes?. Doncs que per molts anys.

La llàstima es que Maragall serà recordat com l'alcalde dels Jocs Olímpics, i les maragallades del President de la Generalitat. La historia el jutjarà.

Fins un altra.
albert ha dit…
Els amors de joventut no moren mai, i en Maragall és un d'aquest nostres amors... d'aquell estiu del 99. Ens desconcerta, ens emprenya, fins a la decepció... però ens l'estimem, no podem fer-hi res més.

Entrades populars