En el cap de... Neus Català*

Estic molt contenta de com la Carta Martí va explicar les meves vivències a Un cel de plom. Crec que aconsegueix explicar molt bé com vam poder aguantar tot allò, la fortalesa que vam haver d’adquirir per resistir els maltractaments físics i psicològics que vaig rebre a Ravensbrück i Holleishen. Aquests noms! Són noms que per la majoria de gent no volen dir absolutament res i  en canvi per mi són un pou sense fons... un pou sense fons de memòria, de records! 

Penseu que vaig haver de ser forta, vaig haver de ser forta per poder-me’n sortir i poder explicar al món tot el que passava els camps d’extermini. Buscar motivacions per seguir desperta. Intentar aprendre alemany per entendre què em deien les guàrdies del camp d’extermini. Això em donava una motivació per ajudar a estar viva i atenta. Imagina’t: per poder entendre els insults que ens deien. Però és que allà dins la lluita grossa era per no perdre la dignitat davant aquesta gent. Penseu que una de les tortures era fer-nos formar durant més de quatre hores a 22 graus sota zero. Mantenir la dignitat només es podia fer repetint i imaginant coses positives. Jo, a més a més, allà dins tenia un cert estigma perquè no era creient i algunes presoneres m’ho retreien: com podia no tenir un Déu que m’infongués esperança i consol. Recordo perfectament aquesta recriminació, el dia de Nadal de 1944. Elles resaven i jo cantava cançons. Enrabiada, vaig començar a senyalar totes les dones que hi havia a la cel·la com a resposta. Totes plegades eren l’esperança; no em calia res més.

* Publicat a l'edició de maig a la revista Valors.