Pastorets 2020: autèntica audàcia i resiliència absoluta

No en tenia massa dubtes, que la gent de la Sala seria capaç de fer-ho; ja ho dic per endavant. Però la veritat és que el resultat supera àmpliament el que em podia haver imaginat: els Pastorets 2020-2021, dirigits per Coral Consegal, són una autèntica meravella, en el marc de la situació on ens trobem. Un exercici d'audàcia i de resiliència. I és que, lluny de fer una versió de pa sucat amb oli per fer passar l'estona als mataronins àvids de Pastorets, entre els quals m'incloc, crec fermament que la primera directora de l'espectacle en els seus 104 anys d'existència acaba d'obrir una interessantíssima línia de futur de l'obra magna de la Sala Cabanyes. 

He escrit resiliència i ho he fet amb total consciència: cap altra manifestació cultural a la nostra ciutat ha aconseguit reinterpretar-se a si mateixa com ho fan els Pastorets de Coral Consegal. De fet, per no fer, la majoria d'iniciatives culturals -sobretot les provinents de l'Ajuntament- han esborrat aquests mesos del seu calendari i han decidit esperar temps millors. Entendible, en el cas del món privat i associatiu; lamentable en el camp de les iniciatives públiques. 

El que veurem al vell teatre de La Riera són uns Pastorets reinterpretats, uns Pastorets despullats d'artifici, uns Pastorets minimalistes, que van a l'essència i que fan de la necessitat virtut i, per exemple, davant les dificultats per desplegar els tradicionals decorats que ens tenen a tots el cor robat, usa sense contemplacions ni por de cap tipus el vídeo i les projeccions, que des de principis del 2000 havien anat entrant tímidament a l'espectacle. Són uns Pastorets amb aspecte postmodern, però lluny de la vinculació amb el no-res que aquest concepte podria esbossar, ens trobem davant uns Pastorets que comuniquen com mai, que s'han de defensar amb la paraula, amb el text, i amb el gest i les expressions. 

Són uns Pastorets contemporanis, encarnats en ple segle XXI, i on l'absència de vestimentes clàssiques, ens brinda l'oportunitat de llegir l'obra amb els ulls de l'home de carn i ossos de la segona dècada del segon mil.lenni. Quelcom gairebé increïble en un espectacle que fa cent anys que corre i que, per alguns, representa la quinta essència del conservadorisme, del xaronisme, d'allò carrincló. Res més lluny d'això: avui veient Els Pastorets de Mataró a la Sala Cabanyes pensava que estava davant un clàssic absolut amb la salut més viva que mai. I amb un missatge encara molt potent, molt suggerent.

La Sala Cabanyes, com deia, s'ha superat i ho ha fet amb nota. Amb la versió que ens presenten dalt de l'escenari demostren una vegada més que són l'entitat cultural de referència de la ciutat i que, sí un dia aquesta desaparegués, la ciutat seria més trista, més eixuta, menys convivencial i democràtica. Ni endogàmies ni esperit de sagristia: la Sala Cabanyes mereix l'aplaudiment de tots els ciutadans de Mataró. No són els seus membres que ens han d'agrair que anem a veure Els Pastorets, com es fa al final de l'espectacle, no; som nosaltres els qui els hem de reverenciar i remerciar-los que ens hagin fet aquest regalàs en el Nadal més trist de les nostres vides.