K, 27
S'obre la nit insospitadament cansada, tènue, amb gust de Coca-Cola esbravada. De fet, la sala d'estar del pis d'en K té un aspecte més propi de les quatre de la matinada que de nou del vespre. Es fa estrany atipar-se d'aquelles menges que només engoleixes a casa i un dia a l'any que no és avui. Però es mengen molt bé. El primer "cacharro" entra gairebé per força, prescrit pel mestre de cerimònies, que vol que la nit sigui antològica. Costa d'acabar-se'l, però l'amistat té aquestes coses.
Sortim de casa i al cap d'una estona trobem recer en el local escollit. La sala està gairebé buida i tot té un aire més aviat trist. Inspeccionem tots els racons, acostumem l'oïda al pop espanyol i obrim l'estómac de bat a bat, avui ha de ser un company inseparable. En mica en mica, teatralment, va arribant tothom qui ha d'aparèixer. Es consumen expectatives, es formen noves preguntes i es coneixen petits secrets glop a glop.
A poc a poc, sensatament, la nit agafa ritme. El cos es deshinibeix, l'alcohol ja sembla suc de taronja natural i la sala pren cos, curulla de gent. Tot es mou, massa ràpid i tot, i hi ha qui no agafa el ritme i altres que s'embalen excessivament, sense adonar-se'n que això significarà la seva tomba. Cadascú s'ho sap. Nosaltres sabem a què venim i les mirades còmplices serveixen per felicitar-te, per felicitar-nos, per transmetre felicitat. Som també els nens petits que esperem la cita d'avui, com tu has confessat també que esperaves.
I enmig del local, fins i tot, somnis d'una cosa nova i plural -parla en perifèric i tot- que es desfermen a mesura que la càrrega dels vasos de tub de líquid taronjós disminueix. Visions que es fan una mica més reals, més possibles, a cada frase, a cada mirada als ulls. Junts podem fer-ho, sembla que diguem entre línies. Però alerta. Són somnis que es desfan i resulten impossibles quan et despertes i veus que ens passarem tota la vida en aquest atzucac, que "no hi ha res a fer" i que "ells no ho entendran mai". Però no només de realitats viu l'home, sortosament. No perdrem mai l'esperança, eh?
Feliços 27, K.
Sortim de casa i al cap d'una estona trobem recer en el local escollit. La sala està gairebé buida i tot té un aire més aviat trist. Inspeccionem tots els racons, acostumem l'oïda al pop espanyol i obrim l'estómac de bat a bat, avui ha de ser un company inseparable. En mica en mica, teatralment, va arribant tothom qui ha d'aparèixer. Es consumen expectatives, es formen noves preguntes i es coneixen petits secrets glop a glop.
A poc a poc, sensatament, la nit agafa ritme. El cos es deshinibeix, l'alcohol ja sembla suc de taronja natural i la sala pren cos, curulla de gent. Tot es mou, massa ràpid i tot, i hi ha qui no agafa el ritme i altres que s'embalen excessivament, sense adonar-se'n que això significarà la seva tomba. Cadascú s'ho sap. Nosaltres sabem a què venim i les mirades còmplices serveixen per felicitar-te, per felicitar-nos, per transmetre felicitat. Som també els nens petits que esperem la cita d'avui, com tu has confessat també que esperaves.
I enmig del local, fins i tot, somnis d'una cosa nova i plural -parla en perifèric i tot- que es desfermen a mesura que la càrrega dels vasos de tub de líquid taronjós disminueix. Visions que es fan una mica més reals, més possibles, a cada frase, a cada mirada als ulls. Junts podem fer-ho, sembla que diguem entre línies. Però alerta. Són somnis que es desfan i resulten impossibles quan et despertes i veus que ens passarem tota la vida en aquest atzucac, que "no hi ha res a fer" i que "ells no ho entendran mai". Però no només de realitats viu l'home, sortosament. No perdrem mai l'esperança, eh?
Feliços 27, K.
Comentaris