Un rus a la Carretera de Mata

Que fort. Baixant de casa l'àvia, per la carretera de Mata, em trobo pocs metres abans d'arribar a la plaça de la Morberia una botiga oberta, a la banda de muntanya. Veig enciams i tomàquets encastats al vidre i al darrera un home més aviat ros mirant la televisió. Aixeco els ulls i veig el rètol de l'establiment: "Alimentació", diu en català ben normatiu. A sota, però, hi ha un subtítol escrit en rus i els meus petits coneixements de llengües eslaves em permeten entendre que hi diu: "Productes russos". Ok, és una botiga de queviures regentada per un rus, penso per mi. Una botiga oberta tot el cap de setmana, igual que hi ha un xino al carrer de la Coma amb la Muralla dels Genovesos (per dir un altre indret matarocèntric). Però tornem a la plaça de la Morberia, un indret familiar perquè els pares hi viuen des de fa uns 35 anys, si no m'erro. De petits una parada clàssica abans d'arribar a casa era parar a Ca l'Octavi (ho deiem així: "Calotavi", la "c" feia de mal pronunciar) per arreplegar tres unces de pernil salat i les quatre coses que li feien falta a ma mare per l'endemà. Després de preguntar-li uns quants cops a ma mare vaig entendre que tres unces eren cent grams, una minúcia, vaja. Calotavi, per mi, doncs, era la botigueta de tota la vida del meu carrer. Avui Ca l'Octavi (passo ara a escriure-ho bé) encara és obert però davant seu hi té molta competència, molts competidors que no crec que sàpiguen què vol dir "tres unces". A la cantonada d'on he dit que hi ha el rus que s'acaba d'instal·lar, hi ha un magatzem regentat per uns xinesos que venen de tot (com sempre). I davant del rus, de fet, també hi ha un locutori amb Internet. Els immigrants fa quinze anys eren pràcticament inexistents -només hi havia en Sheriff Jarjú, a qui avui he saludat tornant de la ràdio- però ara són uns habitants més del veral. El meu amic Abdelmajid, per exemple, que fa de pastisser el forn Sant Jordi de Santa Maria viu al costat del locutori. És marroquí, però a la zona hi tenim xinesos, sudamericans i avui he descobert doncs que també un rus. La plaça de la Morberia, doncs, ha esdevingut una autèntica Cruïlla de Cultures a dia d'avui. Qui ho havia de dir!

La família sí, per sobre de tot*

Fa ben pocs números parlàvem a Valors de la solitud i defensàvem que estar sol -físicament, mentalment, espiritual-ment- no té perquè ser negatiu. Dèiem, en tot cas, que calia treballar per entendre la vessant positiva d'estar sol, en la línia habitual del nostre mensual. En aquest número, sense entrar en cap contradicció i a les portes de Nadal, volem reivindicar la família, perquè creiem que aquesta unitat de convivència és la millor fórmula de viure en societat per tots els que en formen part, siguin fills, pares i avis. Una família que ens proveeix de valors tan necessaris com el consol, l'amor, la solidaritat i la confiança, entre moltes altres. Coses que podem trobar fora d'ella, però segura-ment no d'una forma tan absoluta, tan pura.
Generalment, quan es parla de família, el debat es centra en l'existència de diferents models de família, una diversificació del concepte lligada amb els canvis que ha experimentat la societat. No és la voluntat de Valors, però, entrar en un debat sobre quina és la millor fórmula de família; per nosaltres tota llar on hi hagi amor i solidaritat entre els seus membres mereix el nostre respecte, independentment de qui la formi. El que reivindiquem en aquest número és la universalitat del valor de la família, que transcendeix creences, ideologies i cultures. Una de les poques coses que que compartim societats teòricament avançades i les tribus més remotes que viuen en indrets inaccessibles. La família és un valor universal i així creiem que ha de seguir sent-ho, des del respecte per les particularitats de cada religió, cultura o forma de pensar.

* Editorial del número de desembre de la revista Valors (http://www.valors.org/).

K, 27

S'obre la nit insospitadament cansada, tènue, amb gust de Coca-Cola esbravada. De fet, la sala d'estar del pis d'en K té un aspecte més propi de les quatre de la matinada que de nou del vespre. Es fa estrany atipar-se d'aquelles menges que només engoleixes a casa i un dia a l'any que no és avui. Però es mengen molt bé. El primer "cacharro" entra gairebé per força, prescrit pel mestre de cerimònies, que vol que la nit sigui antològica. Costa d'acabar-se'l, però l'amistat té aquestes coses.

Sortim de casa i al cap d'una estona trobem recer en el local escollit. La sala està gairebé buida i tot té un aire més aviat trist. Inspeccionem tots els racons, acostumem l'oïda al pop espanyol i obrim l'estómac de bat a bat, avui ha de ser un company inseparable. En mica en mica, teatralment, va arribant tothom qui ha d'aparèixer. Es consumen expectatives, es formen noves preguntes i es coneixen petits secrets glop a glop.

A poc a poc, sensatament, la nit agafa ritme. El cos es deshinibeix, l'alcohol ja sembla suc de taronja natural i la sala pren cos, curulla de gent. Tot es mou, massa ràpid i tot, i hi ha qui no agafa el ritme i altres que s'embalen excessivament, sense adonar-se'n que això significarà la seva tomba. Cadascú s'ho sap. Nosaltres sabem a què venim i les mirades còmplices serveixen per felicitar-te, per felicitar-nos, per transmetre felicitat. Som també els nens petits que esperem la cita d'avui, com tu has confessat també que esperaves.

I enmig del local, fins i tot, somnis d'una cosa nova i plural -parla en perifèric i tot- que es desfermen a mesura que la càrrega dels vasos de tub de líquid taronjós disminueix. Visions que es fan una mica més reals, més possibles, a cada frase, a cada mirada als ulls. Junts podem fer-ho, sembla que diguem entre línies. Però alerta. Són somnis que es desfan i resulten impossibles quan et despertes i veus que ens passarem tota la vida en aquest atzucac, que "no hi ha res a fer" i que "ells no ho entendran mai". Però no només de realitats viu l'home, sortosament. No perdrem mai l'esperança, eh?

Feliços 27, K.

El Perito Moreno i fent trekking a El Chaltén (IV)

La següent parada en el nostre recorregut és el glaciar del Perito Moreno (amb El Calafate, on anem en avió des de Bariloche, com a camp base). Es tracta d'una immensa superfície gelada que sembla digna del millor escenògraf que hagi existit mai a Hollywood. Quina majestuositat, sentir el so dels trossos de gel quan cauen a l'aigua... El vídeo d'aquí a sota correspon al viatge en vaixell que ens porta fins la part sud del glaciar, per sobre del qual caminarem durant més d'una hora en el que és una de les millors experiències del viatge.

Del Calafate saltem fins a El Chaltén, una població que fent broma jo deia que semblava del far west. Molt poques cases disseminades al llarg d'una avinguda feta de sorra i un alberg fantàstic que ens acull per dormir. Des d'allà farem dues passejades, una de set hores i una altra de sis. Durant la segona ens arribava a nevar i tot, tal com es veu al vídeo. Aquests dos dies, abans de fer un epíleg a Buenos Aires, són l'autèntic final del viatge, dos dies que aprofitem per trepitjar de ben aprop l'Argentina que aviat serà ja només un record. Dos dies de caminar fort, de valent, pujades i baixades. I fer-ho oblidant el rellotge, el mòbil, la civilització. Anar fent camí, passa rera passa fins arribar a l'indret desitjat.