'Birdwatching'

Un cames llargues en un camp d'arròs del Delta de l'Ebre. Foto: À. R.

L'avistatge d'ocells, més conegut ara com birdwatching, és una activitat molt habitual en els biòlegs i les persones vinculades al món de la natura. Cal observar de forma constant quines espècies es concentren en uns aiguamolls o estanys, fer-ne un inventari i mantenir-ne la població com a riquesa natural que són. Però el birdwatching és també una forma d'oci per una espècie humana que en el dia a dia té dificultats per gaudir de la natura. A Catalunya tres indrets estelars per practicar aquesta activitat són els Aiguamolls de l'Empordà, el delta del Llobregat i el Delta de l'Ebre. Aquest darrer paratge, però, és segurament únic per la combinació espectacular entre els arrossars que poblen la zona i la possibilitat de practicar el birdwatching.

Acompanyats d'una bona guia d'aus i ocells (o simplement usant el material que es reparteix al centre d'informació del Delta), armats amb uns bons binocles i transportats en cotxe o en bicicleta podem descobrir amb facilitat la presència davant nostre d'exemplars d'Agró blanc, xatracs o flamencs. Les torres de guaita o miradors situats estratègicament al llarg del Delta permeten dur a terme el birdwatching amb tranquil·litat. Una activitat, això si, que requereix paciència i silenci, dos valors intrínsecament positius i que val la pena practicar per aquietar per uns moments la nostra existència. Una proposta dins la proposta: tanca els ulls i deixa't seduir per la bellesa dels cants dels diferents ocells, "veuràs" moltes més coses que amb els ulls oberts.

Com arribar-hi: des de l'àrea metropolitana agafar l'autopista AP7. En arribar a Amposta, prendre la nacional 340 i seguir fins a Poblenou del Delta. Atenció: el cost en peatges per anar i tornar pot superar fàcilment els trenta euros.

No és qüestió de gènere*

Des de petits assumim que hi ha joguines per a nens i joguines per a nenes. Que hi ha roba de nens i roba de nenes. Que hi ha professions per als "senyors" i professions per a les "senyores". Més tard, quan ja som una mica més grandets, una mena de consens social ens indica amb claredat que hi ha una sèrie de valors d'homes i valors de dones, una sèrie d'actituds que estan relacionades -teòricament- amb el nostre gènere sexual. I d'aquesta manera que mostrar tendresa o plorar està reservat a les noies i que exhibir força i destresa és cosa de nois. Òbviament si una persona du a terme una acció pròpia del gènere femení és ràpidament ridiculitzat i si a l'inrevés exactament el mateix. D'aquesta manera anem reprimint -sobretot els homes, però també les dones- unes parts de nosaltres mateixos, sim-plement perquè no concorden amb el nostre gènere.

Hem de començar a superar aquest plantejament i entendre que una vida només pot ser viscuda en plenitud si tots, homes i dones, ens atrevim a desenvolupar-nos tal com som: permetre als homes plorar i a les dones exercir autoritat. Hem de deixar d'estigmatitzar-nos els uns als altres.
Fins ara són els valors masculins els que estan ben vistos a la nostra societat. Sense renunciar-hi hem de recuperar també els valors associats tradicionalment al gènere femení -tendresa, diàleg, esperit cooperatiu- per al conjunt de la societat. Hem de fer un nou pas i guanyar un nou espai de llibertat en què cadascú es pugui mostrar i expressar tal com és.

* Editorial de Valors del mes d'abril.

Lisboa: l'última racó no 'fashion'

Vídeo d'una plaça del barri de l'Alfama, dissabte al capvespre.

Pensava aquest matí, a quarts de vuit, quan sortíem de la pensâo Geres, a tocar de la plaça Dom Pedro IV (la del Rossio), que bonic seria no haver de marxar de Lisboa encara i poder-nos quedar ni que fos migdia més a la ciutat. La vista de la plaça, ja des de l'habitació de la pensió, era magnífica; havia plogut i el terra estava mullat però això no feia més que embellir el paisatge. Sovint he pensat que quan més boniques són les ciutats és quan fa núvol o plou, no quan fa sol i tot té un aspecte massa perfecte.

Si ens haguéssim pogut quedar una mica més hauríem anat a la nostra pastisseria de confiança, al carrer que porta cap a la Praça de Comércio, i l'Àngels hauria anat a demanar a la barra dos pastéis de nata (de crema) i dos galâos (cafès amb llet), mentre jo començaria a fullejar el Diário de Notícias, el gran diari en portuguès. Després hauríem agafat un altre tramvia groc a veure si aconseguíem trobar finalment la vista de postal de l'Elevador da Bica, que aquests dies -sense guia- he estat incapaç de localitzar. I quan ho hauríem trobat, ens hauríem endinsat en un d'aquests restaurants, senzill, popular, amb parets de rajoles -com si ens trobéssim en un labavo- i hauríem dinat balcalhau amb patates bullides. Lisboa -i tot Portugal, en realitat- té un regust de patata bullida, de vell, d'antic, de demodée, que diuen en francès. No estar a la moda, no ser fashion, és el principal reclam que té avui aquesta encantadora ciutat en la qual no em faria res anar-hi a passar uns mesos. Fins la propera, Lisboa.

Segon vídeo: un parc de Lisboa, ahir diumenge al matí.