Portava tota la vida preparant-me per a aquest període, per quan el Rei fos jo. I és un immens honor. De veritat. Una immensa satisfacció exercir aquest càrrec, encara que ningú m’hagi escollit. Sé que això implica haver-me de guanyar el càrrec, com qualsevol altra persona, però en aquest cas mentre tothom mira amb lupa cada paraula, cada gest, cada mirada que faig. Però malgrat la profunda satisfacció que per un costat tinc, també els confesso –ara que ningú em sent– que no és gens fàcil. No és fàcil des de molts punts de vista però no ho és especialment des d’un punt de vista humà. De persona humana que sóc. No és fàcil que et rellisquin segons quines crítiques; no és fàcil que parlin de tu com un dictador. Sé que va amb el càrrec, que la llibertat d’expressió preval en general, però... em costa molt. Com ara mateix aquest raper que han condemnat. Sabeu què? Sincerament tindria ganes de parlar una estona amb ell perquè em conegués de veritat. Pot entendre aquesta persona que jo sóc... una persona? Sense més? A més, hi ha una cosa que segurament ningú pensa: quan critiquen a l’anterior Rei, estan criticant el meu pare. Sí, deu semblar una obvietat, però per mi és important. No és agradable que insultin els teus. Ja sé que pensen que nosaltres estem fora del món, que no en formem part... però no és així. Som persones de carn i ossos, al qual ens ha tocat –no ho oblidin, jo no he triat aquest càrrec– exercir aquesta tasca. No pretenc generar llàstima ni queixar-me. Tan sols explicar-me una mica. Que també hi dec tenir dret, oi?
* Article publicat a la revista
Valors del març de 2018.
Comentaris