Cafè Nou i Robafaves: metàfora del cooperativisme local
Moviments tectònics, de profunditat, a Mataró, relacionats amb el cooperativisme local: es podria estar obrint la resolució definitiva del conflicte històric que enfronta des de fa dècades el Centre Catòlic i Unió de Cooperadors per la propietat del Cafè Nou mentre que la històrica llibreria Robafaves podria anunciar el seu tancament el proper dia 25 de juliol, dia en què oficialment s'obre la Festa Major de la ciutat. Els fets, tot i que aparentment no tenen cap relació directe, coincideixen en el temps i escriuen una metàfora de l'estat de la qüestió respecte el moviment cooperativista local, forma de concebre les relaciones econòmiques i socials que a Mataró ha tingut sempre una gran arrelament. Una metàfora i també una explicació de perquè ens trobem on som.
Cal dir que els dos fets sorprenen per inesperats. Tot i que un anàlisi de la situació -sobretot en el cas del Cafè Nou- porta a conclusions menys definitives sobre el tema, el cert és que ni en un cas ni en l'altre s'esperaven novetats importants. En el primer tema, s'intuïa una certa paràlisi en les converses entre les dues parts -que són tres si comptem per separat el Centre Catòlic i el Patronat de la Sagrada Família, que tampoc són ben bé el mateix-. De la mateixa manera, ningú s'esperava que, d'un dia per l'altre, la llibreria Robafaves fes un comunicat públic demanant una xifra astronòmica de 250.000 euros per evitar-ne el tancament i a sobre amb una data de caducitat. Molta gent sabia que Robafaves anava malament, ofegada pels deutes, però ningú s'imaginava que el problema era tan greu. I això que Robafaves, deu anys enrera, era la demostració que una cooperativa vinculada amb la història del cooperativisme local podia esdevenir una potent màquina de fer diners i no una simple estructura perquè els seus membres en poguessin viure, que és teòricament la finalitat d'una cooperativa de treball. No ho critico, tan sols constato.
Un dels motius que explica el creixement gegantí, sobredimensionat, irreverent, que ha viscut Robafaves els darrers quinze anys, ha estat una certa necessitat de revenjar-se de les múltiples derrotes que el cooperativisme local ha patit al llarg del segle XX. El Cafè Nou simbolitza exactament això, precisament; anys de lluita que no han tingut el resultat esperat. De manera que cada victòria que Robafaves era capaç d'aconseguir en forma d'un nou immoble comprat, era una mena d'ofrena als vells cooperativistes que van morir veient com el patrimoni de la històrica Unió de Cooperatives arrabassat després de la Guerra Civil no tornava als seus legítims propietaris -tot i que sobre això també caldrà un dia parlar-ne seriosament-. Així, esperonats per l'èxit comercial continu, Robafaves va cometre pecat de supèrbia creient-se capaç de créixer sense límits. Va descuidar l'atenció el client -el valor afegit del seu negoci-, va dur a terme aliances contranatura per tal d'evitar la competència (Abacus) i va assajar aventures impossibles a la capital com la llibreria Catalònia. El balanç, ara, és desolador. Els responsables de Robafaves han actuat amb imprudència i ho paguen. Molt car. Veurem si la llibreria tanca o simplement es reallotja en un nou establiment, molt més petit que l'actual. Sigui com sigui, res tornarà a ser com abans. Robafaves, poc o molt, s'esllangueix. I, que quedi clar, em sap molt greu pels seus promotors i la ciutat.
Robafaves podria acostar-se a la seva fi. Punt negatiu pel cooperativisme local. Les novetats respecte el Cafè Nou, compensen aquesta possible pèrdua? Doncs podria ser que sí, i això que fa pocs anys l'escenari que s'entrellucava era exactament al revés: si de cas seria l'èxit de Robafaves el que podria compensar l'enquistament del conflicte del Cafè Nou. Encara queda molt de partit, però de moment, després d'anys de negociacions, al que s'ha arribat fa uns dies és a una solució salomònica, un arranjament provisional per arreglar una part del problema general d'aquest espai. El gruix del conflicte segueix latent -la propietat legal del Cafè i el seu pati- però amb l'acord a què s'ha arribat, s'aïlla d'aquest conflicte una part del problema. I, sobretot, s'estova la relació entre les dues parts enfrontades, cosa de per sí prou positiva des d'un punt de vista de ciutat.
El que queda clar és, curiositats de la vida, que en aquest cas la crisi econòmica ha donat un cop de mà als cooperadors, perquè ha impedit dur a terme el somni que el Patronat de la Sagrada Família i el Centre Catòlic, en temps de bonança econòmica, volien tirar endavant, l'anomenada Operació Sala Cabanyes [notícia a capgros.com, de 2006], que incloïa el Cafè Nou. Amb el suport de l'anterior executiu tripartit, es pretenia tirar a terra l'actual teatre, construir-ne un de nou de soterrat en el mateix emplaçament de la Riera i fer pisos a tot al voltant, mentre que l'espai del Cafè Nou quedaria a lliure disposició de la ciutat per a poder-lo usar com a espai d'assajos coordinat per l'Ajuntament tot i que mantenint la propietat l'entitat privada. Això era vist com una agressió pels cooperadors, perquè significava que, poc o molt, la donació que Miquel Jornet a finals dels 80 havia fet al Centre Catòlic finalment s'executaria i aquest usaria per primera vegada els espais de l'altra banda de la Riera, trencant el fràgil equilibri present durant els darrers 25 anys -el Cercle Catòlic és el propietari però no fa ús dels espais-.
La crisi i per tant la dificultat de tirar endavant qualsevol pla urbanístic i menys un de tan complex com aquest, ha obligat el Centre Catòlic a rebaixar expectatives i "comprar" la solució proposada des de l'executiu de Joan Mora, que per cert està molt menys implicat emocionalment en el conflicte que els anteriors inquilins del número 48 de la Riera: "Vostès em deixen les claus del pati, el netegem, l'arrangem i l'obrim a la ciutadania. Oi que els sembla bé? Doncs firmin aquí". Aparentment és un win to win per tothom, una solució de compromís que no és difícil d'acceptar per part de cap de les parts en litigi. Però sí que amaga una clara rebaixa de plantejaments per part del Centre Catòlic. I, sobretot, podria fer decantar la balança de la batalla final cap al costat dels cooperadors, pel que fa a la qüestió de la propietat, que és el que els obsessiona.
Previsiblement, la Unió de Cooperadors apretarà perquè la propietat dels locals vagi a parar a mans de la Fundació Cooperadors de Mataró, integrada en un 51 per cent per l'Ajuntament i la resta per la pròpia Unió, encara que l'ús de l'espai pugui ser compartit. Aquesta és, de fet, la fórmula que s'ha usat per recuperar la resta de immobles històrics dels cooperadors arreu de la ciutat. Dubto que vulguin que l'emblemàtic Cafè Nou en sigui l'excepció. El primer round, doncs s'ha saldat amb taules però amb un lleuger avantatge del bàndol a priori perdedor. Ara comença la negociació de veritat, la que farà reobrir la caixa dels trons.
Quines coses té la vida. El fill un dia sembla que és capaç de superar el pare i anar més enllà del que ell havia arribat mai. Un altre dia, el pare, gat vell, és capaç de recuperar-se mentre observa com el fill, abans ufanós i exitós, ha hagut d'abandonar el viatge cap a la Ítaca somiada.
Cal dir que els dos fets sorprenen per inesperats. Tot i que un anàlisi de la situació -sobretot en el cas del Cafè Nou- porta a conclusions menys definitives sobre el tema, el cert és que ni en un cas ni en l'altre s'esperaven novetats importants. En el primer tema, s'intuïa una certa paràlisi en les converses entre les dues parts -que són tres si comptem per separat el Centre Catòlic i el Patronat de la Sagrada Família, que tampoc són ben bé el mateix-. De la mateixa manera, ningú s'esperava que, d'un dia per l'altre, la llibreria Robafaves fes un comunicat públic demanant una xifra astronòmica de 250.000 euros per evitar-ne el tancament i a sobre amb una data de caducitat. Molta gent sabia que Robafaves anava malament, ofegada pels deutes, però ningú s'imaginava que el problema era tan greu. I això que Robafaves, deu anys enrera, era la demostració que una cooperativa vinculada amb la història del cooperativisme local podia esdevenir una potent màquina de fer diners i no una simple estructura perquè els seus membres en poguessin viure, que és teòricament la finalitat d'una cooperativa de treball. No ho critico, tan sols constato.
Un dels motius que explica el creixement gegantí, sobredimensionat, irreverent, que ha viscut Robafaves els darrers quinze anys, ha estat una certa necessitat de revenjar-se de les múltiples derrotes que el cooperativisme local ha patit al llarg del segle XX. El Cafè Nou simbolitza exactament això, precisament; anys de lluita que no han tingut el resultat esperat. De manera que cada victòria que Robafaves era capaç d'aconseguir en forma d'un nou immoble comprat, era una mena d'ofrena als vells cooperativistes que van morir veient com el patrimoni de la històrica Unió de Cooperatives arrabassat després de la Guerra Civil no tornava als seus legítims propietaris -tot i que sobre això també caldrà un dia parlar-ne seriosament-. Així, esperonats per l'èxit comercial continu, Robafaves va cometre pecat de supèrbia creient-se capaç de créixer sense límits. Va descuidar l'atenció el client -el valor afegit del seu negoci-, va dur a terme aliances contranatura per tal d'evitar la competència (Abacus) i va assajar aventures impossibles a la capital com la llibreria Catalònia. El balanç, ara, és desolador. Els responsables de Robafaves han actuat amb imprudència i ho paguen. Molt car. Veurem si la llibreria tanca o simplement es reallotja en un nou establiment, molt més petit que l'actual. Sigui com sigui, res tornarà a ser com abans. Robafaves, poc o molt, s'esllangueix. I, que quedi clar, em sap molt greu pels seus promotors i la ciutat.
Robafaves podria acostar-se a la seva fi. Punt negatiu pel cooperativisme local. Les novetats respecte el Cafè Nou, compensen aquesta possible pèrdua? Doncs podria ser que sí, i això que fa pocs anys l'escenari que s'entrellucava era exactament al revés: si de cas seria l'èxit de Robafaves el que podria compensar l'enquistament del conflicte del Cafè Nou. Encara queda molt de partit, però de moment, després d'anys de negociacions, al que s'ha arribat fa uns dies és a una solució salomònica, un arranjament provisional per arreglar una part del problema general d'aquest espai. El gruix del conflicte segueix latent -la propietat legal del Cafè i el seu pati- però amb l'acord a què s'ha arribat, s'aïlla d'aquest conflicte una part del problema. I, sobretot, s'estova la relació entre les dues parts enfrontades, cosa de per sí prou positiva des d'un punt de vista de ciutat.
El que queda clar és, curiositats de la vida, que en aquest cas la crisi econòmica ha donat un cop de mà als cooperadors, perquè ha impedit dur a terme el somni que el Patronat de la Sagrada Família i el Centre Catòlic, en temps de bonança econòmica, volien tirar endavant, l'anomenada Operació Sala Cabanyes [notícia a capgros.com, de 2006], que incloïa el Cafè Nou. Amb el suport de l'anterior executiu tripartit, es pretenia tirar a terra l'actual teatre, construir-ne un de nou de soterrat en el mateix emplaçament de la Riera i fer pisos a tot al voltant, mentre que l'espai del Cafè Nou quedaria a lliure disposició de la ciutat per a poder-lo usar com a espai d'assajos coordinat per l'Ajuntament tot i que mantenint la propietat l'entitat privada. Això era vist com una agressió pels cooperadors, perquè significava que, poc o molt, la donació que Miquel Jornet a finals dels 80 havia fet al Centre Catòlic finalment s'executaria i aquest usaria per primera vegada els espais de l'altra banda de la Riera, trencant el fràgil equilibri present durant els darrers 25 anys -el Cercle Catòlic és el propietari però no fa ús dels espais-.
La crisi i per tant la dificultat de tirar endavant qualsevol pla urbanístic i menys un de tan complex com aquest, ha obligat el Centre Catòlic a rebaixar expectatives i "comprar" la solució proposada des de l'executiu de Joan Mora, que per cert està molt menys implicat emocionalment en el conflicte que els anteriors inquilins del número 48 de la Riera: "Vostès em deixen les claus del pati, el netegem, l'arrangem i l'obrim a la ciutadania. Oi que els sembla bé? Doncs firmin aquí". Aparentment és un win to win per tothom, una solució de compromís que no és difícil d'acceptar per part de cap de les parts en litigi. Però sí que amaga una clara rebaixa de plantejaments per part del Centre Catòlic. I, sobretot, podria fer decantar la balança de la batalla final cap al costat dels cooperadors, pel que fa a la qüestió de la propietat, que és el que els obsessiona.
Previsiblement, la Unió de Cooperadors apretarà perquè la propietat dels locals vagi a parar a mans de la Fundació Cooperadors de Mataró, integrada en un 51 per cent per l'Ajuntament i la resta per la pròpia Unió, encara que l'ús de l'espai pugui ser compartit. Aquesta és, de fet, la fórmula que s'ha usat per recuperar la resta de immobles històrics dels cooperadors arreu de la ciutat. Dubto que vulguin que l'emblemàtic Cafè Nou en sigui l'excepció. El primer round, doncs s'ha saldat amb taules però amb un lleuger avantatge del bàndol a priori perdedor. Ara comença la negociació de veritat, la que farà reobrir la caixa dels trons.
Quines coses té la vida. El fill un dia sembla que és capaç de superar el pare i anar més enllà del que ell havia arribat mai. Un altre dia, el pare, gat vell, és capaç de recuperar-se mentre observa com el fill, abans ufanós i exitós, ha hagut d'abandonar el viatge cap a la Ítaca somiada.
Comentaris
Molt interessant el que es comenta sobre els xanxullos de l'Ajuntament, Can Xammar, Pumsa... sense saber-ne els detalls qualsevol mataroní podía veure com el Robafaves s'havia expansionat de forma capitalista agressiva, contràriament als supsats "valors" dels seus socis i fundadors.
Al Robafaves eren una colla de pseudohippies que anaven de sobrats. Tractavem molt malament als clients, sobre tot a la gent jove a la que molts cops li feien regirar les butxaques creient que havien robat res. El seu actual president, Xevi Vilert germà (oh sorpresa!) de l'anterior regidor d'urbanisme i president de PUMSA era dels més bordes i desagradables, amb aquells aires de superioritat moral quan parlava per Tv Mataró.
Excepte el noi que portava la secció de discos (amb el cabell llarg) la resta d'històrics del Robafaves eren molt bordes com per exemple en Pep Duran, el seu membre més "mediàtic" que ja fa molts anys se li havien pujat els fums al cap i que en sel seu moment vaig entrevistar.
És el que passa quan ho tens tot tan fàcil, els diners t'entren a cabassos i no hi has de pensar: vius en el teu món de titelles i contes per a nens, però al final la realitat t'atrapa i com que t'has estat anys o decades tocant-te els collons i bevent de la mamella llavors t'agafa el canvi social, econòmic i cultural amb els pixats al ventre.
Mira que m'hauré deixat calers jo al Robafaves, en llibres, comics, etc... ara fa mesos, potser anys que ni un duro. Avui hi he passat i continuen tenint uns preus desorbitats (difícilment trobaràs un llibre per menys de 15 euros) i molts de tapa tova i edicions de poca qualitat per 25 o 30 com a mínim. Apart d'una quantitat ingent de llibres de merda (basura de llibres sobre en Guardiola, els del Buenafuente, El Hormiguero, l'Àvia Remei....) i d'aixó en diuen fomentar la cultura. Toca't els ous. A veure si abans de plegar foten una liquidació com la Virgin.
Si volen calers de la gent, com molt be dius, que expliquin quin patrimoni tenen, en què han malbaratat els diners a on han invertit. Si no haguessin jugat a empresaris i especuladors, si s'haguessin conformat amb la llibreria original tindrien encara mig Mataró comprant-los i podrien tranquilament seguir tirant.
El dia que jo tanqui el meu negoci també faré una col.lecta entre els mataronins. No et fot. Té collons que sense competència en 30 km a la rodona durant 35 anys i estiguin a punt de tancat.
Fixeu-vos la quantitat de comentaris negatius que està rebent la llibreria Robafaves en altres pàgines, per alguna cosa serà. Els que vulguin muntar un negoci que els prenguim com a model de com no s'ha de tractar al client.
Fins mai!