Oh Europa, Europa...*

Alguns es pregunten, davant les eleccions al Parlament Europeu del mes de juny, de què ens serveix als catalans estar a Europa. Aquestes veus, pertanyents a l’òrbita sobiranista, es posen les mans al cap quan constaten la impossibilitat de dirigir-se en català a totes les instàncies europees (en la majoria ja es pot fer) i d’altra banda es queixen de l’aprovació d’una directiva que, pensant en el mal ús que es fa del foc en indrets públics de països mediterranis, en limita l’ús d’una forma substancial, de manera que si el govern espanyol no adapta la norma els nostres correfocs podrien quedar en un llimb legal. Serien dues mostres de la incomprensió que Europa, que la Unió Europea, tindria amb el nostre país. No incloure el català a la proposta de Constitució Europea de 2005 -tot i que la seva presència només era possible si Espanya pressionava en aquest sentit- també ha estat un greuge considerable a afegir a aquesta colla d’arguments. La conclusió: Europa no ens estima.

Darrerament, s’està posant de moda doncs una actitud refrectària envers les institucions europees i sovint també contra la mateixa idea d’Europa, de construir junts un somni comú. Recelem de qualsevol cosa que vingui de Brusel·les, sigui el Pla Bolonya universitari o sigui la directiva que permetia (no obligava) treballar 65 hores en casos extrems (no serà que això ja s’està fent, en alguns casos, i del que es tracta és de posar-los en la legalitat?). Europa ha deixat de ser el referent modern, atractiu, divertit, pacifista, ecologista... per esdevenir una mena de tieta remugaire, que dicta ordres a tort i a dret sense escoltar ningú. Fins i tots els nacionalistes que apostaven per «superar» Espanya anant directament a Europa cada cop en recelen més i ara creuen que la sortida de Catalunya és directament al món.

Som injustos amb Europa i la Unió Europea. Per començar podem repassar la quantitat de projectes que s’han pagat amb fons europeus a casa nostra des de 1986, els anomenats FEDER. A tall d’exemple, pel període 2007-2013 -el darrer any en què Espanya serà país receptor, després ens tocarà pagar perquè ja formem part dels rics de la família- l’estat espanyol rebrà 26.500 milions d’euros en aquest sentit (Catalunya no és de ni de les més beneficiades ni de les que menys).

En segon lloc podríem parlar de la seguretat, de la tranquil·litat, que significa estar a la Unió Europea. Jo no sé si, sense la creació de la Comunitat Europea del Carbó i l’ACER (CECA), després Comunitat Econòmica Europea (CEE) i finalment Unió Europea (UE), una nova confrontació militar al vell continent hauria estat imminent, però els fets canten i assenyalen que fa 64 anys que els europeus no ens barallem entre nosaltres. I històricament no ha estat així...

Més elements. Davant l’actual situació de crisi econòmica algú pensa que és operatiu que els 27 països de la Unió Europea pactin amb els altres gegants mundials -EUA, Xina, Rússia, Índia, Brasil...- un nou ordre econòmic? L’èxit d’aquesta difícil missió només es podrà tocar amb els dits si la Unió Europea -i nosaltres dins del vaixell- remem junts en una mateixa direcció. Tothom ho sap.

Un darrer apunt. Tan solidaris amb els altres pobles oprimits que som els catalans, fixem-nos en els kurds, la nació sense estat més gran del món. A Turquia, fins fa molt poc, parlar en kurd al carrer estava prohibit. Ara, el govern turc acaba de posar en marxa -vol quedar bé davant la Unió Europea per poder-hi entrar- un canal de la televisió pública en aquesta llengua. Vaja, potser convé obrir una mica la mirada abans de proclamar que, a la Unió Europea, als catalans no se’ns hi ha perdut res.

* Publicat a la revista Valors el mes de febrer.