Emportar-se un país a casa i PalTel
Aquests dies no puc evitar engolir tot el que surt en relació a Palestina i a la mort de l'Arafat. Òbviament, el viatge que vam fer amb en Francesc i l'Aina ara fa just tres mesos cobra encara molt més sentit... Realment costa de creure que de cop i volta l'home que ha liderat (i primer creat) la causa dels palestins hagi desaparegut i s'obri un nou període del conflicte, que estic convençut que serà l'últim. Quan divendres, a la facultat -un matí perdut sense fer res, per cert-, començava a escriure aquest post em venia al cap una imatge que el meu cap va prendre a Jericó, la que diuen que és la ciutat habitada actualment més antiga del planeta, tocant a Jordània. Allà recordo haver vist la portada del diari Al-Quds, el més prestigiós del país -que té la mesquita d'Al-Aqsa de fons de la capçalera-, on apareixia l'Arafat rebent a algú que evidentment no vaig aconseguir entendre qui era. Però vaja, la sensació era que l'home feia -tot i que confinat dintre la Muqata- de president de l'Autoritat Nacional Palestina.
El que volia relatar, més enllà d'Arafat o Palestina, és aquella sensació que vaig llegir primer del meu amic Jordi Carrion i que després vaig comprovar en carn pròpia que quan viatges a un país -sobretot si és dels pobres, per entendre'ns- quan tornes cap a casa instintivament te n'emportes un trosset a dins del cor i a partir de llavors qualsevol cosa que passi en aquell país també passa per a tu. Amb passa amb els kurds, els turcs, els hondurenys, els jordans, els palestins, els mexicans... Quan sento el nom d'un d'aquests països em venen al cap desenes d'imatges, de frases, de moments... que fan impossible no entretenir-s'hi ni que sigui uns segons... potser aquesta és una de les millors coses que he après viatjant.
També volia comentar perquè estic convençut que els palestins tiraran endavant i que s'arribarà d'una PUTA vegada a una solució per aquest conflicte (i així també s'acabarà aquesta idea que t'has de posicionar en un dels bàndols, o ets proisraelià o ets palestí). Doncs estic convençut que la cosa anirà a millor perquè vaig a Internet i poso www.alquds.com i funciona; me'n vaig a l'edició electrònica del diari, encara que no entengui res mes que el dia d'edició. I perquè a les ciutats palestines que vam visitar (llàstima no haver anat a Ramallah!) quan hi arribaves el mòbil (sobretot passava al d'en Francesc, en el meu no sé perquè collons no!) se't canviava el nom de la companyia de telèfon mòbil i t'apareixi "Paltel" (i t'arribava un missatge de salutació molt maco, que parlava d'un país de jasmí i d'oliveres). Pot semblar molt banal la meva reflexió però crec que aquestes dues coses demostren la voluntat de perdurar en el temps (i de posar-se a primera fila de l'actualitat) del poble palestí. I si volen perdurar, saben que hauran de negociar amb els israelians. Tothom diu que el futur és incert en aquest cas però jo veig que els vents de la pau definitiva bufen més fort que mai. Digueu-me optimista!
El que volia relatar, més enllà d'Arafat o Palestina, és aquella sensació que vaig llegir primer del meu amic Jordi Carrion i que després vaig comprovar en carn pròpia que quan viatges a un país -sobretot si és dels pobres, per entendre'ns- quan tornes cap a casa instintivament te n'emportes un trosset a dins del cor i a partir de llavors qualsevol cosa que passi en aquell país també passa per a tu. Amb passa amb els kurds, els turcs, els hondurenys, els jordans, els palestins, els mexicans... Quan sento el nom d'un d'aquests països em venen al cap desenes d'imatges, de frases, de moments... que fan impossible no entretenir-s'hi ni que sigui uns segons... potser aquesta és una de les millors coses que he après viatjant.
També volia comentar perquè estic convençut que els palestins tiraran endavant i que s'arribarà d'una PUTA vegada a una solució per aquest conflicte (i així també s'acabarà aquesta idea que t'has de posicionar en un dels bàndols, o ets proisraelià o ets palestí). Doncs estic convençut que la cosa anirà a millor perquè vaig a Internet i poso www.alquds.com i funciona; me'n vaig a l'edició electrònica del diari, encara que no entengui res mes que el dia d'edició. I perquè a les ciutats palestines que vam visitar (llàstima no haver anat a Ramallah!) quan hi arribaves el mòbil (sobretot passava al d'en Francesc, en el meu no sé perquè collons no!) se't canviava el nom de la companyia de telèfon mòbil i t'apareixi "Paltel" (i t'arribava un missatge de salutació molt maco, que parlava d'un país de jasmí i d'oliveres). Pot semblar molt banal la meva reflexió però crec que aquestes dues coses demostren la voluntat de perdurar en el temps (i de posar-se a primera fila de l'actualitat) del poble palestí. I si volen perdurar, saben que hauran de negociar amb els israelians. Tothom diu que el futur és incert en aquest cas però jo veig que els vents de la pau definitiva bufen més fort que mai. Digueu-me optimista!
Comentaris