Lisboa: l'última racó no 'fashion'

Vídeo d'una plaça del barri de l'Alfama, dissabte al capvespre.

Pensava aquest matí, a quarts de vuit, quan sortíem de la pensâo Geres, a tocar de la plaça Dom Pedro IV (la del Rossio), que bonic seria no haver de marxar de Lisboa encara i poder-nos quedar ni que fos migdia més a la ciutat. La vista de la plaça, ja des de l'habitació de la pensió, era magnífica; havia plogut i el terra estava mullat però això no feia més que embellir el paisatge. Sovint he pensat que quan més boniques són les ciutats és quan fa núvol o plou, no quan fa sol i tot té un aspecte massa perfecte.

Si ens haguéssim pogut quedar una mica més hauríem anat a la nostra pastisseria de confiança, al carrer que porta cap a la Praça de Comércio, i l'Àngels hauria anat a demanar a la barra dos pastéis de nata (de crema) i dos galâos (cafès amb llet), mentre jo començaria a fullejar el Diário de Notícias, el gran diari en portuguès. Després hauríem agafat un altre tramvia groc a veure si aconseguíem trobar finalment la vista de postal de l'Elevador da Bica, que aquests dies -sense guia- he estat incapaç de localitzar. I quan ho hauríem trobat, ens hauríem endinsat en un d'aquests restaurants, senzill, popular, amb parets de rajoles -com si ens trobéssim en un labavo- i hauríem dinat balcalhau amb patates bullides. Lisboa -i tot Portugal, en realitat- té un regust de patata bullida, de vell, d'antic, de demodée, que diuen en francès. No estar a la moda, no ser fashion, és el principal reclam que té avui aquesta encantadora ciutat en la qual no em faria res anar-hi a passar uns mesos. Fins la propera, Lisboa.

Segon vídeo: un parc de Lisboa, ahir diumenge al matí.