On comença el viatge?

On comença el viatge?, em pregunto. Quan notes que et comences a commences a traslladar cap a una realitat desconeguda a la qual anomenem viatge? És quan prenem l'avió, el cotxe, el bus que ens portarà a la destinació prevista? Quan arribem a la destinació prevista? O potser el viatge comença abans de sortir físicament?

Jo crec en això darrer. El viatge comença el dia que “entenc” la meva propera destinació, el dia que “intueixo” que algun indret del món em crida o que algú m'estira cap aquell lloc. Enguany el meu viatge –fora del període estival- ja ha començat i la meva vida viu una quantitat incessant de senyals que indiquen la veracitat de la hipòtesi: he d'anar a l’Argentina. Ho penso asegut a la taula presidencial d'un acte d'homenatge a Peret, on em conviden a fer de copresentador. El rumbero català per excel.lència explica que si preguntes a un argentí qui és Peret tothom et dirà que no sap qui és, però en canvi si li preguntes per Es preferible tots la coneixen. Per què Peret parla d’Argentina? Una senyal. Segona senyal: sense adonar-me'n m'he convertit –junt amb la meva companya de viatge, mai més ben dit- en un assidu del cinema argentí ensucrat, sobretot a partir de No sos vós, soy yo. Més coses: fa un any va aparèixer un argentí, el doctor Hubert, a Mataró per certificar que Bialet Massé -un heroi a Argentina- va néixer a la capital del Maresme, com tothom creu. Quart element: des de fa un parell d'anys tinc establert un restaurant argentí de Mataró com a espai de conspiració. El dia del meu aniversari, a més, hi vaig portar l'Àngels a sopar. Sota els efectes de l'alcohol, a mig sopar confonia el soroll dels aparells d'aire condicionat amb els reactors d'un avió. Allà vaig adonar-me que aquell avió s'estava ja enlairant i que no hi havia més destí, aquest estiu, que anar a Argentina.

P.D.: Poc després de penjar aquest post m'arribo l'agenda de mitjans de l'Ajuntament. "Divendres 28 de setembre de 2007. -19.00 hores. Sala dels Lleons de l'Ajuntament (La Riera, 48. Mataró). L'alcalde, Joan Antoni Baron, presidirà la rebuda oficial a una delegació del municipi Bialet Massé, situat a la província de Córdoba d'Argentina. La delegació, que estarà encapçalada per l'intendent de la municipalitat, Edgardo Gustavo Pueyo, visita la ciutat amb motiu de la commemoració del centenari de la mort del mataroní Joan Bialet Massé". Una altra coincidència?

Un any apassionant*

Fa avui 365 dies Mataró Ràdio iniciava les seves emissions des dels estudis del Centre Cívic del Pla d’en Boet. Els periodistes que conformem els serveis informatius de l’emissora donàvem també aquell dia el tret de sortida a la nostra activitat professional en el marc d’aquest nou mitjà de comunicació. Dotze mesos després la valoració només pot ser positiva. Positiva no perquè s’hagi fet tot bé, òbviament, sinó perquè hem viscut 365 dies en els quals bàsicament hem après. Hem après a fer ràdio –els que no en sabíem–, hem après a organitzar un equip humà nombrós, hem après a situar-nos en el mapa dels mitjans de comunicació de la ciutat i hem après a fer néixer un projecte de bell nou, que és una cosa de per si complicada. El principal repte que teníem en aquells moments era demostrar que, en la millor tradició dels mitjans públics del Regne Unit, un mitjà públic és precisament això, públic, de servei als ciutadans per sobre de pressions governamentals, ideològiques o empresarials. I que el fet de ser públic no condiciona la seva independència, justament al contrari. Doncs si una cosa puc afirmar amb rotunditat és que durant aquests dotze mesos hem informat de tot allò que nosaltres hem cregut necessari. I quan dic “tot allò” és tot. No hem tingut cap interferència a la nostra feina, cosa respecte la qual personalment he de dir no tenia cap dubte. Per tant, qualsevol error en l’absència de pluralitat o per haver recollit una informació o no és només imputable a mi mateix i als professionals que tinc la sort i el privilegi de poder dirigir. Uns professionals que han treballat més enllà del que se’ls demanava des del primer moment perquè s’han fet seva la proposta de viure amb passió aquesta aventura, l’única manera possible de viure-la al nostre entendre. Hem glatit seguint primer les eleccions autonòmiques, després Sant Jordi, en acabat les municipals, la Festa Major de les Santes o les festes del barris de la ciutat, per citar alguns exemples. No sabem si hem estat a l’alçada de les circumstàncies i arribat al nivell cada dia –cada dia hem fet informatius, sense descans, això sí- durant aquests dotze mesos, però el que és segur és que hem treballat moguts per la il·lusió i sobretot la passió. Pel que fa a la resta... vostès en jutjaran. En tot cas, tal com i acabem l’informatiu cada dia, “gràcies a tots per la vostra atenció”.

*Article escrit com a cap d'informatius de Mataró Ràdio i publicat l'11 de setembre al diari digital capgros.com

Cadascú al seu pas

Així titulem el darrer número de la revista Valors, que versa sobre la necessitat que entenem que hi ha, a dia d’avui, de repensar el ritme en què vivim les nostres vides. Són massa accelerades, les nostres vides? Tots ens passa massa després i tenim poc temps per assaborir el que ens passa? Són, creiem, qüestions adequades per plantejar-se ara que ens tornem a capbussar en el curs normal i corrent, després de les vacances. Per a promoure la reflexió, presentem el moviment slow (lent, en anglès), una filosofia de vida plasmada sobre el paper pel periodista Carl Honoré, que va decidir repensar el seu ritme de vida quan una nit, a l’hora de llegir un conte al seu fill, es va exclamar en admetre que el feia més curt per poder anar a consultar abans els seus correus electrònics i poder així fer més feina. A partir del llibre que va escriure, Elogi a la lentitud, s’ha conformat un potent moviment mundial amb aplicacions a diferents camps. Segurament el més conegut és l’slow food, en oposició del fast food de les hamburgueseries, que compta ja amb força predicament. Hi ha rèpliques, però, de la teoria slow en molts altres camps: el sexe, l’escola, la salut, la mobilitat... i hi ha també el que se’n diu slow cities, ciutats lentes, en les quals s’apliquen una sèrie de mesures per garantir el benestar i la tranquil•litat dels seus membres: reducció del nivell de velocitat a trenta quilòmetres per hora a tota la ciutat, promoció dels establiments on es puguin consumir productes ecològics i el més naturals possibles... A Catalunya Palafrugell, per exemple, forma part d’aquesta xarxa i altres ciutats ben aviat s’hi afegiran, tot i que l’epicentre d’aquest moviment de ciutats lentes, a nivell mundial, es troba a les poblacions del nord d’Itàlia, sempre de menys de 55.000 habitants.

No es tracta, tampoc –alerta-, de reivindicar la lentitud perquè si –els catalans som poble de fer feina i fer-la ràpid- però si d’aturar-se un moment i, amb una certa lentitud, reflexionar sobre com estem vivint. Perquè és clar: acostumem a donar la culpa de que vivim massa ràpid –la immensa majoria que ho creu- a la societat, al mercat, als altres, en definitiva. La nostra perspectiva no és aquesta, sinó que el ritme en què viu cadascú és una decisió personal i intransferible que cada individu pren (o deixa que prenguin per ell). I que, exceptuant potser alguns casos, es pot regular, modular, millorar. El món pot ser que sigui estressant, però els que estem estressats, en realitat, som nosaltres. Per tant, convidem a tothom a repensar-se a si mateix aprofitant aquest moment de fer bons propòsits que és el mes de setembre. Així de senzill. I així de profund, també.

En aquest número de Valors també podreu llegir:

El momentVALORS de Pep Duran, traginer de contes

(Mireu el tastet en vídeo aquí a sota)

Josep Thió: elegància i dignitat

Josep Thió tocant "Seguirem somiant", dedicada a Ninyin Cardona, a Figueres, dissabte al vespre, a la plaça de l'Ajuntament.

No és que pugéssim fins a Figueres només per sentir Josep Thió, ja que el cap de setmana seguia el seu recorregut per Perpinyà el diumenge al matí a repassar una nova edició del Visa pour l'Image, l'imprescindible festival de fotoperiodisme. Però si que era un dels motius del viatge. Tenia ganes de comprovar com se sentia Josep Thió en un indret -els escenaris- que va trepitjar durant molts anys seguit sense problemes -per bé que amb altibaixos- i que en el darrer lustre se li ha resistit d'una forma que diu molt poc de la capacitat d'aquest país d'estimar els seus bons músics.

Doncs Josep Thió va ser el que esperava. Un músic obsessionat per l'elegància a l'hora d'actuar, per l'ús de molt pocs recursos -a penes un aparell de bases pregravades que va usar en dos cançons- i per la dignitat a l'hora de presentar el seu repertori. Un músic que no pot evitar acabar cantant L'Empordà al final de concert però que s'atreveix a tocar sol, en una tarda de dissabte davant dues-centes persones, amb pocs comentaris entre cançó i cançó i amb el gest d'aquell que fa allò que li ve de gust, no allò que li pot reportar l'èxit immediat. Segurament per tot això i molt més Thió no ha triomfat -de moment- en el mercat de la música en català.

Al vespre, la casualitat va fer que ja a casa veiés pel televisor una actuació de Sopa de Cabra de l'any 91, gravada en una sala de Barcelona quan els gironins estaven a la cresta de l'onada, just en el moment en què començaven a ser tractats de traidors per part d'alguns energúmens perquè volien enregistrar un disc en castellà. Quina època, oi, Xavi Amat?! Thió lluïa unes grenyes llarguíssimes, quan competia amb la banda radical de Sopa -Ninyin Cardona i Cuco Lisísic- per veure qui era més rockero. Thió, però, no va enganyar mai ningú. Era -i és- l'home sensible, culte, profund, que viu la música com un mitjà per comunicar-se i no com un fi en si mateix. Felicitats, Josep.