Betlem a través d'un 'Checkpoint' (IV)*

Aquest matí anem a Betlem (Betlehem en àrab), la ciutat on se suposa que fa 2004 anys va néixer Jesús. Tota la mística que hem creat al voltant del pessebre i el Nadal s’esborra en pocs moments quan t’adones de la poca màgia d’aquest poblet de la Cisjordània ocupada pels israelians des de 1967. Abans de poder-se’n adonar, però, cal tenir en compte que arribar-hi, ni que sigui des de la veïna Jerusalem, és una petita odissea i això que la distància és molt petita, uns deu quilòmetres (de Mataró a El Masnou, posem). Sort en tenim nosaltres de posseir un passaport europeu que, en principi i a no ser que caiguem malament al soldat de torn, ens assegura llibertat de moviments. Perquè els palestins no en tenen, de llibertat de moviments. Des de l’inici de la segona intifada, els de Mataró (Jerusalem) no poden sortir de la ciutat i els de El Masnou (Betlem) tampoc. O sigui que, exceptuant que un d'ells tingui un laissez-passer (un salfconduit), dos habitants d’aquestes ciutats no es poden veure mai. Els famosos chekcpoints –punts de control de l’exèrcit- ho impedeixen.A Betlem a part de l’església de la Nativitat hi ha poca cosa a veure. A dins sorprèn que no hi ha cap mena de bancs i que tot és molt fosc. I encara més la cova on va néixer Jesús, perquè comptant que hi havia el nen, els pares, el bou i la mula l’espai devia ser realment escàs. Aquesta església es va fer tristament famosa fa un parell d’anys perquè uns guerrillers dels Màrtirs d’Al-Aqsa s’hi van parapetar mentre tenien l’exèrcit israelià esperant-los a fora, a la plaça central del poble. Les bales que hi ha incrustades al voltant de la petita porta d’accés en donen fe. En acabar la visita anem a fer un volt pels carrers del centre del poble, on hi ha gran bullici i et venen des de mòbils a bateries, samarretes i calçotets. El que més ens sobta són els retrats de nois i homes grans amb un fusell a la mà morts durant la Segona Intifada. Estan penjats a les parets a manera d’homenatge.Després, per tornar a sortir de Betlem, hem de desfer el camí que hem fet a l’anada. De fet quan surts dels territoris oficials d’Israel representa que no et controlen gaire; el que preocupa a l’estat israelià és quan tornes a entrar al país oficial, no fos cas que portessis cap explosiu ni cap arma a sobre. El taxista palestí ens deixa a uns cent metres del checkpoint, de manera que hem de travessar a peu. Mentre ens dirigim cap al punt de control, de cop i volta, veiem a dreta i a esquerra –la carretera és l’únic tros que queda lliure- una muralla de sis a vuit metres d’alçada. Sí, resulta que és el famós mur, el mur que el govern Sharon ha tirat endavant per impedir el pas dels suïcides palestins, condemnant així a tot el poble a viure en guetos i possibilitant per tant que sorgeixin nous suïcides. No faig cap mena de demagògia; només cal parlar amb els palestins –també els joves, sí- que no volen saber res dels israelians. Al cap d’uns minuts, el nostre passaport europeu ens permet tornar a Jerusalem.

* article publicat a capgros.com l'agost de 2003.