Un cristià crític i creatiu*

“Com seria la teva vida del dia a dia si no fossis creient?”. És l’única pregunta que formulo als entrevistats i, sense entrar en competicions absurdes, en Joan Gómez crec que és dels que més elaborada té la resposta. Per començar, diu que sense fe no seria tan agosarat. Que dono fe que n’és, perquè ha pres unes quantes opcions diguem-ne que a contracorrent. Com per exemple fer-se insubmís, ara fa molts anys. “A la parròquia dels Josepets de Gràcia, aprenia la importància de la pau, el testimoniatge, a no tenir por, a estimar els enemics... L’única opció coherent era plantar els militars”, rememora. Ara, en la mateixa línia, practica l’anomenada objecció fiscal: desvia a entitats pacifistes o solidàries la part dels seus impostos que l’Estat destinaria a la despesa militar.

Però segurament, la seva acció més sorprenent és a casa mateix, en l’àmbit familiar. Si un hi va de visita —l’acolliment és un pilar de la comunitat—, es troba amb què aquella casa, a Terrassa, és molt gran, excessivament gran per una família de cinc persones. Però és que resulta que en realitat n’hi viuen deu, de persones, i no una sinó dues famílies. Són una comunitat familiar —dos matrimonis amb tres fills cadascun—. “No som cap orde religiós, però convidem els amics a pregar a casa. No tenim grup de revisió de vida, però contínuament ens qüestionem sobre el nostre fer. No fem proselitisme, però els amics tenen moltíssima curiositat per saber com es viu així”, explica en Joan davant la sorpresa que genera aquesta forma de vida. “Poc abans de casar-nos —recorda en Joan—, a la meva dona i a mi ja ens atreia la vida en comunitat. I com que teníem amics amb la mateixa inquietud, vam decidir començar a conviure dues parelles”. D’això ara en fa quinze anys: “Teníem alguns referents, però vam començar de zero, explicant-nos què volíem compartir. Ara vivim en una mateixa casa, compartint serveis, l’economia, la pregària, les alegries i els maldecaps. No som pobres, però ningú disposa en solitari del seu sou”.

Més coses. La creença cristiana l’ha portat a ser, diu en Joan, menys partidista: “Sóc militant d’obvietats. Demano més democràcia, exigeixo drets humans, reclamo respecte per als drets dels pobles, defenso la llibertat religiosa, reivindico la no-violència, em solidaritzo amb els pobres”. I més perseverant: “L’Església m’ha ensenyat a treballar des de dins, evitant la temptació de creure que una nova església seria més evangèlica, un nou partit seria menys corrupte, una nova escola per als fills més participativa, etc. La transformació ve amb la perseverança i la reconciliació”. I també perfeccionista: “La fe em recorda que sempre he de ser més tendre amb els fills, més empàtic amb els de casa, més atent amb els amics, més pròxim amb els que pateixen, més comprensiu amb mi mateix...”.

Va créixer en una família on els pares i l’oncle capellà van posar moltes esperances en el Concili Vaticà II, mentre que els dos germans no s’han mostrat mai gaire motivats pel tema. De jove, es debatia entre la recerca sobre religions o la cultura de pau. “Les dues qüestions m’entusiasmaven. Vaig especialitzar-me en sociologia de la religió, però mai he deixat d’interessar-me per la pau. El dilema, doncs, continua, però tres fills suggereixen cada dia més temes interessants!”, apunta amb el seu somriure característic. Actualment treballa a la Generalitat, a la Direcció General d’Afers Religiosos. Home curiós, inquiet, responsable, exempt de cinisme i amb 39 anys a l’esquena, dóna molt valor a la coherència: “L'aprenentatge que la llibertat no és triar allò que desitges en cada moment, sinó mantenir-te ferm en allò que creus, sense que les modes, les convencions, els interessos o les pressions t'obliguin a doblegar-te”. Està aferrat a la vida i treballa per canviar el món, començant per casa seva, continuant amb Justícia i Pau i donant un cop de mà sempre que pot a d’altres iniciatives que admira: la revista Dialogal, l’editorial Fragmenta, la Fundació per la Pau... una tasca ingent que compensa amb les estades a la seva estimadíssima Menorca, on carrega piles almenys un cop l’any.

Un estímul per entendre que la fe no és tornar als valors tradicionals, sinó encarar el futur amb creativitat i esperit crític. I per aprendre que compartir-ho tot no és renunciar, sinó alliberar-se.

* Publicat a Foc Nou del mes de juny.