Cangur

M'he llevat un pèl més tard del previst, de manera que he arribat a dalt quan elles ja estaven vestides i migesmorzades (la Roser encara tenia mitja llet amb colacao per engolir). Hem llegit un conte de la Lili i en Pol, que són dels que més els agraden, mentre fèiem temps per marxar. La Roser, aprofitant el compàs d'espera, intentava encertar la manera de posar-se una pinça al seu menut caparronet perquè no li voleiessin els cabells però està vist que encara no té prou pràctica en el tema i la Clara, que és com una petita mare per a ella, l'ha ajudat a col·locar-se-la. Acabat el conte, s'han posat a l'esquena les minúscules bosses amb tot l'indispensable i hem sortit per la porta després de fer -només faltaria- un petó a la mare, que empiocada com estava no ha pogut acompanyar-les a l'escola.

Només tancar la porta la Clara s'ha posat a córrer com una esperitada, mentre la Roser m'agafava de la mà i anava baixant, com si saltés d'una paret cada vegada, un a un i amb prou feines cadascun dels esglaons. La Clara ha provat d'espantar-nos amagant-se a l'entrada del baix, que queda amagat des de l'escala i ens ha fet un crit quan hem arribat a baix a veure si ho aconseguia. Després hem sortit per la porta de vidre de l'edifici cap a l'esquerra. Les portava cadascuna en una mà però al cap de pocs segons la Clara ha tornat a deixar-me anar i s'ha posat a córrer Ronda O'Donell a baix. Corria vint metres d'on érem i s'esperava i tornava a córrer vint metres i a esperar-se i així successivament fins que hem arribat a l'escola. Al pas zebra, que és l'únic lloc on els menuts tenen assumit que no es pot travessar sense companyia d'un adult la Clara s'ha esperat però no m'ha volgut agafar la mà i m'ha dit: "Ara ja no li agafo la mà a la mare". I un cop travessat el carrer ha tornat a córrer. Es fa gran i vol fer la seva. És clar.

Mentrestant la Roser seguia caminant, tranquil·la i amb cara d'entremaliada, i no parava de reclamar un canvi de nom i passar-se a dir "Ariadna", com la cosineta amb qui l'altre dia va estar jugant i va acabar cantant a casa meva amb al tieta Roser. Però aquestes ganes de canviar de nom es veu que també han afectat la Clara, que ara vol passar-se a dir Laia Garrido, diria, que ha resultat ser una companya de classe. Quan hem vist l'escola de la Roser, aquesta no ha dubtat a anunciar la bona nova: "Mira, la meva escola!", ha dit tota satisfeta de conèixer llocs i persones conegudes, de poder començar a reconèixer el món. Hem travessat el darrer pas zebra i hem deixat primer la Roser al Tabalet i després la Clara al Camí del Mig. "Què em feu un petó?". És clar que si que te'l fan. Quines nenes! Per menjar-se-les amb pa amb tomàquet.

Comentaris

Nadia ha dit…
Ja ho vas dir l'altre dia. El dia que arribis a casa i els teus cinc fills (cinc? bufff!!!) et rebin amb abraçades i petons tots alhora seràs feliç.

Per cert, quin post més maco :_(
Anònim ha dit…
Un post genial. La descripció de com en pot ser de simple la felicitat. En un futur potser ho faràs amb els meus o jo amb els teus...Seria un plaer.

Xandri
Anònim ha dit…
Sóc l'Àurea, la germana bessona de la Marta, mare de la Clara i la Roser, i també germana bessona (perquè som tres bessones) de la tieta Roser de la història.
M'ha emocionat la senzillesa i gràcia d'una simple diària anada a l'escola. Petons per la família sencera !!!
Elisabet ha dit…
Carai Joan, quins cops amagats... i quin post més maco i més tendre! Que pretens despertar l'instint maternal de totes les teves lectores??? Perquè amb posts així ho aconseguiràs!

Si segueixes així, estic segura que seràs tot un paràs!!!
Miguel ha dit…
Salicrú, ets un crack... El dia que sigui pare recorda'm amb qui deixar la canalla. Salut!
Anònim ha dit…
vols ser el pare dels meus fills?
Joan Salicru ha dit…
anònim,
evidentment hauria de saber qui ets... després ja veurem!
joan
Anònim ha dit…
Fa un moment la Roser ha agafat el seu telèfon de joguina i ha dit: "Truquem a en Joan Salicrú?" I és que la Roser i la Clara estan encantades amb aquest cangur, a qui carinyosament anomenen "Joan Salicrú dormilega!" (i altres coses que ara no s'escau de dir...).

(Per cert, sóc el pare de les criatures...).
Nadia ha dit…
Salicrú! Veig que tens fans anònimes! O anònims, que mai se sap, jajajaja. Què bo!
Anònim ha dit…
Hola, l'altre dia vaig estar dinant amb una monja comadrona que ha assistit cap a uns 3.000 parts. Bé, em va dir que tenia a les seves mans unes ecografies de tres nenes bessones de fa molts anys i que li faria il-lusió donarl's-hi. Concretament les nenes es deien Roser, Marta i Àurea. L'hi vaig dir que intentaria trobar-les per internet. M'agradaria saber si són elles. Per el que em va dir haurien de tenir uns 40 aprox., no s'enrecorda massa de l'edat.Gràcies.
Joan Salicru ha dit…
Al darrer anònim,
posa't en contacte amb mi a joansalicru@gmail.com, que a les tres bessones els agradarà saber d'ella!
gràcies,
joan

Entrades populars