El camí possible... ja no existeix

Clic. 2 de novembre de 2005. Set del matí. Pugem a l'avió a l'aeroport del Prat que ens portarà fins a Madrid. Avui és el dia que una representació del Parlament de Catalunya porta el nou Estatut de Catalunya a Madrid. Hi ha autèntica expectació. Llegeixo a l'Avui un article diria que d'Albert Sáez a la pàgina 2 amb el qual ens podem sentir representats la majoria dels que estem en aquell avió i en molts d'altres que sobrevolen el cel entre Barcelona i Madrid: avui és un moment clau en la història de les relacions Catalunya-Espanya. Pasqual Maragall s'ha sortit amb la seva i Catalunya es presenta a Madrid per dir que vol ser d'una altra manera a Espanya. Sense deixar de ser-hi però sent-hi d'una manera diferent. Hi ha autèntica expectació. Quan arribem al Congrés dels Diputats veiem i escoltem els discursos de Carod-Rovira, Manuela de Madre i Artur Mas des d'una sala annexa. Ernest Maragall es gira i em diu -a mi, que no em coneix de res-: "Ho ha fet bé la Manuela, no?". Se sent el pes de la història damunt l'hemicicle. Sembla que podria començar a ser possible la idea d'una Espanya autènticament federal, que accepti les seves parts com un tot... diferent. A veure...

Clic. 10 de juliol de 2010. Sis de la tarda. Entrem directament a Passeig de Gràcia, prop de la capçalera de la manifestació convocada per Òmnium Cultural i 1.400 entitats més en rebuig a la sentència del Tribunal Constitucional. Passegem en una zona on ens trobem Oriol Pujol i la seva mare, Marta Ferrusola, esposa del president Pujol. Al nostre voltant gent cantant "boti boti boti, espanyol qui no boti", "Visca, visca, visca; visca Terra Lliure", "Fora, fora, fora, la bandera espanyola". No m'agrada gens res del que sento, però he d'admetre que tampoc no m'estranya. Hi ha gent que riu i sembla que s'ho passa bé i tot, deixant anar tots els improperis possibles. Jo opto per fer silenci. El pes de la història altre cop sobre nostre. Estic trist, trist i decebut pel que ha passat des d'aquell 2 de novembre que pujàvem en un avió en direcció a Madrid a seguir -com a periodistes- la presentació de l'Estatut al Congrés. No hi ha manera. El mirall s'ha trencat. "Ja s'ha acabat el temps, de les paraules... ja s'ha acabat el temps, de les promeses", cantava Gerard Quintana a Per no dir res, una magnífica cançó de Sopa de Cabra. Doncs això: s'ha acabat el temps. Canvi de cicle. No sabem on anem, o almenys no ho sé jo, però per on semblava que podíem intentar d'anar... resulta finalment que no hi ha carretera. "No hi ha camí, no hi ha dreceres...", deia una altra cançó de Sopa...