Per molts anys, Boban. I gràcies.

Babel en TVE - Personajes: Boban Minic

Vídeo de l'autor de Bienvenido a Sarajevo, hermano, Boban Minic, a Televisió Espanyola.
Fa ara una mica més d'un any vaig topar-me físicament per primera vegada amb Boban Minic, Slobodan Minic. Va ser a la inauguració, a la Farinera del Clot, d'una exposició que recordava els quinze anys del final de la guerra de Bòsnia. Després, ara fa tot just uns mesos, vaig coincidir amb aquest periodista resident a L'Escala des de 1994 en una tertúlia al programa Mataró, Cruïlla d'Europa de Mataró Ràdio [web] de la qual vaig parlar aquí. La meva intervenció en aquella tertúlia buscava subratllar el que jo en dic la "mentida de la guerra ètnica a Bòsnia": el conflicte armat que hi va haver entre 1992 i 1995 va ser la confrontació entre la legalitat democràtica -amb tots els seus defectes, que en cas de guerra són molts- i dos grupuscles feixistes -extremistes serbis i extremistes croats- que intentaven imposar la seva visió del món a través de les armes. La millor mostra d'aquesta tesi, per mi, són els habitants de la República de Bòsnia i Hercegovina no musulmans que van romandre amb el bàndol legal. Entre aquests, m'agrada sempre citar Jovan Divjak, cap de la defensa de Sarajevo, d'origen serbi. Aquell dia, a la tertúlia, mentre jo apuntava aquesta idea, Boban Minic, des de l'altra banda del fil telefònic, va asseverar: "Exacte, com jo". La veritat és que quan ho va dir em vaig quedar ben intrigat perquè desconeixia aquest detall de la seva biografia, bàsic per entendre tota la seva evolució posterior.

Aquest estiu he pogut desfer aquest i altres dubtes amb el seu llibre Bienvenido a Sarajevo, hermano, editat per Icària. Boban Minic és fill d'un montenegrí -no pas d'un serbi, com havia afirmat jo en l'anterior post- i d'una musulmana que vivia a Bòsnia. És un bosni pur, sense més, fill d'un matrimoni mixt. A més, religiosament es considera ateu, de manera que tampoc serveix la trampa d'incloure'l en una o altra ètnia en funció de la seva pràctica religiosa. Minic és, en sí mateix, la metàfora de la negació de la idea de conflicte ètnic -almenys en els primers dos anys de la guerra-, perquè una guerra ètnica pot esdevenir si hi ha bàndols -com a mínim dos- perfectament delimitats que lluiten un contra l'altre, però en el cas de Bòsnia, com se suposa que podia esdevenir-se un conflicte ètnic si el 42 per cent de la població (Raül Romeva, Bosnia en paz) resulta que era fill de matrimonis en els quals l'ètnia del pare i la mare no coincidien? A quin bàndol se'ls havia d'incloure, a aquestes persones que representaven gairebé la meitat dels habitants d'unes determinades generacions? Llastimosament van ser les pròpies autoritats de Sarajevo, del Partit d'Acció Democràtica d'Itzebegovic, musulmà, les que van caure en la trampa de la guerra ètnica que els havien parat els extremistes croats revoltats a Mostar i els extremistes serbis revoltats a les muntanyes dels voltants de Sarajevo i els que van acabar imposant la islamització de Bòsnia, com es pot llegir en aquest article traduït de Le Monde, de l'any 94.      

Boban Minic segueix sent avui la metàfora que la convivència interètnica és possible a tot arreu on siguin majoria els qui la vulguin enfront dels que prefereixen viure agregats en funció de la pertinença a una comunitat ètnica, lingüística o religiosa. I, atenent a la seva professió de periodista que va exercir a Sarajevo fins que la seva veu va dir prou per culpa de les condicions climàtiques en què havia d'executar la seva feina -gran fred a l'hivern, hiperbòlica calor a l'estiu-, un exemple d'integritat, honestedat i professionalitat enmig del caos que no puc sinó aplaudir.

Avui, 20 d'agost, s'escau l'aniversari d'en Boban, i jo li desitjo que visqui molts anys més entre nosaltres, a Catalunya, la terra que el va acollir ara fa gairebé vint anys. L'animo a que no perdi l'esperança que sembla que flaqueja durant el seu relat i el remercio per la tasca pedagògica que ha exercit envers tots aquells que hem pogut llegir els seus records melangiosos i entristits per tot allò que va haver de deixar durant aquella maleïda guerra. Per molts anys, Boban. I gràcies.