Orangina i 'Le Monde'

Foto: A. R.

Si, sóc jo llegint Le Monde mentre degusto una Orangina dimarts passat a Perpinyà. Tot i el meu sentiment pancatalanista, el cert és que un dels grans plaers d'anar a la capital de la Catalunya Nord -el departament dels Pirineus Orientals diuen els francesos- és consumir aquests dos productes tan 'gavatxos': el diari nascut a mitjans dels anys seixanta i la singular beguda de color grogós. Que siguin francesos, de fet, no és cap casualitat. Aquest país que a vegades ens fa estirar dels cabells pel seu xovinisme i a vegades ens fa meravellar per la seva creativitat i el seu savoir faire té molts exemples de coses que el fan singular. La seva voluntat de ser el centre del cosmos s'ha posat diverses vegades de manifest, com per exemple en l'àmbit tecnològic quan van crear la xarxa digital Minitel -a les beceroles d'Internet, per connectar tots els francesos en els incipients ordinadors- o el sistema de vídeo SECAM, que no funciona enlloc excepte a França i a alguns països propers a l'Hexàgon. Doncs en el cas dels dos objectes que ens ocupen també podem observar algunes particularitats. L'Orangina, per exemple, se serveix també en llaunes però el recipient amb què s'acostumava a prendre abans és aquesta mena de pera de vidre que es veu a la foto. Un cossi que no recordo haver vist en cap altra beguda. Passant a Le Monde, rotatiu que podria ocupar tot un bloc sencer, cal dir que deu ser un dels últims diaris d'Europa que surt al vespre -és allò que se'n deia abans un vespertí-. Per altre cantó sovint trobes enmig de les pàgines dobles del diari alguna fulla "solta". Aquest darrer detall és tota una declaració d'intencions: si els responsables del diari -que són els propis redactors, part de l'accionariat, una altra cosa estranya- creuen que aquella edició del diari ha de tenir un número de pàgines senars, doncs les tindrà i punt. No s'hi valen motius economicistes (es perd l'altra pàgina, òbviament, que fa a la brossa). Així són els nostres estimats/odiats francesos!

França està 'étonnée’

França està encara convalescent de la sorpresa (étonnée seria l'adjectiu sorpresa) que ha representat no l'elecció de Nicolas Sarzoky al capdavant de l'estat gal sinó de les noves formes -i els nous continguts, no ho oblidem- que han significat l'arribada del successor de Jacques Chirac a l'Elisi. Aquests dies, comprant premsa francesa, visitant llibreries i fixant-se amb cartelleria del carrer he pogut comprovar com tres mesos després de l'elecció de Sarzoky, França continua 'étonnée' -si és que els mitjans de comunicació representen França- amb el seu nou president. Tot el que fa és motiu de notícia: la seva forma de vestir-se, el paper que la seva dona Cécile té com a primera dama, el viatge de Sarkozy als Estats Units, la seva hiperacitivitat... Les portades de les revistes parlen per si soles: mai en els darrers anys un president havia centrat tant l'atenció -i tan poc un primer ministre- de la política francesa; alguns ja parlen de l'huracà Sarkozy que ha de reconquerir l'orgull de la pàtria de De Gaulle. També estic jo 'étonné' amb la darrera candidata socialista a l'Elisi, Ségolène Royal. En els temps morts d'aquests dies -que han estat de molt relax- m'he empassat La femme fatale, un retrat sobre la candidata tan indispensable com dur de dues periodistes Raphaëlle Bacqué i Ariane Cheminde, treballadores del diari Le Monde -gens sospitós de conspirar amb Sarkozy- on analitzen la vacuïtat de les propostes de la candidata i la seva desorganitzada i demagògica campanya. El volum es va fer famós perquè s'hi airegen definitivament els motius de la separació de la parella que formaven la mateixa Royal i el primer secretari dels socialistes francesos, François Hollande. En el moment en què Royal no pujava de parar a les enquestes, Hollande intenta recuperar el dimissionari Lionel Jospin -abatut a les presidencials de 2002- per evitar que la seva dona es faci amb la tasca d'evitar la presència de Sarzoky a l'Elisi -ell mateix, Hollande, pensava ser aquesta persona-. Quan Ségolène Royal se n'adona de la jugada li espeta: "Si intentes fer tornar en Lionel per fotra'm, no tornaràs a veure els nens [els quatre que comparteixen] mai més". Mare de Déu. Un llibre imprescindible per qui estigui interessat en la política francesa del moment.

La creativitat ens farà lliures

El mes d'agost, des d'un punt de vista periodístic, està considerat un mes menor, de notícies poc importants, on el que es tracta és d'omplir diaris, programes de ràdio i de televisió com sigui -amb temes de nevera, per exemple- fins que arribi al setembre i el curs polític-escolar-cultural torni a començar. Aquest agost que m'ha tocat treballar els primers quinze dies -els més ensopits, se suposa, just després de Santes- he reafirmat una de les meves petites teories, la que titula aquest post: la creativitat ens farà lliures. Aquests dies des de l'Ajuntament i les diferents entitats que acostumen a generar molta informació arriben molt pocs inputs, pràcticament inexistents, de manera que el que és l'agenda oficial -l'alcalde per aquí, el regidor d'Urbanisme per allà, el titular de Cultura que inaugura no sé què...- ha desaparegut, de manera que generar un informatiu de trenta minuts cada dia és un repte contra un mateix. Cal rebuscar sota les pedres, llegir diaris, comparar amb anys anterior i sobretot... sortir al carrer. Quan surts al carrer amb la gravadora te n'adones que hi ha queixes de Rodalies de Renfe, amb les cues per fer-se el Passaport o el DNI, que Mataró està rebent turistes com mai, que les ambulàncies medicalitzades no porten metge des d'avui 8 d'agost, que fa cinc anys de la legionel·losi de Cerdanyola, que s'acostumen les festes de Sant Ramon i Cirera, que mataronins com Montse Vellvehí han estat dirigint festivals com el Shakespeare de Santa Susanna... en fi, que surten centenars de notícies, com mai. A més, et surten idees per visitar cada dia un restaurant exòtic de la ciutat i generar uns continguts extres ben suggerents. L'estiu, doncs, obliga a ser creatius, a esprémer al màxim al cervell i treure'n el millor. I degut a això, acabes disfrutant molt més amb la teva feina. Aquest és de fet l'únic futur per sobreviure en el complex sistema d'economia de mercat: competir tots plegats en fer cada vegada coses més innovadores, suggerents i sorprenents. No es tracta de fer grans esforços físics sinó d'intentar donar el millor d'un mateix. Aquest és el gran repte. Què hi ha més bonic a la vida que treballar els valors de la creativitat i de la imaginació?

Situació estratègica

Un dels molts motius per ser mataronins -per sentir-se'n, vull dir- és la col·locació estratègica de la Festa Major de la ciutat a finals de juliol. Teòricament Les Santes -així els hi diem, no se n’estranyaran si els recordo que són santa Juliana i santa Semproniana- se celebren el 27, totes dues, però des de l’existència de la nova Festa Major, a finals dels setanta, es va adoptar un model de cinc dies, del 25 al 29 amb un pròleg la nit del 24, perfectament estructurat, on el que compta és el número del dia en què estem i no pas el dia de la setmana. Si és dia 25 és Nit Boja i ja pot ser dimarts com diumenge i ja es pot estar a punt d'enfonsar el món que hi haurà Nit Boja. Els parlava, però, de la col·locació de la festa estratègicament en el calendari. Des de fa uns quants anys la festa s'ha allargat per davant amb la Gegantada i la diada castellera, activitats que s'han de fer necessàriament en cap de setmana. Com que els deia que les festes de Les Santes s'estructuren en funció dels números dels dies i no dels dies en si, es va optar per fer aquests dos actes el cap de setmana anterior al dia de Les Santes, que pot ser el 20, el 21, el 22... qualsevol número fins al 26. Total, que d’aquesta manera portem uns quants anys fent deu dies de festes -que no de festa; els periodistes és quan més treballem-. Per si fos poc des de fa tres anys els promotors de la Casa de la Música han tirat endavant un fantàstic festival de músiques del món titulat Mataró, Cruïlla de Cultures que s’encavalca amb l’inici de la Festa Major i que comença per Sant Joan amb una revetlla. Des del 23 de juny, doncs, fins al 29 de juliol -el final de la Festa Major és inamovible, això si- la ciutat està de festa. És una mena de focs artificials que va in crescendo fins a desembocar en l’Agost, "suau i enganxós", que dirien Els Pets. Després venen unes dues tres setmanes en què Mataró –cada cop menys, també és cert- es paralitza i viu a un ritme lent, tranquil, adormit, fins que a finals d’agost, quan arriba Sant Ramon, la ciutat torna a arrencar amb la seva marxa característica. La seqüència és tan perfecte que sembla orquestrada des d’un centre d’alt pensament, un think tank dedicat a gestió del temps. Jo, de fet, de petit pensava que tots els pobles celebraven la seva festa en aquestes mateixes dates. Per això en descobrir que no, com deia al principi, vaig trobar un bon motiu per sentir-me mataroní. Definitivament som collonuts.