Jam session, Omagh...

Dissabte al matí celebrem amb Xavi Amat -l'únic Xavier que sé que es diu Xavi- una jam session a casa. Aquesta vegada ho fem en sèrio. Preparo un repertori amb les bestsongs de Sopa de Cabra a Els Pets passant per Lax'n'Busto -cadascú és fill de la seva època!- i estem quasi tres hores cantant i tocant amb les dues guitarres. Que bé que ens ho passem, provant d'arribar a les melodies més altes i reproduïnt aquelles cançons que ens han fet tant feliços... Al final, fets pols per l'esforç, comentem que aquesta és una de les últimes coses que es pot fer gratis, a part d'anar a la platja o a caminar pel bosc.
Al vespre, després d'ocupar la tarda menjant un gelat de vainilla de la Granja Caralt, anem amb A. a veure a Barcelona Omagh, una pel·lícula que narra l'atemptat que hi va haver el 15 d'agost de 1998 a una localitat nordirlandesa, just després dels acords de pau de Divendres Sant. A banda que el tema d'Irlanda del Nord em fascina, em fa "gràcia" anar-hi perquè exactament 24 hores abans d'aquell atemptat una petita expedició mataronina de la que jo formava part va passar prop d'allà (anant de Belfast a Dublín). Em sembla que érem en Quim Amargant, en Daniel Salom, en Pere i l'Oleguer Roura, en Francesc Amat i un servidor.
En aquella època, recordo, ningú tenia mòbil i per tant la única manera de comunicar-nos amb casa o saber què passava al món era trucant des d'un fixe. Total, que no ens vam assabentar del que havia passat just darrera nostra fins les 6 del matí del 16 d'agost de 1998, en un quiosc de Portbou, després de passar unes 30 hores baixant pitant fins a casa amb una combinació de ferrys i trens. Recordo veure la portada de El Periódico amb una gran foto de l'atemptat -devia ser l'únic dia en què el tema mereixia fer una portada tan Periódico- i quedar-me absolutament estupefacte: que no deien que al mes d'agost era l'únic moment de l'any en què no hi havia insureccions ni cops d'estat?
Tornant a la peli en sí, sempre m'ha fascinat que es facin pel·lícules de coses tan reals i tan properes; sovint penso que potser caldria deixar passar un temps abans de retratar una situació així, més que res per respecte a la gent que hi ha patit. Però cal dir que la pel·lícula si d'alguna cosa es cuida és d'honrar el dolor de les víctimes i de protestar pel que -venen a dir- és una necessitat més del procés de pau: fer la vista grossa i no perseguir amb prou contundència els que han provocat l'atemptat sabent que en aquests casos una petició dels grups terroristes per deixar les armes és que s'excarcerin els seus presos...

Mataró, a la cruïlla

Ho he dit a J.G. i a J.A.B. en acabar la roda de premsa: avui és un dia històric per Mataró. La recerca del p... element de diferenciació de la ciutat, de singularització, que ens faci ser algú a nivell de Catalunya.... ja s'ha acabat; ja existeix. Inspirat -parcialment- en aquell Festival de la Mediterrània que proposava Toni Civit a les municipals de 2003, la Casa de la Música en un nou exemple de col·laboració amb Ajuntament i Generalitat -públic/privat, doncs- proposa un festival de músiques del món des de Sant Joan fins al final de les Santes (incloses, doncs): Mataró, cruïlla de cultures. La cosa es planteja no com un esdeveniment local sinó com una manera d'arribar a tot Catalunya. Serà brutal. A més es reforcen així les festes de barri -Esmandies, Llàntia, Rocafonda- procurant-los concerts potents que ben segur els faran pujar el nivell de la festa.
Quan s'ha acabat la roda de premsa he anat a Pau Manté a felicitar-lo com a promotor de la idea, junt amb tota la gent del Clap. Volia tenir l'honor del ser el primer!

Anècdota

11:04 "Esa barbacoa pa cuando wapos, un beso tus primas"

11:23 "Tu no eres my Antony domaire? pos me dio este numero, pos veo q me quedo sin barbacoa"

11:29 "Estas mu lejos joan, creo q tu tambien te pierdes la barbacoa. Un saludo maria d madrid"

11:39 "Pero Joan que es esto? Q dira mi madre cdo lo sepa?"

11:53 "T'aviso q somos muchas d familia, y x curiosidad q edad me tienes wapo?"

12:15 "Yo aparento menos pero soy un poco mayor pa tus 24, pero eres mu salao pa ser de otro pais, quien sabe si un dia aqui o alli podremos reirnos d esta confusion y tomar una cerveza juntos"

12:57 "pos buscaba a mi primo verdadero Antonio, pa una barbacoa familiar en Madrid, y bueno eres muy gracioso y que mola q t invite sin más un chico de 24, espero q lo menos casi guapo, pa presumir x aqui"

Dia de tancament

(Avís: aquest post és un pal. L'he escrit estrictament per a mi, com a autoteràpia)

Els dimarts, pel que treballem a Capgròs, és dia de tancament. És el dia, en què com diu el nom, tanquem, acabem, donem per finalitzat el procés setmanal d'edició de la revista. La revista, en realitat surt al divendres, però el procés d'impressió exigeix fer la major part de la feina força hores abans.
Doncs és estrany perquè la majoria de treballadors "van fent" la feina i si que hi acostuma a haver plaços de les coses... però em sembla que els plaços no són sempre el mateix dia. Per a nosaltres sí. Dimarts, tancament. Pam. Dimarts, tancament. Pam. I fa gràcia perquè teòricament és un dia tonto, enmig de la setmana, sense salsa, que vens del primer dia de treball, el dilluns, i passes a un dimecres, que et situa a mitja setmana. Un dia sense cap gràcia. Però per nosaltres és "el dia", el que temem cada cop.
Dimarts no quedes per dinar amb ningú. Et prens poca estona al migdia. Sovint tampoc quedes per fer res en acabar, perquè acabem realment rebentats. És un dia que estàs estressat, que no hi ha temps per res, que no pots enrollar-te pel telèfon, que demanes a tothom que faci un sobreesforç per fer-te una declaració, per enviar-te una foto, per enviar-te tal escrit... fem anar el món a remolc nostre, vaja. Tot això fins que no acabes la feina (avui passades les 9) i surts al carrer... i te n'adones que malgrat allà dintre tot semblava urgent i angoixant... a fora el sol es pon tranquil·lament i els ocells volen tranquils aprofitant el bon temps. Vaja, veus que a fora la vida ha continuat i continua.
I quan arribes a casa, en comptes de sentir-se descansat... et costa més que mai desconectar del que has estat fent tot el dia. T'has posat tant dins el teu paper... que sembla que l'únic remei per superar-ho és prendre's un got de llet i anar-se'n a dormir.
I fins el proper dimarts...

TICincidents periodístics

Després de la sèrie de posts danesos, tornem a la realitat mataronina, que prou distreta que és.

Res, ara simplement em venia al cap explicar-vos als humils lectors d'aquest blog -sense demanar-vos que dp em compadiu, eh?- les males experiències que darrerament he tingut amb les noves tecnologies i la meva feina. Fa uns dies, un personatge que no sé com anomenar va penjar un comentari a una notícia de capgros.com dient:

"Alex Ullastre, de Barcelona. Estoy mas cerca de tí Atencion Sr. Salicrú, periodista de "Capgros" ============================================= Tus padres aunque socialistas, son unas bellísimas personas, católicas y capaces de hacer un favor al prójimo. Tu naciste un poco enfermo,puesto que eres de ERC y eso es muy malo. Solo apoyas a esos subnormales y el dia más pensado te vamos a hinchar la cara. Eres un poco chulito y te crees el dueño del mundo pero es que ya no puedes subir más arriba Estas en el Capgros y para un mini-periodista ya estas bien. Lastima del tiempo perdido. Te equivocaste de oficio y antes de que se te carguen dimite........ "

Bé, de fet a alguns ja us el vaig enviar. No he averiguat pas qui és i tampoc ha tornat a entrar a capgros.com a penjat cap comentari en aquest sentit, però certmanent fa gràcia (fins a cert punt) pensar que hi ha algú que estat una estona pensant com insultar-te de la forma més vexatòria (encara que amb lo de ser d'ERC s'equivoca, no tinc carnet de cap partit).

Segon acte. En el Capgròs escrit de divendres passat i el mateix dia a capgros.com vaig publicar una notícia parlant sobre un festival que organitzava el Col·lectiu de Músics del Maresme però en comptes de titular correctament vaig apuntar que era una idea directament de la Casa de la Música. Doncs si aneu a la pàgina web d'aquesta gent -aneu al google, tp us ho posaré tan fàcil- hi ha mitja dotzena de comentaris també deixant-me de fill de puta en amunt. També és cert que després que jo rectifiqués la noti s'han dignat a penjar un altre missatge agraint-ho.

Tercer acte (menys greu). Avui, a la notícia que he fet de Can Xalant, entra una de les persones que hi feia declaracions i, dirigint-se a mi, penja un comentari dient "Bones joan, jo no vaig dir això", o alguna cosa així. Després l'he trucat i, com sempre passa, no és que no hagués dit això, sinó que un cop escrit no li agradava el que havia dit o simplemetn com sonava.

Conclusió: les noves tecnologies, de les quals sóc un fan total, tenen aquesta part perniciosa de saltar-se qualsevol regla moral i aprofitar per trinxar a qui sigui per la mínima cosa que passa. I, segona, aquesta feina és extraordinàriament difícil de dur a terme amb correció i rigurositat.

Dilluns. La tornada

El diumenge a la nit, quan marxem del pis on hi ha les noies madrilenyes, tenim la intenció d'anar a veure La Sireneta, perquè no sabem si l'endemà al matí tindrem temps (com que tenim tendència a adomirnos...). Però fa fred i mig plou, de manera que decidim tornar cap a casa, no sense abans passar per un bar on també fan música en directe i tothom ja està mig taja. A l'estació de tren fa gràcia perquè l'Eloi es troba gent que coneix... això de Dinamarca és petit i clar, es van trobant entre tots!
L'endemà al matí fem un esforç i després de fer la minimaleta (4 kg, recordo, a veure qui em supera) i després de perdre un tren -primera i única bronca amb l'Eloi- anem cap a Copenhague. Anant cap a veure La Sireneta ens retrobem amb les amigues madrilenyes, que havien dit que també hi anirien. Ens fem les fotos de rigor i després apareix un altre personatge, un austríac de fesomia xinesa que es diu Shi-Fu i que ens porta als quatre fins al centre, on fem el darrer dinar en una pizzeria.
I ja no hi ha massa temps per més... a l'aeroport m'acomiado de l'eloi, que em sembla que en aquell moment té més ganes de tornar que jo i després... m'adormo quasi tot el trajecte, fins que apareix davant els meus ulls tota la franja costanera catalana. La darrera part del trajecte -contra el que pensava en un principi- és un veritable delit pel cap i el cor. Ja sóc a casa.

Diumenge. Christiania (passant per Madrid)

El dia comença altre cop tard, desafiant totes les lleis del turista que exigeixen llevar-se aviat per veure el màxim possible de coses. Després d'esmorzar agafem les bicis i ens perdem pels suburbis de Roskilde, plens de parcs fantàstics i camins entranyables. La primavera, em confirma l'Eloi, ha arribat fa pocs dies i l'aspecte de tota la naturalesa és impressionant. Un cop hem transitat pel centre d'aquesta petita ciutat baixem fins a la vora del mar i ens quedem en un parc, on passem una bona estona. S'hi està molt bé perquè fa un bon sol i no tenim pressa per a res.
Cap a les 4 agafem el tren cap a Copenhague, amb un destí clar: Christiania (aquí enllaço amb el que explicava l'altre dia). La veritat és que el lloc si un dia va tenir encant va quedar en el passat i ara és un lloc força deixat i amb un aspecte més aviat lamentable. Després de passejar-nos-hi una estona, entrem a prendre alguna cosa en un bar -on em posa nerviós un gos- i després anem cap a l'Òpera. Allà coincidim amb unes noies malaguenyes que havíem trobat divendres a la nit i també amb unes noies madrilenyes (en els dos casos són dues amigues que van a veure una tercera ERASMUSamiga). A les 9 els de l'Òpera ens foten al carrer i les madrilenyes ens conviden a anar a sopar a casa seva, a l'altra punta de la ciutat. Després del bus i de passar per un super, l'Eloi prepara un fantàstic pa amb tomàquet -amb el tomàquet passat per la paella- i ens passem gran part de l'àpat fent allò que farien arreu catalans i madrilenys: adonar-se de les diferències -en aquest cas idiomàtiques- que ens separen. Això si, la cosa dóna molt de joc. Com per exemple quan ens pregunten si sabem que és "hacer una canita al aire"...

Dissabte. Descobrir la ciutat

Doncs bé, el dissabte ens vam llevar tard, òbviament, i després d'esmorzar pa amb formatge i una truita -que dius... una truita, per esmorzar? doncs si- ens vam dirigir cap a Copenhague. Jo hi anava a fer de turista però l'Eloi... tenia davant seu set hores de neteja de dues oficines diferents de la ciutat... total, que durant set hores vaig descobrir tot sol els carrers del centre de la ciutat. Va ser brutal perquè el primer que em vaig trobar, a la plaça de l'Ajuntament, va ser... una rua de carnaval. Sí, de carnaval, en sèrio. No sé perquè però el dissabte dia 14 de maig al centre de Copenhague celebraven el Carnaval... Hi havia diversos grups de samba -de tota la zona d'Escandinàvia- tocant els tambors i tot de noies "amb poca roba" movent l'esquelet. La majoria eren rossos amb ulls blaus, però també hi havia alguns brasilers i colombians... Una cosa Kitsch total, vaja.
Després d'això vaig moure'm pels carrers comercials, plens de tot tipus de restaurants de tot arreu del món -com he comprovat a Dublin i Amsterdam, darrerament- i al final de tot un lloc que posava "Typical Danish food". Vaig passejar també pels vials propers ja al mar -hi ha uns canals que Déu n'hi do- i al final vaig acabar dinant en un MacDonalds. Si, després de "cagar-te" amb tots els fast food, la globalització i les multinacionals quan estàs al centre de qualsevol ciutat europea acabes en un MacDonalds. És bo, barat i saps el que menges.
Un cop dinat vaig fer una ruta pel jardí botànic i vaig estarrejar-me bastanta estona en un parc fabulós. Després d'això ja ens vam retrobar amb l'Eloi, cansat de la feina però satisfet. Vam acabar la nit en un barri que diu que s'acosta al que és el Raval a Barcelona, en un bar on tocaven bastant bé dos tius. I jo vaig sopar una carn índia, per seguir la tradició de no menjar res del país que visites...

Divendres. Sortida.

El viatge comença sortint d'un restaurant turc, a prop de l'estació, on mengem força bé. Un altre nou restaurant exòtic, cada cop n'hi ha més! Agafem el tren, l'A. es queda a Premià i jo travesso tota la costa fins a l'aeroport, just després de deixar a Rafa Milán a El Prat -no me n'havia adonat que anava al mateix tren-. A l'aeroport he de recollir el bitllet en una oficina i em foto un taco per saber on he d'anar. Després de fer el ridícul vàries vegades aconsegueixo els bitllets i faig la facturació, tot i que de fet no "facturo" res, que dius: "Collons, per això em feu venir?". Només porto quatre kilos, record mundial, i una bossa de mà amb unes croquetes de l'àvia de l'Eloi i un jersei que es va deixar la setmana passada.
Finalment entro a l'avió, però extranyament i contra tot pronòstic no em poso gens nerviós ni a l'hora d'enlairar-me. Bé, hi ha un moment que si, quan el pilot diu "estem passant una zona de turbulències". Joder! Em passo el viatge escrivint, il·luminat per la llum brutal que entra per les finestretes. En aterrar em penso que fa molt de fred i em poso la jaqueta, però la veritat és que quan surto a fora me n'adono que fa més calor de l'esperada. Surto de l'avió i em trobo a la terminal de l'aeroport, clavat al de "La Terminal" però molt familiar. Al cap de fer deu passos, em retrobo amb l'eloi, vestit amb la seva 'freakitud' habitual. Agafem el tren fins a Roskilde, però fem parada a un altre poblet del qual no recordo el nom on es citen els Erasmus per fer unes festes que Déu n'hi do. Primer estem com una hora buscant algun lloc per sopar i finalment acabem als suburbis del poble -on jo no m'hauria posat mai; a Dinmarca però es veu que la inseguretat és mínima- menjant una pizza a un lloc que es diu Mario's Pizza. És boníssima -o és que fa hores que no he menjat?-. Després refem el camí i ens encaminem cap al lloc on es fa la festa dels Erasmus. Ja us ho podeu imaginar! No arribem fins a casa l'eloi -el darrer tros amb bici, brutal- fins a les 3 de la nit. És una espècie d'apartament en una zona de xalets modestos, amb una sensació de tranquil·litat brutal; per mi massa i tot. Dormim.

Eloi Aymerich torna als escenaris

Érem a l'Òpera de Christania des de feia cinc minuts i a dalt l'escenari hi havia un bateria, un baixista, un guitarrista i em sembla que algú més fent percussions. Vaja, que faltava el cantant, a dalt l'escenari. Doncs va i Mr. Aymerich, ni "corto ni peresozo", puja dalt l'escenari, agafa el micro i comença a inventar-se una lletra a partir del "bonito" de Jarabe de Palo! Brutal. Després em diu que és el tercer cop que s'atreveix a pujar a cantar, però jo no ho sabia, i clar, és una sorpresa total; la tornada als escenaris després de l'època Aqstics! (si algo em diu com penjar un vídeo us ho penjo!, és brutal!).
Christiania, per els qui com jo fa dos dies no sàpiguen que és, diríem que és el més semblant a l'utopia imaginada per l'esquerra alternativa a Escandinàvia els anys setanta. Van agafar una zona militar (tancada en sí mateixa, amb un llac al mig) i la van ocupar perquè ja no s'usava. Doncs allà representa -si, representa, perquè està tot absolutament decrèpit- que han construït la societat perfecte, amb comunitat, amb els nens jugant pel carrer, tothom anant amb bici... Tot ha anat tant bé que ara hi ha enfrontaments entre bandes de drogues i es veu que fa un mes hi va haver un mort (si m'ho arriba a dir abans, l'eloi, no hi vaig ni boig!). I a més estava ple de gossos -no en vaig veure enlloc més!-.
Demà més!

Tornar a començar

Comprar un bitllet d’avió per anar a veure algú que -irònicament- ha tornat abans del que preveies, sortir de casa sense rumb i caminar per la ciutat que tant estimes fins al final del Port -a mirar si hi hi ha Déu, amagat-, veure una posta de sol al·lucinant que et fa veure com de meravellosa és l’existència malgrat el que et passi a tu, fer-me el propòsit –mig complert- de netejar la casa a fons, quedar per sopar amb algú imprevist en un restaurant imprevist –és nou, al carrer Nou-, fer el tonto pel Carrer de Casa com un jove més ben entrada la matinada, bascular abruptament entre l’odi-i-el-rencor i entre la-comprensió-i-l’enyor, intentar ser anònim a la plaça de Santa Maria i no voler saludar ningú -ingenu-, pensar en el disgust que algú s’emportarà demà -s'ho mereix-, dir "hola" al veí de l’escala del qual no tinc ni puta idea de com es diu, alegrar-se perquè el futur rei ja té descendencia -que us aprofiti-, anar a veure la pel·lícula que fa setmanes que tenies previst però sense la companyia desitjada i espeerada, plorar sense por quan tanco la porta i faig dos voltes al pany, pensar en “No tornaràs” de Els Pets i horroritzar-me de com a vegades les cançons d'altres es poden convertir en teves i tan reals. Tancar el llum de l’habitació, adonar-te que estàs sol i esperar que es faci un nou dia. Deixar de fer comèdia i atrevir-me a parlar (escriure).