Referèndum i futbol
M'encanta això de votar. Ho trobo una meravella. Anar a la mesa electoral del col·legi Menéndez y Pelayo, agafar la meva papereta i posar-la en el sobre, que comprovin qui sóc amb el meu DNI, que treguin el paper que tapa el forat de l'urna i em diguin que ja puc exercir el meu dret. Zas! Ja és dintre.
Cada vegada que toca votar surto igual de satisfet o més. És que em sembla un gran invent, de debò. I, a més a més, tècnicament em sembla un prodigi humà que tot funcioni com si fos una cosa normal i corrent. Jo poso un paper dins una capsa, al final es conten totes -cadascuna té el mateix valor- i qui en té més és el que guanya -bé, més o menys, què us he d'explicar, je je...-.
Em fa sentir persona, ciutadà del meu país, i en aquest cas ciutadà de la Unió Europea, que és una cosa amb un grau d'imperfecció molt alt però que és tan interessant que es faci que li hem de perdonar algunes coses que en altres condicions potser no serien perdonables.
Això, però, no és l'única cosa interessant durant aquest diumenge. També he anat al camp del Futbol del Mataró, on s'enfrontaven els groc-i-negres amb l'Hospitalet, el que fins avui era el líder de Tercera Divisió. A més ha estat una cosa d'imprevist, perquè mon pare no podia anar al camp i ma germana -amb l'enganxina d'ERC a la solapa- m'ha dit si hi volia anar.
La veritat és que veure un partit de futbol d'aquestes categories és apassionant. Tot un espectacle, un torbellino d'emocions, de crits, de nervis, de palpitacions... Només cal fixar-se amb els aficionats més encesos de cada equip. Els de L'Hospitalet, per exemple, eren els S'Hospitxosos (S'H, una mica per la conya de L'H, que és l'abreviació de L'Hospistalet). I els del Mataró són El Frente Andaluz.
"Calvo de mierda!", crida un. "Però qué pitas, gilipollas!", diu un altre. L'home del puro que va mirant la jugada sense dir res. Els animadors del Mataró cridant "Mataró [bum, bum, bum] Mataró [bum, bum, bum]. L'àrbitre que pita una falta quan no ho és i viceversa, davant l'indignació de la gent. L'entrenador del Mataró, en Creixell, fotent crits als seus jugadors i els nostres polítics locals a la llotja al cantó del president de l'entitat.
La veritat és que, malgrat el fred que fotia sobretot a la segona part, m'ho he passat molt bé (a més ha guanyat el Mataró, 2-1). Potser és que ahir la meva part intel·lectual va quedar saciada després d'estar-me unes dues hores dret al Robafaves llegint -al final em fotia mal l'esquena-. Allà, al mig del camp del Mataró, m'he sentit un més i això també m'agrada.
Cada vegada que toca votar surto igual de satisfet o més. És que em sembla un gran invent, de debò. I, a més a més, tècnicament em sembla un prodigi humà que tot funcioni com si fos una cosa normal i corrent. Jo poso un paper dins una capsa, al final es conten totes -cadascuna té el mateix valor- i qui en té més és el que guanya -bé, més o menys, què us he d'explicar, je je...-.
Em fa sentir persona, ciutadà del meu país, i en aquest cas ciutadà de la Unió Europea, que és una cosa amb un grau d'imperfecció molt alt però que és tan interessant que es faci que li hem de perdonar algunes coses que en altres condicions potser no serien perdonables.
Això, però, no és l'única cosa interessant durant aquest diumenge. També he anat al camp del Futbol del Mataró, on s'enfrontaven els groc-i-negres amb l'Hospitalet, el que fins avui era el líder de Tercera Divisió. A més ha estat una cosa d'imprevist, perquè mon pare no podia anar al camp i ma germana -amb l'enganxina d'ERC a la solapa- m'ha dit si hi volia anar.
La veritat és que veure un partit de futbol d'aquestes categories és apassionant. Tot un espectacle, un torbellino d'emocions, de crits, de nervis, de palpitacions... Només cal fixar-se amb els aficionats més encesos de cada equip. Els de L'Hospitalet, per exemple, eren els S'Hospitxosos (S'H, una mica per la conya de L'H, que és l'abreviació de L'Hospistalet). I els del Mataró són El Frente Andaluz.
"Calvo de mierda!", crida un. "Però qué pitas, gilipollas!", diu un altre. L'home del puro que va mirant la jugada sense dir res. Els animadors del Mataró cridant "Mataró [bum, bum, bum] Mataró [bum, bum, bum]. L'àrbitre que pita una falta quan no ho és i viceversa, davant l'indignació de la gent. L'entrenador del Mataró, en Creixell, fotent crits als seus jugadors i els nostres polítics locals a la llotja al cantó del president de l'entitat.
La veritat és que, malgrat el fred que fotia sobretot a la segona part, m'ho he passat molt bé (a més ha guanyat el Mataró, 2-1). Potser és que ahir la meva part intel·lectual va quedar saciada després d'estar-me unes dues hores dret al Robafaves llegint -al final em fotia mal l'esquena-. Allà, al mig del camp del Mataró, m'he sentit un més i això també m'agrada.
Comentaris
Encara recordo la passió de la lligueta d'ascens de tercera divisió a Segona B que el Mataró va jugar durant el juny del 2000. Històric!!
" Em fa sentir persona, ciutadà del meu país, i en aquest cas ciutadà de la Unió Europea..."
Només apuntar que, com a votant del NO, em sento tan europea com els que heu votat pel SI, i tan com m'hi sentia abans del referèndum. És que no em cal una mala constitució per sentir-me europea...Celebra-ho, que deu voler dir que per una vegada a la meva vida no sóc tan exigent com de costum!
Aixolot
apa
joan
Un petó,
Aixolot
m'has malinterpretat. Volia dir que votant en una consulta sobre Europa -no he dit pas que votés si!- m'he sentit més europeu.
Res més.
Et reenvio el petó.
joan