Per què no parlem? El risc de perdre el diàleg entre persones que pensen diferent, titula la Revista de Blanquerna-URL en el seu número de gener. Aquesta publicació planteja per què cada cop ens costa més parlar de les coses en què no estem d’acord. Com si només haguéssim de parlar d’allò en què coincidim. I per tant, com si no valgués la pena abordar aquells temes sobre els quals no sabem si les nostres opinions coincideixen -o si més no són complementàries- i menys encara d’aquelles coses que ja sabem que no ens posarem d’acord. El titular de la revista està formulat de forma genèrica. Però és obvi que tots, en llegir aquesta reflexió, ens ve al cap “el tema” que des de fa mesos dificulta (o fa emmudir, directament) o encén determinades converses. “Dialogar implica acceptar que hi ha un altre que ens pot dir coses que nosaltres no pensem, i hem de considerar la possibilitat d’incorporar-les al propi discurs”, afirma la doctora en filosofia Anna Pagès, en el mencionat reportatge. Doncs resulta que amb aquest tema, no ho sabem fer. Ni de lluny. Ens costa molt no perdre una mínima lucidesa i entrar en un espiral de cosificació, com alertava el doctor en comunicació Albert Sàez al número que Valors va dedicar a Les ferides de l’1-O. Un espiral en el qual acabem tractant l’altre com una cosa o un membre d’una tribu. En aquella mateixa entrevista Sàez afirmava: “Els catalans haurem de conviure amb aquest conflicte i aprendre a parlar-ne. Ens han posat una pregunta que a molta gent no li hauria agradat mai haver de respondre, però podríem aprofitar per intentar aprendre’n a parlar. Si aprenem a parlar d’això, potser podem aprendre a parlar de moltes altres coses”. Això va per llarg. Ni la independència serà un fet aquest 2018 ni òbviament el sentiment independentista desapareixerà. Hem entrat en una nova època marcada per “un empat d’impotències”, com ho ha descrit Antoni Puigverd. Mentrestant, ens tocarà a tots plegats fer aquest aprenentatge del diàleg des de la discrepància. Potser no hem d’aspirar ni tan sols a un diàleg i inicialment la cosa quedarà en una conversa: “Una simple conversa, carregada d’al·lusions i implícits, preserva i protegeix el vincle amb els altres i manté viva la il·lusió que encara estem junts”, afirmava la professora Pagès a un article publicat a La Vanguardia (20/10/2017) titulat Com podem no parlar del tema.
Estar junts... encara que no hi estiguem d’acord. Com? Compartint l’espai públic, el calendari festiu. Ho he pensat les darreres setmanes en actes multitudinaris: la Cavalcada de Reis, el Carnestoltes, el Tres Tombs, la celebració de l’Any Nou Xinès, tallant la primera pota a la Vella Quaresma... el calendari de les festes populars esdevé un nou refugi de consens entre tots els que formem part de la societat catalana. A una festa ningú es demana què pensa l’altre. Simplement la festegem. Però ho fem junts. I això, a partir d’ara, tindrà ja molt de valor. Les festes populars, lluny de ser tòpics repetitius, s’estan revaloritzant i passen a ser el nou punt de trobada. Potser a partir d’aquí pot néixer una nova conversa...
* Article aparegut a la revista Valors de març de 2018.
Comentaris