dilluns, novembre 29, 2004

Silenci al desert

Això sortirà al propera Valors però m'ha fet gràcia publicar-ho abans...

"Hauria d'haver sentit por, però, increïblement no en vaig sentir! Em vaig arraulir en un abric rocós per a protegir-me del fred, el vent i la sorra, i em vaig disposar a passar la nit... (...) Aquella nit va canviar la meva vida... i vaig percebre que tot té sentit. (...). Vaig experimentar sentiments intensos: tota por i angoixa s'esfumava per sempre, vaig experimentar una confiança infinita en la vida... i vaig percebre que tot tenia sentit".
Aquest és un fragment de l'entrevista que Víctor-M. Amela feia a Eric-Emmanuel Schmitt, l'escriptor de El señor Ibrahim y las flores del Corán, a 'la contra' de La Vanguardia del passat 19 de novembre. Per aquells que hagin tingut la sort de passar una nit en qualsevol desert dels que hi ha al nostre món les paraules d'aquest escriptor filòsof deuen resultar familiars. Per a mi almenys ho són, tot i que potser no arribés a sentir un moment de tanta trascendència la nit del passat 25 de juliol, que vaig viure al desert de Wadi Rum, a Jordània, indret conegut per haver-s'hi rodat la popular pel·lícula Lawrence d'Aràbia.
L'experiència, però, havia començat molt abans, quan a primera hora de la tarda, després d'un dinar al poble a base de mansaf (arròs amb pollastre), vam agafar el tot terreny de Difallah Atteg -"Mr. Difallah" per nosaltres, un gentilíssim guia local- i ens vam endinsar al desert. Darrera nostre deixàvem la civilització -encara que fos d'una nació teòricament pobre- i a davant només hi vèiem sorra i muntanyes. La noció de silenci es va apoderar de mi immediatament. I vaig començar a sentir aquella estranya sensació de pau i solitud barrejades, d'inquietud per estar pràcticament sols però alhora de confiança màxima amb la naturalesa.
En aquell tros de desert pràcticament no hi havia ningú. Només un altre tot terreny amb dos francesos insolents a sobre i un grup de música que preparava un concert o un videoclip dalt d'una de les muntanyes rocalloses. Durant aquella tarda, abans que es pongués el sol, vam comprovar la nostra habilitat pujant a peu una petita duna i la del nostre xòfer per tal que el tot terreny no es quedés enfonsat a la sorra. Després vam veure com el sol s'acomiadava, en una escena realment majestuosa. Quan va ser nit ens vam refugiar en una petita vall que quedava just a la falda d'una altra muntanyeta. Allà vam sopar com els nòmades -que d'altra banda han abandonat els camells pels jeeps i es comuiquen no amb xiulets sinó a través de SMS- ho han fet tota la vida, amb un pollastre realment gustós; com mai. A l'hora d'anar a dormir el fill de Mr. Difallah ens va dir que se'n tornava al poble a dormir i que el seu pare ja tornaria a buscar-nos l'endemà al matí. Ens vam quedar sols sota la lluna, com a l'escena de Pastorets. Primer la por em va recórrer tots els indrets del cos, ho reconec. A mica en mica, però, la quietud i la serenor es van anar im-posant. Què podia témer enmig de la millor nit d'estels que havia vist mai?

dimecres, novembre 24, 2004

Ucraïna i la història

Pateixo per Ucraïna i pels ucraïnesos. Ara mateix -tot i que la "nostra" pròpia crisi de l'eximam de Cerdanyola avui m'ha impedit gaire al cas de les notícies de fora- a Kiev sembla que hi ha un clima d'enfrontament civil que pot acabar molt malament. Esperem que no, però de moment hi ha una vaga general i tal, una mica com ha anat passant a Veneçuela...
Bé, el que volia comentar, anant al gra, és com la història afecta el futur dels països. La història vull dir les guerres, els conflictes... i és que resulta que tot el lio que està tenint lloc ara una mica ve perquè quan l'URSS va guanyar la Segona Guerra Mundial resulta que van poblar la part est del país, la més propera a Rússia, d'habitants d'aquest país (a més també els van donar la península de Crimea, que tb era russa). Una mica per desnacionalitzar el país i calmar les temptacions nacionalistes d'Ucraïna (que sempre hi han estat, no pas en el cas del veí del nord, Bielorússia). Doncs ara resulta que un dels candidats vol enfortir el tema ucraïnès i un altre els lligams amb Rússia...
No sé si m'explico... em refereixo a què en una taula de negociacions es posen ratlles artificials de nous països dividint ètnies i sembla que no passi res; el típic mapa polític això no t'ho explica... i en canvi rera aquest canvi de fronteres comporta una quantitat de drames personals brutals...
Bé, m'ha sortit un post nacionalista...


dimarts, novembre 23, 2004

Avui és el gran dia

(post fet quasi en temps real)

He sortit del Capgròs a les 8.10 -tot i que avui era dia de tancament i xungo- només amb una preocupació al cap -després vindran les altres-: dirigir-me pitant al Robafaves per comprar el nou disc del meu estimat Gerard Quintana, Les claus de sol. He entrat i li he fet la broma al tiu dels discos, un que és d'Arenys i tot trempat, en plan: "segur que no tens el disco d'en quintana...". I el tiu va i em diu: "Doncs sí que el tinc...". (és que estava convençut que no el tindrien; lo típic de quan vas a buscar un disc que acaba de sortir i et diuen "no ens ha arribat, encara"). El mateix dependent em diu: i no està malament de preu. Home, realment val 14,50 euros, però tenint en compte que hi ha dinou cançons, no està mal.

Després, com que és un dia especial, he decidit fer el que una persona amb seny que surt del Robafaves ha de fer: dirigir-se a l'establiment que hi ha situat a davant però una mica més cap a La Riera. Sí, Can Bastons. Com que no acostumo a passar massa per aquest carrer -no com d'altres- no tinc oportunitat de fer mai aquest exercici de matarocentrisme. Per si fos poc, a part de la preceptiva barra de quart m'he comprat un bastó d'aquests de nen petit, exactament igual que el nen que havia comprat amb sa mare davant meu. Cony, he pensat que ja que tirava la casa per la finestra ho havia de fer del tot...

Ara encara no he desembolicat el compact... ara ho faig... ja està, ja l'he posat a l'ordinador... estèticament és molt maco, tot l'envoltori (els que s'ho copiin no ho tindran, això). Apa, vaig a sentir la primera! caram que raro que sona! "Fins quan tot demana una miqueta més de calma...


dilluns, novembre 22, 2004

La transcendència del pop-rock

Aquest post és quasi un comentari a un dels posts de R.B., altrament conegut com el pare de la família bloggaire mataronina, però prou em costa trobar temps per fer els meus posts per anar engreixant de comments els dels altres (és conya...!). Parlava ell de fins a quin punt els grups joves que acostumen a fer allò que els músics clàssics (n'hi ha per matar-los!) diuen que és "música lleugera" són capaços de conectar amb allò més profund de cadascú i per tant fer-nos interrogar sobre el que som, el que fem, el que volem... i tot això a partir de petites cançons de 3 minuts i mig.

Ara mateix escolto una cançó, de Sopa, of course, que sempre m'ha fet flipar pels aires: Sents, del disc Nou. Aquesta cançó, i moltes d'altres, han sigut per mi un autèntic refugi, una injecció de piles i de ganes de viure, un regal incommensurable i... una manera de traslladar-me als terrenys de la religiositat i la transcendència, sense cap mena de dubte. I això de la mà d'uns músics que generalment es declaren antireligiosos ni qualsevol cosa que s'hi assembli...

"Dies que en la nit s'amaguen,
dies que no pesen gaire més
que un vell paper

Tardes que s'emporta l'aire,
cartes que la sort escampa,
sents que el món va fent.
Ningú perd l'esperança,
no et servirà de res,
voldria tornar a casa,
però esperaré potser després,

Quan em falti el teu alè,
quan el cor se'm queixi més
quan et caigui a sobre el cel
sortiré a buscar-te.

Dies que el record s'empassa
dies que la sort escampa
sents, el món va fent.

L'estiu estén les ales,
t'apropa més als deus
més tard et sents culpable
per un moment has oblidat

Que la vida és un regal
que hi ha dies que fan mal
que al final no canviaràs
tornaràs a caure

Dies que en la nit s'amaguen
dies que no pesen gaire més...
que un vell paper".

dissabte, novembre 20, 2004

Vaga de diaris (intent)

Avui que som dissabte (així comença una bonica cançó de Els Pets, grup del qual m'acabo de llegir la biografia) és el dia en què faig (intento fer) vaga de diaris. Això vol dir, bàsicament, que no vaig a cap quiosc a comprar el meu exemplar de La Vanguardia ni, quan passo per davant de la llibreria el Tramvia, m'acosto a mirar els titulars dels diaris (va molt bé perquè els tenen allà tots exposadets). És com una espècie de dejú de diari que faig des que visc emancipat (a casa estan subscrits a l'Avui i per tant és impossible fer això que comento). La decisió la vaig prendre perquè la resta dels dies -a no ser que vegi que vaig de cul i que no el podré llegir- el compro quasi com una acció mecànica i em costa el seu temps llegir-lo. Tant que -com aquesta setmana em va passar dimarts i divendres- a vegades llegeixo simultàniament el diari del dia anterior i el del dia present, perquè la nit anterior no he pogut o el que sigui.

El quid de la qüestió és que tinc clar que si pago un euro al matí per llegir-lo he de fer l'esforç de repassar-lo de dalt a baix, cosa que em porta entre trenta i quaranta-cinc minuts cada dia. És un esforç que faig de gust perquè quan acabo de llegir el diari -sobretot si respecto la idea de començar pel principi i acabar pel final i per tant amb "la contra" de La Vanguardia- em sento satisfet, feliç i un pelet més savi. De fet, disfruto tant llegint el diari que, com ja vaig dir en un post, hi ha dies que aniria al llibreter i li diria: "Miri, és que avui el diari és tan interessant que crec que li hauria de donar cinc euros, en comptes de l'un que posa a la portada. Tingui".

Bé, total que com que durant sis dies a la setmana (de diumenge a divendres, com si fos jueu) faig l'esforç de llegir el diari, tinc decidit que el dissabte (sàbat) no compro el diari i intento no llegir-los per Internet. Ho vaig llegir un cop en un Foc Nou, fa molt de temps, en una mena de guia de l'usuari dels mitjans de comunicació: "De tant en tant no llegeixi el diari ni miri la televisió ni escolti la ràdio, se sentirà més tranquil i l'endemà veurà les coses molt més clares", deia una de les recomanacions. Doncs això. Llàstima que en aquella guia no parlava d'Internet, cosa que fa que segueixi enganxat als diaris també dissabte en versió digital (però MOLT menys, en sèrio...).

divendres, novembre 12, 2004

Emportar-se un país a casa i PalTel

Aquests dies no puc evitar engolir tot el que surt en relació a Palestina i a la mort de l'Arafat. Òbviament, el viatge que vam fer amb en Francesc i l'Aina ara fa just tres mesos cobra encara molt més sentit... Realment costa de creure que de cop i volta l'home que ha liderat (i primer creat) la causa dels palestins hagi desaparegut i s'obri un nou període del conflicte, que estic convençut que serà l'últim. Quan divendres, a la facultat -un matí perdut sense fer res, per cert-, començava a escriure aquest post em venia al cap una imatge que el meu cap va prendre a Jericó, la que diuen que és la ciutat habitada actualment més antiga del planeta, tocant a Jordània. Allà recordo haver vist la portada del diari Al-Quds, el més prestigiós del país -que té la mesquita d'Al-Aqsa de fons de la capçalera-, on apareixia l'Arafat rebent a algú que evidentment no vaig aconseguir entendre qui era. Però vaja, la sensació era que l'home feia -tot i que confinat dintre la Muqata- de president de l'Autoritat Nacional Palestina.

El que volia relatar, més enllà d'Arafat o Palestina, és aquella sensació que vaig llegir primer del meu amic Jordi Carrion i que després vaig comprovar en carn pròpia que quan viatges a un país -sobretot si és dels pobres, per entendre'ns- quan tornes cap a casa instintivament te n'emportes un trosset a dins del cor i a partir de llavors qualsevol cosa que passi en aquell país també passa per a tu. Amb passa amb els kurds, els turcs, els hondurenys, els jordans, els palestins, els mexicans... Quan sento el nom d'un d'aquests països em venen al cap desenes d'imatges, de frases, de moments... que fan impossible no entretenir-s'hi ni que sigui uns segons... potser aquesta és una de les millors coses que he après viatjant.

També volia comentar perquè estic convençut que els palestins tiraran endavant i que s'arribarà d'una PUTA vegada a una solució per aquest conflicte (i així també s'acabarà aquesta idea que t'has de posicionar en un dels bàndols, o ets proisraelià o ets palestí). Doncs estic convençut que la cosa anirà a millor perquè vaig a Internet i poso www.alquds.com i funciona; me'n vaig a l'edició electrònica del diari, encara que no entengui res mes que el dia d'edició. I perquè a les ciutats palestines que vam visitar (llàstima no haver anat a Ramallah!) quan hi arribaves el mòbil (sobretot passava al d'en Francesc, en el meu no sé perquè collons no!) se't canviava el nom de la companyia de telèfon mòbil i t'apareixi "Paltel" (i t'arribava un missatge de salutació molt maco, que parlava d'un país de jasmí i d'oliveres). Pot semblar molt banal la meva reflexió però crec que aquestes dues coses demostren la voluntat de perdurar en el temps (i de posar-se a primera fila de l'actualitat) del poble palestí. I si volen perdurar, saben que hauran de negociar amb els israelians. Tothom diu que el futur és incert en aquest cas però jo veig que els vents de la pau definitiva bufen més fort que mai. Digueu-me optimista!


diumenge, novembre 07, 2004

Girona sempre m'enamora

Quin dia ahir! Al matí tinc dos reunions, una de Valors, on preparem el proper número que parlarà sobre el silenci i cap a l'hora de dinar em trobo amb el dissenyador gràfic de Pastorets, Jordi Gasull, per comentar una mica com ho farem aquest any (una hora i quaranta minuts de xerrera sobre altres coses i cinc minuts de reunió de Pastorets; fantàstic. Per cert, gran professional i millor persona, mr. Gasull, amb qui comentem qüestions sobre identitat i ciutat com les que exposava al post de l'altra dia).
A la tarda, després de dinar, tinc bàsicament dues missions: no fer res -amb la quantitat de coses que això suposa- i escombrar la casa. La primera s'exterioritza fent una becaina de dues hores involuntària però agradable i la segona la rezolc amb vint minuts...
De fons, però, plana un dubte... què faré aquest vespre? Vaig a la Mostra de Cinema que fan una peli que promet o què? Al final, E.A. i N.C. em diuen que van a Girona a l'últim dia de les Fires d'aquesta meravellosa ciutat que tots els que em coneixen saben que m'entusiasma. De fons la pregunta que hi ha és: quin és el meu lloc aquest vespre? No n'estic massa entusiasmat però al final decideixo anar-hi (previ pas per Argentona)... i quina nit al final!
Girona està fantàstica, com sempre. Toquen els Antònia Font que em deixen bastant sorprès, gratament. Després, però, a més a més, resulta que toca Kepa Junkera, un músic basc realment molt bo que no havia sentit mai en directe. El tiu toca l'acordió i al seu cantó hi ha uns tius amb uns pals picant de forma coordinada al terra creant uns ritmes i una mica més al fons de l'escenari hi ha un altre parell de tius picant amb uns pals més curts sobre una taula de fusta... és al·lucinant, sobretot quan toquen de forma moderna -guitarra i baix-.
L'ambient és molt guapo -igual que les gironines, que jo crec emparantades amb les italianes- i l'únic que falta és, mentre ens fotem unes clares i unes castanyes, començar a trobar penya de Mataró. La primera és N.R., contentíssima per trobar-se un altre mataroní com jo, amb la qual riem i xerrem una bona estona. Resulta que el seu hermaníssimo -si, el dels dos blogs-, R.R., també ronda per allà. Ens trobem també amb mataronins exiliats a Girona, que és una espècie cada cop més visible -per què serà? hauríem d'inundar la Riera i fer com si fos l'Onyar?-. I gent de la facultat com M.V. ... Vaja, la qüestió, el meu lloc ahir estava a les Fires de Girona, sense cap mena de dubte!

divendres, novembre 05, 2004

Per a tothom

He anat a cobrir, per obligació diem-ne professional, l'entrega del premi Iluro, el que fa 46, pel qual donen ara 8.200 euros, o sigui una pasta gansa. Com sempre, abans de dir el nom del guanyador -en aquest cas dos; al pare d'en Martí Giménez li han donat un accèssit- fan una conferència sobre un tema històric i tal (així és la manera de mantenir l'interès fins al final, clar, sinó un cop sabut el guanyador s'esvairia tot l'interès). En aquest cas parlava en Xavier Barral, un tiu que representa que és un crack (ei, i segur que ho és, eh?) sobre Puig i Cadafalch i la seva faceta d'historiador de l'art.
Doncs bé, quan era allà pensava el que sempre acabo pensant quan estic en un lloc d'aquests de Mataró(poseu-li la ciutat o poble que vulgueu)-de-tota-la-vida, on parlen de coses històriques, polítiques, culturals... Sempre penso: Això que diu vostè és molt interessant.... però si només ho escolten els cent que hi han en aquesta sala, que a més a més segur que ja en saben molt d'aquest tema -almenys molt més que la majoria- quin sentit té això? Vull dir que l'interessant no seria que TOTHOM sapigués qui era Puig i Cadafalch, o perquè els nordamericans han votat en Kerry, o perquè tal carrer es diu d'una manera, o perquè ara fan això aquí o això allà altra... no sé, tinc clar que el repte de la nostra generació és generar una nova consciència (identitat) col·lectiva que ajudi als habitants d'un lloc a sentir-s'hi arrelats... i no pots ser una consciència només amb les coses de tota la vida, està clar, sinó admeten les incorporacions i els que ens va arribant o sorgint de dins nostre...
Però clar, muntar una xerrada pels cent-de-tota-la-vida sempre és més rentable -de cara a allò que se'n diu la intel·ligèntsia, les patums, per entendre'ns- que no pas fer l'esforç de pensar de quina manera es pot generar un nou sentiment identitari per a tota la ciutat; en el nostre cas pels 114.000 habitants de Mataró... Doncs ens toca això, pensar com fer-ho, a tots i a totes!
Suposo que m'heu entès... o no?

dimecres, novembre 03, 2004

Nit d'eleccions

Fa dies que no escric pq vaig de cul... com que de fet això és la crònica de la meva passada nit, aquí la teniu.


'Estic content perquè les eleccions finalment s'han acabat'
Capgros.com segueix la jornada electoral dels Estats Units amb un nordamericà resident a Mataró


El nordamericà Jason Healy, de 32 anys i professor d'anglès, va arribar fa sis anys a Mataró. En aquest temps s'ha integrat perfectament a la societat mataronina i fins i tot s'ha convertit en un membre incondicional de la colla castellera dels Capgrossos. La matinada passada, de totes maneres, el seu cor estava a mils de quilòmetres de la capital del Maresme: a l'altra banda de l'Atlàntic. El seu país, els Estats Units, vivia una nit electoral tan o més emocionant que la que es va registrar just fa quatre anys. I ell ha decidit passar-se tota la nit en vetlla a casa d'un amic per conèixer al moment les últimes informacions sobre el que estava succeïnt. La cervesa i la Coca-Cola han aconseguit mantenir desperts al nordamericà i al seu amic durant bona part de la nit, però a les cinc de la matinada la son els ha vençut definitivament -com al cronista-. Healy, que va néixer a Baltimore però ha viscut a Connecticut, New Hampshire, Nova Orleans i Boston abans de venir a Mataró, tenia clar des del primer moment que el candidat que ell havia votat, l'ecologista Ralph Nader, no seria el guanyador de les eleccions. I de fet, tot i que les primeres enquestes eren favorables al demòcrata John Kerry, durant tota la nit el mataroní d'adopció ha tingut clar que el guanyador seria Bush, com finalment ha sigut: "Bush ha estat molt clar i concret, en canvi la gent encara no sap què faria Kerry davant la guerra de l'Iraq. Crec que per això han votat a l'actual president". Healy, el pare del qual és republicà, assegurava que molta gent té clar que Bush no és la millor opció, però que davant la situació actual de guerra, els nordamericans han preferit donar la seva confiança a la persona que ja coneixen en exercici del seu càrrec. A més, Healy deia que les diferències entre Kerry i Bush, amb un suposat avantatge pel primer vist des del punt de vista europeu, no estaven tan clares: "En el fons no són tan diferents", apuntava. Quan les televisions han començat a donar la notícia que Bush s'emportaria probablement la victòria, Healy no estava satisfet, però sí rendit als esdeveniments: "Estic feliç perquè s'han acabat les eleccions", deia quan ja clarejava, vora les set del matí.