El “comandante” Ortega vol tot el poder*

L'Oriol Ferran em passa un link amb un àudiovisual que va fer en el seu dia, ara fa 25 anys, després de passar el Nadal de 1985 allà. Les imatges que l'Oriol ens brinda ens traslladen a un univers sentimental que els catalans coneixem perfectament.



A quatre mesos de les eleccions presidencials i parlamentàries a Nicaragua, el desencís i la resignació davant de la “democràcia de baixa intensitat” liderada per Daniel Ortega posen en tela de judici l’habitual imatge amable que Catalunya té d’aquest país i especialment de la Revolució sandinista de 1979. Ortega, que el 2006 va ser reescollit com a president del país després d’haver ostentat el càrrec entre 1985 i 1990, pretén ara controlar l’únic pilar del sistema que se li escapa, el legislatiu, per poder consumar així la seva Revolució particular.

L’entrada de la municipalitat d’Estelí, una població de 120.000 habitants al nord miner del país, és plena a vessar de cartells i lemes revolucionaris favorables al sandinisme. “31 años haciendo la Revolución”, resa una pancarta. Si no t’aclareixen que estàs dins la seu del poder municipal, el més obvi seria imaginar que et trobes a la delegació local del Frente Sandinista de Liberación Nacional, el partit hereu de la Revolució Sandinista de 1979 que va acabar amb les dictadures dels Somoza. I és que a Nicaragua, molt sovint, la confusió entre el poder i el partit governant és total. En casos com els d’Estelí, on la formació del president Daniel Ortega és hegemònica, no es molesten ni en donar versemblança a la neutralitat de les institucions. Tot això al carrer es nota. En les arengues que pronuncien al mig del carrer els alts càrrecs de l’Ajuntament es parla obertament dels 31 anys que fa que la revolució va començar, obviant tot el període, de 1990 a 2006, en què, per desig exprés de la majoria de nicaragüencs, van ser les formacions liberals –de dretes, l’altre bloc polític- qui van governar el país.

El país s’encamina cap a unes eleccions presidencials i parlamentàries, el 6 de novembre, on presumiblement el “comandante de la Revolución” Daniel Ortega –idèntica terminologia que Fidel Castro- serà reescollit per primera vegada al capdavant del país que encapçala de nou des de 2006, després del període inicial 1985-1990. Ho farà, però, en un ambient tèrbol des del punt de vista dels drets democràtics. De fet, el propi procés electoral ha estat el centre de la polèmica. En primer lloc perquè segons la Constitució de 1995 Ortega no hauria de poder presentar-s’hi, ja que la Carta Magna estableix que el president només pot ser reescollit en períodes alterns i per una sola vegada a la vida, les condicions que precisament van permetre la seva candidatura el 2006. Però Ortega, que controla la majoria dels magistrats de la Cort Suprema de Justícia (CSJ), va aconseguir que la seva persona fos tractada de forma especial en una resolució del 20 d’octubre de 2009 per la qual se l’habilitava a presentar-se sota l’al·legat d’igualtat de tots els ciutadans davant la llei. Per si fos poc, el mandat dels sis magistrats que van permetre aquesta burda manipulació constitucional havia vençut anteriorment. Però Ortega el va prorrogar de facto, amb un polèmic decret de 2009, usurpant funcions de l’Assemblea Nacional. Tot plegat una situació considerada per molts experts com el frau electoral més documentat i evident de la història de l’Amèrica Llatina.

Aquest és només un dels elements en disputa. Un cop resolta per la via dels fets la presència d’Ortega als comicis, la batalla s’ha desplaçat ara en la supervisió de les eleccions. Usant com a argument la suposada maduresa política del país però, segons l’oposició, com una arma per poder manipular els resultats electorals si aquests no li són propicis, Ortega s’ha negat a deixar que institucions internacionals supervisin els comicis -en la darrera convocatòria, el 2006, el Centre Carter va ser l’encarregat de fer aquesta feina-. Una cooperant catalana que ha preferit no donar el seu nom per possibles represàlies creu necessària la supervisió electoral: “Als barris de les ciutats existeixen els Consejos del Poder Ciudadano, que no són més que observadors del Frente Sandinista dedicats a controlar la gent. Qui no està amb el discurs dels sandinistes en surt castigat, de manera que la gent els vota per estalviar-se problemes”. La sandinista nicaragüenca Blanca Lara es mostra conciliadora i contradiu la posició del Frente Sandinista: “Crec que hi hauria d’haver observadors a les eleccions; així es demostraria que estem oberts a les crítiques sempre i quan siguin constructives”.

El governant Frente Sandinista realment tindria problemes per acreditar una bona salut democràtica, almenys pels estàndards europeus: en la mateixa línia que s’ha acusat el veneçolà Chavez, Daniel Ortega va emetre a l’abril un decret per canviar la jurisdicció a la què pertanyen tres municipis de la regió sud del Carib nicaragüenc i sumar-los a la del departament de Chotnales, al centre, lloc d’origen d’Ortega. Amb aquest decret, Ortega incrementarà el nombre de diputats provinents del departament, que compta amb més suport del FSLN.

En tot aquest marc, les tensions fronteres entre Nicaragua i Costa Rica, reaparegudes l’octubre de l’any passat a causa del dragatge del riu San Juan per part de Managua, han anat com anell al dit a Ortega per distreure l’atenció de la comunitat internacional i li han permès abraçar-se apassionadament a la bandera de franges blaves i blanca. En aquell moment, Costa Rica va denunciar que militars nicaragüencs havien envaït el seu territori i van causar danys a la illa i la llacuna Portillos, zona a la qual Nicaragua anomena Harbour Head. Tots dos països reclamen que el terreny els pertany.

Dit tot això, la cooperant catalana citada anteriorment no dubta en qualificar de “dictadura” el sistema polític que regeix Nicaragua. “No hi ha llibertat d'expressió i en canvi hi ha un control polític total; no tens privacitat de vot, no hi ha més partits d'esquerra que el Frente Sandinista i els que han volgut sorgir els il·legalitzen”, apunta. I afegeix: “Existeix un nepotisme absolut començant per l'Ortega i la seva dona”. Israel Lewites, membre d’una acció ciutadana que es titula Nicaragua 2.0 i destacat renovador dins les files del sandinisme, és encara més contundent: “Hi ha una violació permanent de l’estat de dret per part de la família governant, la qual ha aconseguit, pràcticament, la privatització de les institucions de l’estat”. Molt més suau, tot i que també s’apunta a les crítiques sobre corrupció, es mostra Blanca Lara, sandinista: “A Nicaragua, la situació és a vegades incerta. Per un costat el govern està duent a terme molts projectes socials per als més necessitats, però és cert que també hi ha gent que s’aprofita del seu lloc”.

La visió dels dos primers entrevistats l’avala un cable de l’ambaixada nordamericana a Managua revelat per Wikileaks aquest mes d’abril: “Nicaragua no és una democràcia perquè els poder de l’Estat estan controlats per dos persones, el president Daniel Ortega i l’opositor Arnoldo Alemán, expresident, que no estan a la presó perquè en el país centreamericà no hi ha justícia independent”. Les comunicacions enviades al Departament d’Estat per l’ambaixador Pau Trivelli entre 2005 i 2008 dibuixen un país de perfil mafiós. Un despatx referit als crims de Daniel Ortega i la seva família comença amb “l’assassinat de Jean Paul Genie per guardaespatlles d’Humberto Ortega", l’octubre de 1980, quan l’adolescent de setze anys intentava avançar en una carretera nacional el comboi oficial d’Ortega, llavors ministre de Defensa. Sempre segons aquesta font, els germans Ortega haurien participat en el grup que va ordenar la “detenció i tortura de milers de persones en presons i centre d’internament”, fets que van ocórrer en el context de guerra entre l’FSLN i la Contra finançada pels EUA, als anys vuitanta. Quan el cable al·ludeix a la “violació de la seva fillastra”, Zoiloamérica Narváez, denunciada per ella mateixa, l’ambaixador precisa que Ortega es va escudar en la seva immunitat com a diputat i en el sotmetiment dels tribunals als seu dictat per aconseguir que les acusacions no fossin mai jutjades. Ortega, que farà 66 anys el mes de novembre, ha tingut una vida plena d’episodis tèrbols com aquest. I són molts els que consideren que s’ha convertit en un dèspota, un energumen que ja no té res a veure amb el líder sandinista idolatrat que un dia va ser.

Una oposició plural i renovada
La por de l’actual mandatari a perdre les properes eleccions no ve tant dels partits de dretes tradicionals com d’una nova formació opositora, amb presència a la dreta i a l’esquerra, la coalició Unidad Nicaragüense por la Esperanza (UNE), formada per partits liberals, de centre i centreesquerra, que aspira a repetir la històrica victòria de la conservadora Violeta Chamorro el 1990. Fins fa uns mesos el principal rival era un vell conegut, l’expresident Arnoldo Alemán, condemnat a vint anys de presó per corrupció i posteriorment alliberat per una qüestionada decisió del Suprem –segons l’oposició a instàncies dels sandinistes, amb els quals hauria arribat a un pacte de no agressió-. Però el contrincant que pren cada dia més força és el candidat de la UNE, l’empresari radiofònic Fabio Gadea, de 79 anys, que fa tiquet electoral amb Edmundo Jarquín, de centreesquerra. Les darreres enquestes de cara al novembre, realitzades el mes de maig per la prestigiosa CID Gallup, donen una intenció de vot d’un 38 per cent per a Daniel Ortega, un 28 per cent per a Fabio Gadea i un 14 per cent per Arnoldo Alemán. Per tant, si la oposició liberal s’unís –Gadea i Alemán- arribarien fins al 42 per cent dels vots. És obvi que Ortega està nerviós.

En un país que no fa tants anys va viure un episodi bèl·lic gravíssim, la batalla política continua sent a mort: la democràcia nicaragüenca actual no és més que la continuació d’aquella guerra per altres mitjans. Més encara aquesta vegada, on els resultats poden anar d’un pèl. L’objectiu del “Comandante” és aconseguir definitivament tot el poder del país, incloent-hi el legislatiu, l’únic pilar del sistema que no ha controlat aquest darrer quinquenni. Fins ara controla òbviament la presidència, la Justícia, els òrgans electorals i el gruix dels municipis -des de 2008 en controla 105 de 153-. Ortega i la seva dona pretenen ara controlar l’últim ressort de poder que se’ls escapa.

Per a aconseguir-ho, el clan Ortega ha posat tota la carn a la graella: la revolució silenciosa que vol implantar requereix l’absència de contrapoders. L’aposta, en una lògica berlusconiana pura, ha estat difondre el seu missatge a través de quants més canals de comunicació possibles, principalment la televisió. En un espectre televisiu sense canals públics, el baluard històric del sandinisme era Canal 4. A aquesta emissora, els sandinistes hi han afegit en els darrers temps Canal 8, Canal 91 i, des de l’11 de juny passat, Canal 13 Viva Nicaragua, dirigit per tres mateixos fills del mandatari: Maurice, Camila i Luciana. No hi ha disputes entre germans per parcel·les mediàtiques; tots en tenen: Maurice està també al capdavant del Canal 91, Juan Carlos controla el Canal 8, al Canal 4 remena les cireres Carlos Enrique (Tino) i el fill més gran d’Ortega, Rafael, està a càrrec de les ràdios Viva, Clásic i La Sandino, així com de la publicació a Internet El 19 Digital, portaveu oficiós del sandinisme presidencial. Canal 10 és també en part dels Ortega. Davant d’aquesta embranzida monumental del sandinisme oficialista, els mitjans no afins són el Canal 2 –el que acumula més audiència-, i Canal 12. A banda de comprar tots aquests canals, el “comandante” Ortega obliga totes les emissores –com el seu company Hugo Chavez- a retransmetre els discursos presidencials. En l’àmbit dels mitjans escrits, en canvi, domina un esperit molt crític amb el sandinisme: El Nuevo Diario i l'històric La Prensa. Tots dos són propietat de la família Chamorro, de l'expresidenta Violeta Chamorro. Sorprenentemtn no hi ha cap element de continuïtat amb la històrica premsa sandinista que va representar Barricadas fins al seu tancament, el 1998 -des de 2006 s'ha obert un bloc que intenta cobrir-ne el buit-.

A banda de l’aposta per controlar la major part del pastís televisiu, Ortega ha llançat una campanya a tot el país de suport al president, pagada òbviament des del poder, que intenta emetre alhora un missatge moderat adreçat a la part de l’electorat conquerit el 2006 sense oblidar les bases sandinistes. Així, es combinen els missatges adreçats a les bases sandinistes "Viva la revolución!" i "31 años de revolución" amb altres dirigits al centre polític, amb apel·lacions a la "reconciliación" i la "unidad". Tot això, en el marc d'una campanya que resa "Nicaragua: cristiana, socialista i solidària" i sempre amb la cara del "comandante Daniel Ortega". Retòrica populista kitsch que es completa a ritme del Give pace a chance de John Lennon.

De fet, la segona presidència d’Ortega ha estat regida per aquest esperit de “una de freda i una de calenta”, un cert abrandament en les formes però tebior en els continguts. Així en el discurs de presa de possessió de gener de 2007, tot i estar acompanyat d’Evo Morales i Hugo Chaves i criticar el “capitalisme salvatge”, el nou president va reiterar el desig de mantenir els llaços amb els organismes financers internacionals com l’FMI i el Banc Mundial i el govern nordamericà. Va descartar la presa de terres als terratinents i no va mencionar la reforma agrària: “Tota distribució de terres s’ha de fer en el marc de la llei”, va precisar. En el terreny de les relacions internacionals, sí que s’ha permès recuperar l’esperit dels vuitanta, donant suport a la Líbia de Gaddafi –fa poques setmanes-, Cuba, Veneçuela i Rússia.

El sandinisme, dividit

De cara a les eleccions, el nerviosisme de Daniel Ortega s’explica també perquè dins de casa mateix, el sandinisme, cada cop ell és més qüestionat. Des de 1995 existeix el Moviment Renovador Sandinista (MRS), que es reclama també sandinista però adversari del Frente, i que compta amb noms com Dora María Téllez, exguerrillera amb Ortega, Ernesto Cardenal o Carlos Mejía Godoy fill. En les eleccions del 5 de novembre de 2006 l’MRS en solitari va obtenir el 6,29 per cent dels vots emesos i cinc dels 92 diputats al Parlament; la quarta força en nombre de representants. Ara podria pujar més encara: molts antics partidaris d’Ortega veuen amb bons ulls que aquesta nova formació hereti el suport popular del què va gaudir anteriorment el cabdill. En aquest nou partit sandinista destaquen noms com els d’Israel Lewites, encara que actualment prefereix peresentar-se com a membre d’un col·lectiu anomenat Nicaragua 2.0 (http://www.facebook.com/NICARAGUA2.0) que constitueix una reacció ciutadana a “tanta desvergonya que vivim en aquest país”, segons ell mateix apunta. “Gent com Lewites són una bona opció, persones amb un sentiment molt patriòtic que els han sortit grans oportunitats a l'estranger però que volen quedar-se a Nicaragua per lluitar per la millora del seu país”, apunta la cooperant catalana que prefereix no identificar-se.

Sigui com sigui, Nicaragua s’ensenya al món com un museu del que va ser, per un costat, i alhora mostra una mirada resignada de cara al futur. A les carreteres del nord, és fàcil ensumar el clima bèl·lic dels 80 observant l’abundant propaganda sandinista: pals de fusta negre i vermell pintats en llargues carreteres, en alguns casos amb banderes dels mateixos color a dalt de tot. Una estètica que utilitza l’altíssima taxa d’alfabetització -78 per cent, sent una de les més baixes del continent i del món- per posar en valor els avenços socials esdevinguts en aquestes darreres tres dècades, però que amaga la gran resignació en què viu instal·lada una gran part de la població del país. Així s’expressa Israel Lewites: “Nicaragua, després d’una revolució en els vuitanta, presenta avui una societat esgotada i desencantada en allò relatiu a la lluita contra un ordre opressor. El nicaragüenc mitjà està més preocupats per la subsistència de la seva família que per la qualitat de la democràcia”. Per la seva banda, la sandinista Blanca Lara diu: “No és un país perfecte, com tots, i no sortim al carrer per qualsevol cosa, però quan s’ha de sortir i cridar ho fem”.

Sigui com sigui, un passeig pel conjunt del país permet observar com, en efecte, aquest estat de sis milions d’habitants amb una alta taxa d’emigrants als Estats Units i multitud de persones amb problemes de drogodependència i violència domèstica va fent la seva, al marge de la política. Sembla que als nicaragüencs ja no els importa qui els governi. Si a Catalunya la gent està “indignada”, a Nicaragua la gent està cansada. Desesperançada. Una imatge que reflecteix perfectament la fantàstica vinyeta final de Tintin i els pícaros, el darrer àlbum de la saga: el dictador de torn ha canviat respecte l’inici de l’àlbum però als barris marginals la gent segueix passejant com si res no hagués passat. I els pobres continuen sent-ho gairebé tant com amb l’anterior dèspota.

* Article publicat al dominical Presència, que es distribueix amb El Punt Avui.