El camí possible... ja no existeix



Clic. 2 de novembre de 2005. Set del matí. Pugem a l'avió a l'aeroport del Prat que ens portarà fins a Madrid. Avui és el dia que una representació del Parlament de Catalunya porta el nou Estatut de Catalunya a Madrid. Hi ha autèntica expectació. Llegeixo a l'Avui un article diria que d'Albert Sáez a la pàgina 2 amb el qual ens podem sentir representats la majoria dels que estem en aquell avió i en molts d'altres que sobrevolen el cel entre Barcelona i Madrid: avui és un moment clau en la història de les relacions Catalunya-Espanya. Pasqual Maragall s'ha sortit amb la seva i Catalunya es presenta a Madrid per dir que vol ser d'una altra manera a Espanya. Sense deixar de ser-hi però sent-hi d'una manera diferent. Hi ha autèntica expectació. Quan arribem al Congrés dels Diputats veiem i escoltem els discursos de Carod-Rovira, Manuela de Madre i Artur Mas des d'una sala annexa. Ernest Maragall es gira i em diu -a mi, que no em coneix de res-: "Ho ha fet bé la Manuela, no?". Se sent el pes de la història damunt l'hemicicle. Sembla que podria començar a ser possible la idea d'una Espanya autènticament federal, que accepti les seves parts com un tot... diferent. A veure...

Clic. 10 de juliol de 2010. Sis de la tarda. Entrem directament a Passeig de Gràcia, prop de la capçalera de la manifestació convocada per Òmnium Cultural i 1.400 entitats més en rebuig a la sentència del Tribunal Constitucional. Passegem en una zona on ens trobem Oriol Pujol i la seva mare, Marta Ferrusola, esposa del president Pujol. Al nostre voltant gent cantant "boti boti boti, espanyol qui no boti", "Visca, visca, visca; visca Terra Lliure", "Fora, fora, fora, la bandera espanyola". No m'agrada gens res del que sento, però he d'admetre que tampoc no m'estranya. Hi ha gent que riu i sembla que s'ho passa bé i tot, deixant anar tots els improperis possibles. Jo opto per fer silenci. El pes de la història altre cop sobre nostre. Estic trist, trist i decebut pel que ha passat des d'aquell 2 de novembre que pujàvem en un avió en direcció a Madrid a seguir -com a periodistes- la presentació de l'Estatut al Congrés. No hi ha manera. El mirall s'ha trencat. "Ja s'ha acabat el temps, de les paraules... ja s'ha acabat el temps, de les promeses", cantava Gerard Quintana a Per no dir res, una magnífica cançó de Sopa de Cabra. Doncs això: s'ha acabat el temps. Canvi de cicle. No sabem on anem, o almenys no ho sé jo, però per on semblava que podíem intentar d'anar... resulta finalment que no hi ha carretera. "No hi ha camí, no hi ha dreceres...", deia una altra cançó de Sopa...

Comentaris

bufare ha dit…
L'autor ha eliminat aquest comentari.
bufare ha dit…
Jo baixava de Blanes per anar a la manifestació. Quan ja gairebé arribava vaig baixar del tren després de parlar amb un amic que m'explica les imatges de la manifestació que apareixen a TV3: estelades arreu i crits d'independència.

Vaig tenir la sensació que algú m'havia robat la cartera i que havia traït la meva confiança manipulant una manifestació que havia de servir per mostrar allò en el que estàvem d'acord: en què som com som, i que Espanya ens ha d'acceptar així i respectar l'Estatut que hem escrit, portat a Madrid, i votat.

No penso acceptar que em donin lliçons de catalanitat aquells que, manipulant-nos, han dividit el país en un moment crucial.

Hem de deixar de callar, hem de trencar el silenci, i adonar-nos que segurament tenim raó perquè ens critiquen els dogmàtics de banda i banda.

Potser avui han esdevingut una majoria política (si es que CiU algun dia diu què pensa realment), però estic convençut que no són una majoria social.

Avui estem més lluny que ahir del camí, però tinc clar que som molts els que encara hi creiem.

Jo també estic trist......
Joan Antoni ha dit…
per què has suprimit una entrada Joan? Suposo que hi havia insults, però crec que és bó que sapiguem com les gastes els suposats demòcrates. Ignoro la procedència ideològica dels insults, però me la imagino.
Ara més que mai hem de desenmascarar aquells que són capaços d'amenaçar la llibertat individual en nom de la nació, sigui la que sigui. Quan jo era més jove això tenia un nom.

Entrades populars