Emigrar per necessitat*

A l'estiu, els privilegiats del Primer Món -no pas tots, encara- acostumem a anar de vacances. Tan lluny com es pugui. A fer turisme, a viatjar, segons els gustos. Perquè tenim ganes de canviar d'aires durant un temps. I quan, ja a l'estranger, ens topem amb una menja exòtica, una parla que no entenem, un camí que no podem transitar... l'emmarquem dins allò que podríem anomenar "les sorpreses del viatge". Ens fascina, tot el que no entenem, el que no trobem lògic. Forma part de la gràcia, de viatjar, d'emigrar per gust.
En el mateix moment que nosaltres som de vacances, potser fins i tot al mateix indret, altres persones es preparen per venir a viure a casa nostra. Buscant una vida millor, fugint d'una situació política, social o econòmica que els impedeix desenvolupar el seu projecte de vida. Aquests, quan arriben aquí, tampoc entenen la nostra llengua ni estan acostumats a menjar segons quins plats. A ells, però, això no els fa cap gràcia, perquè de saber-se fer comprendre i d'adaptar-se al país que els acull els va la vida. Són tècnicament emigrants, però per a nosaltres es tracta de persones immigrants, que "venen de fora", que sovint ens fan por, ens generen temors i dubtes. Cosa també ben lògica, d'altra banda, però que si més no posa de manifest la nostra falta de memòria: ara som nosaltres els que podem viatjar per gust, però històricament també hem estat nosaltres els que hem hagut de marxar de casa. La millor manera de comprendre els immigrants d'ara és, doncs, recordar quan nosaltres hem estat emigrants.

* Publicat a Valors (juliol-agost 2008).

Comentaris

Publicacions populars