La Mariona i París

Et trobo sortint de l’Arcàdia, no sé ben bé quina nit d’aquest llarg cap de setmana, i em dius que d’aquí a un mes te’n tornes a anar a París, la ciutat de la llum, la ciutat que et dóna llum a tu, que t’il·lumina. Que en trenta dies abandonaràs les passejades per la nostra Riera per les caminades sota la Tour Eiffel. I que tornaràs a beure bon vi i formatge sota aquest magnífic monument, amb qui sap si un parisenc, un mataroní o un espanyol. Em preguntes si et vindré a viure, aquesta vegada. I tant, dona! Com no vols que accepti una temptadora oferta de cap de setmana per recórrer de nou el barri del Marais, la place des Vosges i l’Île de la Cité?

Ai Mariona! Això teu amb París és autèntic amour fou. Si, una gràcia fàcil, però és que m’ho poses “a ou”. Quan ets per casa –casa?- et veig com més pansida, menys animada, amb aire de “qui dia passa any empeny”. Quan agafes l’avió, travesses els Pirineus i te’n vas nord enllà, concretament a 1.100 quilòmetres, sembla que el teu cos revisqui, s’amplifiqui el teu somriure i es converteixi en una poderosa rialla.

Per molts anys, guapa. Ens recordes –bé, almenys em recordes a mi- que el món és molt gran i que està ple de ciutats fantàstiques no només per descobrir sinó també per fer-hi un séjour, per establir-s’hi un temps. I per recordar que l’autèntica aventura és tornar a començar de nou en un altre lloc, on no et conegui ningú, on no siguis ningú. A veure quan m’hi atreveixo!