Marroc, la nova Turquia?*
Durant molts anys s’havia pensat que Turquia esdevindria l’exemple de què compatibilitzar Islam i democràcia, tesi que molts posen en dubte arran dels darrers atemptats promoguts pel fonamentalisme islàmic. Però en els darrers temps, sobretot des de l’intent de cop d’Estat de juliol de 2016, Turquia viu una deriva autoritària, on tot el que no sigui absolutament lleial al president Erdogan passa a ser sospitós de col•laborar amb els colpistes. De fet, l’exalcalde d’Istanbul pretén entronitzar-se com a president sumant el poder que fins ara tenia el primer ministre. Per aconseguir-ho, les seves sortides de to –de cara a galvanitzar-se electoralment– són cada cop més habituals, com les protagonitzades fa poc quan va immiscuir-se en la campanya electoral d’Holanda.
Enfront d’això, diversos analistes subratllen els progressos a nivell social i cultural –i finalment legals– que de forma molt discreta protagonitza el Regne del Marroc, amb la referència constant de la Transició espanyola. La primera constatació important és que, davant l’auge del fenomen del terrorisme islamista –o de justificació islamista, en molts casos–, el govern del Marroc ha iniciat un combat sense pausa per tal que a les mesquites del país no s’hi facin discursos vinculats al fonamentalisme islàmic. A nivell social, des del 2004 les dones poden divorciar-se, encara que culturalment encara costi d’assumir, i des de 2014 la poligàmia està prohibida en base al nou Codi de Família. “Crec que ja estem preparats per prohibir la poligàmia”, va afirmar la ministra delega d’Afers Estrangers, Mbarka Bouaida, donant compte de l’evolució que experimenta el país. També aquest 2017 l’autoritat religiosa més important del país ha plantejat una nova interpretació d’una antiga llei perquè no es castigui amb la pena de mort el canvi de religió.
Tots aquests canvis tenen un context clar en el canvi constitucional promogut pel rei Mohamed VI el 2011, com a resposta a la versió local –moviment 20 de febrer– de les protestes de la Primavera Àrab, que es van fer sentir amb força al país magrebí –senyal també de vitalitat democràtica–. De fet, amb Tunísia són els únics països que han metabolitzat adequadament l’alenada democràtica que suposava aquell fenomen.
La nova Constitució redueix els poders quasi absoluts del monarca i en deriva bona part al Parlament i al primer ministre, que no obstant segueix escollint ell –situació que, de fet, es viu ara mateix al país; aquest març va cessar el cap del Govern, l’islamista Abdul-Lilah Benkiran, que havia guanyat les eleccions legislatives, i acaba de designar un altre dirigent de la formació, Saadedin Otmani, per encapçalar l’executiu–. La nova Carta Magna també reconeix l’amazigh, fins fa poc bandejat a l’escola i perseguit al carrer, i garanteix llibertat de culte, tot i que l’Islam segueix “com a religió d’estat”.
Molts diran, respecte tots aquests “avenços”: “Només faltaria”. Sí, d’acord, però resulta que desenvolupament econòmic de la societat està portant a un canvi de costums i a un avançament dels drets socials, un aggiornamiento en tota regla. Falta moltíssim perquè Marroc es pugui considerar una autèntica monarquia parlamentària, amb correcta separació de poders. Però hi avança. I això és important, perquè potser en uns anys es convertirà en el referent de país islàmic i democràtic que mai va acabar de ser.
* Publicat a la revista Valors del mes d'abril de 2017.
Enfront d’això, diversos analistes subratllen els progressos a nivell social i cultural –i finalment legals– que de forma molt discreta protagonitza el Regne del Marroc, amb la referència constant de la Transició espanyola. La primera constatació important és que, davant l’auge del fenomen del terrorisme islamista –o de justificació islamista, en molts casos–, el govern del Marroc ha iniciat un combat sense pausa per tal que a les mesquites del país no s’hi facin discursos vinculats al fonamentalisme islàmic. A nivell social, des del 2004 les dones poden divorciar-se, encara que culturalment encara costi d’assumir, i des de 2014 la poligàmia està prohibida en base al nou Codi de Família. “Crec que ja estem preparats per prohibir la poligàmia”, va afirmar la ministra delega d’Afers Estrangers, Mbarka Bouaida, donant compte de l’evolució que experimenta el país. També aquest 2017 l’autoritat religiosa més important del país ha plantejat una nova interpretació d’una antiga llei perquè no es castigui amb la pena de mort el canvi de religió.
Tots aquests canvis tenen un context clar en el canvi constitucional promogut pel rei Mohamed VI el 2011, com a resposta a la versió local –moviment 20 de febrer– de les protestes de la Primavera Àrab, que es van fer sentir amb força al país magrebí –senyal també de vitalitat democràtica–. De fet, amb Tunísia són els únics països que han metabolitzat adequadament l’alenada democràtica que suposava aquell fenomen.
La nova Constitució redueix els poders quasi absoluts del monarca i en deriva bona part al Parlament i al primer ministre, que no obstant segueix escollint ell –situació que, de fet, es viu ara mateix al país; aquest març va cessar el cap del Govern, l’islamista Abdul-Lilah Benkiran, que havia guanyat les eleccions legislatives, i acaba de designar un altre dirigent de la formació, Saadedin Otmani, per encapçalar l’executiu–. La nova Carta Magna també reconeix l’amazigh, fins fa poc bandejat a l’escola i perseguit al carrer, i garanteix llibertat de culte, tot i que l’Islam segueix “com a religió d’estat”.
Molts diran, respecte tots aquests “avenços”: “Només faltaria”. Sí, d’acord, però resulta que desenvolupament econòmic de la societat està portant a un canvi de costums i a un avançament dels drets socials, un aggiornamiento en tota regla. Falta moltíssim perquè Marroc es pugui considerar una autèntica monarquia parlamentària, amb correcta separació de poders. Però hi avança. I això és important, perquè potser en uns anys es convertirà en el referent de país islàmic i democràtic que mai va acabar de ser.
* Publicat a la revista Valors del mes d'abril de 2017.
Comentaris