Europa paga els plats trencats de la crisi
Manel Camós fotografiat al balcó de l'edifici que la delegació de la Comissió Europea a Catalunya té al Passeig de Gràcia de Barcelona. Foto: R.Radó
Aquest mes de febrer a Valors [web] reflexionem sobre com la Unió Europea està pagant els plats trencats de la crisi. Des d'aquesta publicació sempre hem mostrat el nostre europeïsme i, de fet, el coneixement amb el president Pujol, un dels nostres padrins, va sorgir arran de la nostra voluntat de dedicar un dels primers números de la revista als valors d'Europa [podeu recuperar el número aquí, titulat amb una frase profètica seva: "A Europa h ha un excés d'hedonisme"].
Personalment em sembla estrany com actituds que històricament Catalunya ha mantingut com a poble, com el seu desig de formar part del somniu europeu, s'han anat perdent els darrers anys per una sèrie de malentesos. En el cas de la no oficialitat de la llengua catalana a la UE, per exemple, s'atribueix la culpa a Brusel·les quan tots sabem que aquesta decisió compet al govern espanyol, que l'únic que ha de fer és declarar el català, el basc i el gallec igual d'oficials com ho és el castellà. Respecte una qüestió encara més candent, l'assumpte grec, trobo curiós com es poden arribar a targiversar les coses d'una manera tan espectacular: el país hel·lè és perfectament sobirà per prendre les decisions que vulgui, només faltaria, però Europa, en veure que es troba a prop de la fallida, li ofereix un salvavides financer perquè entén que no el pot deixar caure i, a canvi, li exigeix rigor, austeritat i ordre. La majoria de la ciutadania, però, percep l'operació com si Europa intentés subjugar Grècia. És el món al revés. La maleïda història del boc expiatori, que sempre és lluny nostre i té contorns difosos: un dia és Brusel·les, l'altre és "els mercats"... i sinó sempre queden els Estats Units, font de tot mal original. La qüestió es trobar un enemic a qui acusar, en comptes de fer l'esforç d'assumir les contradiccions del món.
De tot això en parla, en positiu, Manel Camós, representant de la Comissió Europea a Barcelona, vinculat al projecte europeu des de fa més de vint-i-cinc anys, en l'entrevista que li ha fet el nostre col·laborador Ramon Radó [aquí] per aquest número de febrer de Valors. "[La Unió Euroepa] (...) en sortirà més reforçada, perquè així com tenim la moneda i la unió monetària, segur que es donaran més poders al BCE per tal que sigui un autèntic banc central. No tenim una política econòmica comuna, però sortirem de la crisi, almenys els països de l’euro, amb una política econòmica i fi".
Us recomano vivament aquest contingut, perquè, una vegada més, l'arbre sembla que no ens deixi veure el bosc i acabaran pagant justos per pecadors.
Aquest mes de febrer a Valors [web] reflexionem sobre com la Unió Europea està pagant els plats trencats de la crisi. Des d'aquesta publicació sempre hem mostrat el nostre europeïsme i, de fet, el coneixement amb el president Pujol, un dels nostres padrins, va sorgir arran de la nostra voluntat de dedicar un dels primers números de la revista als valors d'Europa [podeu recuperar el número aquí, titulat amb una frase profètica seva: "A Europa h ha un excés d'hedonisme"].
Personalment em sembla estrany com actituds que històricament Catalunya ha mantingut com a poble, com el seu desig de formar part del somniu europeu, s'han anat perdent els darrers anys per una sèrie de malentesos. En el cas de la no oficialitat de la llengua catalana a la UE, per exemple, s'atribueix la culpa a Brusel·les quan tots sabem que aquesta decisió compet al govern espanyol, que l'únic que ha de fer és declarar el català, el basc i el gallec igual d'oficials com ho és el castellà. Respecte una qüestió encara més candent, l'assumpte grec, trobo curiós com es poden arribar a targiversar les coses d'una manera tan espectacular: el país hel·lè és perfectament sobirà per prendre les decisions que vulgui, només faltaria, però Europa, en veure que es troba a prop de la fallida, li ofereix un salvavides financer perquè entén que no el pot deixar caure i, a canvi, li exigeix rigor, austeritat i ordre. La majoria de la ciutadania, però, percep l'operació com si Europa intentés subjugar Grècia. És el món al revés. La maleïda història del boc expiatori, que sempre és lluny nostre i té contorns difosos: un dia és Brusel·les, l'altre és "els mercats"... i sinó sempre queden els Estats Units, font de tot mal original. La qüestió es trobar un enemic a qui acusar, en comptes de fer l'esforç d'assumir les contradiccions del món.
De tot això en parla, en positiu, Manel Camós, representant de la Comissió Europea a Barcelona, vinculat al projecte europeu des de fa més de vint-i-cinc anys, en l'entrevista que li ha fet el nostre col·laborador Ramon Radó [aquí] per aquest número de febrer de Valors. "[La Unió Euroepa] (...) en sortirà més reforçada, perquè així com tenim la moneda i la unió monetària, segur que es donaran més poders al BCE per tal que sigui un autèntic banc central. No tenim una política econòmica comuna, però sortirem de la crisi, almenys els països de l’euro, amb una política econòmica i fi".
Us recomano vivament aquest contingut, perquè, una vegada més, l'arbre sembla que no ens deixi veure el bosc i acabaran pagant justos per pecadors.
Comentaris