dilluns, de setembre 01, 2014

'En el cap de...' Jordi Pujol

Foto: Sergio Ruiz/Valors
Jo mai vaig dir que jo fos cap sant. Al contrari. Si ho recorden, més aviat sempre em definia com un mal cristià. I ara queda clar que no era cap falsa modèstia, encara que algú s’ho pogués pensar, en algun moment.

Recordo un cop, a Mataró, el gener de fa quatre anys, en una conferència on vaig ser convidat per Cristianisme Segle XXI a parlar de “les benaurances i la transcendència”, vaig acabar la meva intervenció dient en relació al que havia explicat: “Ara, quan jo vagi a sopar a casa amb la meva dona i la meva filla... els diré... ‘escolta, però què els he explicat a aquests... si jo... si jo sóc un desastre...’”. Ho he repassat i això és exactament el que vaig dir.

Vostès poden pensar que quan jo deia això ho feia diguem-ne... avançant-me al què he acabat explicant que passava, buscant ja una mena d’absolució, però no: ho feia ja com una mena d’autoacusació a mi mateix. Qui sóc jo per donar lliçons de moral, em preguntava públicament? Sempre he estat molt dur, amb mi mateix, i ara es veu perquè. No recorden que sempre estava en contra del qualsevol homenatge que se’m fes o qualsevol carrer o plaça que portés el meu nom? Perquè es pensaven que era? Ei! No provo d’excusar-me sinó d’explicar-me, que quedi clar.

Explícitament, a les meves memòries, ja havia explicat el malestar que em generava no haver estat pels meus fills tot el que hauria estat necessari. Això ho vaig explicar ja allà, però ara també es pot entendre millor perquè ho deia. No he exercit prou de pare ni de la manera en què ho hauria d’haver fet i tot això ara es veu en les actuacions que han tingut alguns dels meus fills. Com comprendran, no puc pas culpabilitzar a qui els ha educat, a la pràctica, que és la meva dona. Al contrari, li he d’agrair a ella que se n’hagi ocupat tan bé com ha sabut i disculpar-me de nou davant seu i davant dels meus fills.

Durant molts anys no he trobat la manera d’explicar el que passava amb l’herència del meu pare però ara les circumstàncies –que ja explicaré més tard- m’hi han obligat. M’he de disculpar especialment davant tots aquells que han confiat sempre en mi i especialment a tota aquella gent del món de l’ètica a Catalunya que pugui patir un cert menysteniment de la seva feina per la pèrdua de credibilitat que s’ha produït en la meva persona, en la mesura en què jo col·laborava amb ells o els feia col·laborar amb mi.

Ja vaig dir un dia a un periodista, l’Albert Om, en aquell xou de El Convidat que encara era a temps d’”espatllar la meva biografia”. En aquell moment ningú ho va entendre però, és clar, ara la frase adquireix tot el sentit. Òbviament no hi ha ningú a Catalunya més entristit per jo pel que està passant. D’anar a tot arreu del país i ser saludat i estimat em trobo ara que pràcticament no puc sortir de casa.    
Ja ho veuen, al capdavall sóc un home amb les mateixes debilitats que qualsevol altra persona. Qualsevol altra. Ara vostès ho han pogut veure amb els seus propis ulls. “Sóc més burro del que la gent es pensa”, com vaig dir a en Cuyàs l’altre dia. Espero que d’aquí a uns anys, l’enuig que senten cap a la meva persona quedi almenys matisat per aquells coses bones que crec que he fet durant la meva vida. Els prego molt profundament les meves disculpes més sinceres.

* Article publicat a la revista Valors del mes de setembre.