Els valors (amagats) d’en Robafaves


A casa nostra una tendència autodenominada progressista tendeix a ridiculitzar els elements festius populars d’una Festa Major. Es tracta d’un corrent cosmopolita que veu en els gegants, els nans, la Momerota, l’Àliga... –en el cas de Mataró- simples figures folklòriques que es treuen a passejar un dia a l’any com una mena de concessió a la tradició però que pertanyen precisament més al passat que al futur. És la mateixa línia de pensament que defensa l’absurda idea que els pessebres s’han de treure de les escoles perquè tenen connotacions religioses i cal substituir-los per insípids “paisatges d’hivern”, que homenatgen no se sap ben bé què.

Els elements populars d’una Festa Major, si ens hi fixem una mica, tenen vinculats una sèrie de valors que poden esdevenir molt positius per a la nostra societat (i la nostra ciutat, en concret). Unes idees força que ajuden a cohesionar-la, a fer-la més viva, més plena, més intensa; millor, en definitiva. Fixant la mirada en el gegant de gegants, en Robafaves, me’n venen al cap unes quantes, de virtuts. I és que un gegant no és tan sols una representació, una construcció artificial, és també un símbol. I els símbols, encara que el sector teòricament progressista a què fèiem referència no ho acabi d’entendre, són cada cop més importants, més necessaris, en una societat sovint desnortada com la què tenim.

Comencem. En Robafaves no parla. Això és una evidència (excepte en somnis de matinada que un pot tenir precisament per Les Santes). No enraona cap llengua, de manera que també es pot arribar a la conclusió que les coneix totes. Aquí està el joc: aquell qui l’admira li pot adjudicar la seva llengua. I així el poden sentir com a propi els nens saharauís que estan entre nosaltres durant l’estiu, els amazics i magrebins àrabs que viuen a casa nostra, els que parlen en castellà vinguts de Sudamèrica i també els que parlem en català i hem nascut aquí, òbviament. El gegant és de tots, no és més d’uns que d’altres. I no és gens fàcil localitzar en el nostre dia a dia símbols integradors tan potents com aquests. Símbols, alhora, que ajuden a integrar: per a molts, segurament, sentir el “No n’hi ha prou” davant l’Ajuntament és un dels primers contactes amb la llengua catalana, la llengua que volem esdevingui la de tots els ciutadans del nostre país.

Un altre valor. En Robafaves, el nostre gegant estimat, teòricament representa Jaume I al Conqueridor, però la veritat és que això no ho té massa ningú en compte i en canvi és una figura que provoca respecte, afecte i admiració. Una figura que representa l’autoritat, que es fa veure –i fa goig- allà on va (l’autoritat, també, per cert, un valor poc en voga actualment, confós sovint en autoritarisme). En Robafaves, doncs, figura que és un rei, però en realitat no és monàrquic. Tampoc té una ideologia ni religió concretes, almenys que se sàpiga. Un altre element que confereix a en Robafaves la capacitat d’integrar nens i nenes pertanyents a les molt diferents cultures que conviuen a Mataró.

I encara una darrera virtut amagada en en Robafaves: la pervivència. Malgrat canviar de forma, de vestit, de color, en Robafaves... sempre hi és. Cada 25 de juliol, cap a les vuit del vespre, arriba majestuós davant l’Ajuntament en companyia de la seva família. Al món, en aquell moment, hi poden haver guerres, crisis alimentàries, situacions humanament deplorables... i malgrat això en Robafaves no falla mai. També en el pla personal: estiguis content o estiguis trist, tinguis bona o mala temporada, el gegant de gegants és fidel sempre a la seva cita. En Robafaves, que teòricament és tan sols una figura és doncs una petita seguretat; un element sòlid, consistent, de llarga durada, enmig del món líquid, superflu, discontinu, faltat de referents en què vivim immersos.

Mataró és una ciutat molt més cohesionada en el marc de la seva diversitat gràcies a en Robafaves i família. No en tingueu cap dubte. La seva sola presència permet que els nouvinguts se sentin a casa seva, es “visquin” acollits, una operació que es du a terme mentre nosaltres no perdem tampoc les arrels: el difícil binomi sempre difícil de resoldre. En Robafaves, per tant, ens ajuda a fer la quadratura del cercle que tantes vegades sembla impossible en el nostre complex país. Encara queden moltes lliçons per aprendre del gegant de gegants.

* Publicat a "La Geganta" Santes 2008

Comentaris

Izan ha dit…
una visió interessant Joan.

Molt bones Santes!

Jordi Merino
Anònim ha dit…
Felicitats pel post, Joan. M'ha emocionat. Es nota que et surt de dins i que ja n'estàs una mica fart d'alguns... Una abraçada ben forta i bon estiu.
Albert
Joan Salicru ha dit…
Gràcies, Jordi i Albert, pels vostres comentaris.
És nota que sou sants de la meva devoció!
merci
joan
Eduard ha dit…
Molt encertat tot el que dius sobre la festa de les Santes i la cultura tradicional en general. Jo em moc en ambients de música popular i fins i tot aquí he arribat a sentir que més val no cantar tantes nadales on surtin la Mare de Déu i el Nen Jesús (!). Encara no entenc què volen que cantem per Nadal, doncs...
Ah, enguany ha estat el primer cop que he pogut veure -gràcies a un amic mataroní- l'ambient de les Santes amb tot el bestiari al carrer. Realment envejable! Us felicito!

Eduard, un barceloní
Unknown ha dit…
Els valors (llavors) neixen del poble (terra).
En Robafaves representa el Rei Jaume I, és ben cert, com també és de justícia dir-ne que sovint se n'ha silenciat aquesta representació per una ingenuïtat històrica malentesa. Tampoc podem oblidar la seva connotació històrica de "matamoros". Curiosament durants molts anys el seu xòfer de capçalera tenia aquest cognom. Així doncs permet-me que posi en "quarantena" aquest teu valor de «integrador».
Això no treu la bellesa i esbeltesa d'una figura que ens lliga amb el passat i que popularment s'ha connotat de nous valors, alguns contradictòris amb els seus propis orígens.
El valor de pervivència està per damunt dels "mecenes" que el movien durant els quaranta anys negres i encara també posteriorment fins que els "grans prohoms locals mvt" en van configurar tot un decàleg, que si bé inicialment podia ser entès com a mesura imprescindible de recuperació històrica i popular, amb els anys s'ha demostrat plena d'una carrinclonada posta en escena que algú podria titllat d'espoli popular.
Ridiculitzar els elements festius és l'aferrissada sublimació que en fan alguns dels seus portadors.
D'altra banda també podríem considerar que el silenci del gegant s'encomanés a tots aquells que el volen fer de bandera de qui sap què.
Ni és un referent integrador, ni és tantes i tantes coses que volen fer-nos creure.
És tan sols un gegant! Un de molts.
Fins i tot n'hi ha un altre amb el mateix rostre i fet pel mateix constructor. Però la bellesa del conjunt és la que en configura la seva grandesa i la seva particularitat: és el gegant de Mataró!.
I qui així ho vulgui veure ja n'ha de tenir prou. De la resta no deixen de ser bestieses, amb perdò!.

Publicacions populars