Les cançons que hi ha al meu cap

No puc evitar que determinades cançons em recordin moments concrets del meu –petit, encara- passat. M’ha vingut ara al cap fa una estona, escoltant Raiz de Pedro Guerra. Em veig al concert de Les Santes de 1999, amb la que seria la meva primera nòvia –i mira que em vaig adormir en el concert. Que burro-. Quasi aconseguia sentir l’airet d’estiu... avui que fot tan de fred!

Hores Bruixes, de Sopa de Cabra és una tarda de 1997 o el 1998, a casa. Sentint-la, aquell dia, vaig aconseguir endinsar-me d’una forma diferent a la Música, així en majúscules. Fins llavors cantava les cançons de memòria, sense digerir-les. Amb aquest tema vaig aprendre a degustar-les.

Hores d’insomni i rom de Pep Sala la tinc associada a una tornada en bus de Granollers, on vaig treballar en una revista durant uns mesos el 1999-2000 fins que em van demanar que plegués perquè no servia pels esports. Tenien tota la raó.

Amb Tan sol de Els Pets em ve al cap una escena a Pisa, Itàlia. Estem jo i en Francesc cantant aquesta cançó diria que amb un casc a l’orella cadascun; fent salts davant la famosa torre, passant de tot.

Todo lo que sé també de Sopa em fa venir al cap més d’una escena i tot: escoltant-la anant ja de Colònies el 93 o el 94, refugiant-me en el meu món (Bé, suposo que així m’ha anat). Segona imatge: versionant-la en públic amb algun dels concertillos al carrer de Sant Ramon amb Tripical, Amalgama...

Sense anar més lluny: Fum de Lax’n’Busto. El meu últim trencament. La pell de gallina. O Sucede que a veces d’Ismael Serrano. Una una altra noia i una intensa conversa de Messenger. Uffff...

L’última, vinga: Good night, dels Beatles. L’època -1991!- en què escoltava La Nit dels Ignorants i en Carles Cuní, per acomiadar els oients, ens posava aquesta magnífica i delicada cançó. Baixeu-vos-la amb el Kaaza. Doncs això. Bona nit.

47 hores amb Safo (i IV)

Això s'acaba. Després de sortir del restaurant del casc vell decidim que necessitem una migdiada, sobretot en Safo, que haurà de conduir encara molta estona fins arribar a la ciutat somiada. De fet, dormim fins a 2/4 de set, quan ma germana em truca i em desperta -i jo faig veure que si, que si, que ja estem a punt de baixar-. Al final sortim pràcticament a les set després de demanar el darrer tallat en terres vasques.

La baixada, després d'haver dormit, la fem força bé. Anem superant pobles i ciutats amb rapidesa i en animada conversa -que no revelaré aquí, és clar, total ja us podeu imaginar de quines coses devia anar-. Decidim que ens aturarem a sopar a Saragossa, que en Safo es coneix per la seva ascèndencia aragonesa -una mica com en Carod, per algo és d'ERC-. Hi arribem cap a 3/4 de 10, just perquè els del cafè España de la plaça del Pilar ens deixin sopar de menú. "Venga, va, pasad" ens etziba el propietari del bar. Escolti, què passa, bé que pagarem, eh?. La ciutat està deserta però sembla que ens estigui esperant i hi fem la passejada i les fotos de rigor. Déu n'hi do aquesta plaça...

Sortir de Saragossa es converteix en tot un repte. Fotem la volta del segle. Allà és quan em començo a sentir una mica cansat. Som les onze de la nit i arribarem a casa molt tard. A més es fot a ploure i a les ràdios diuen q està caient "la de Diós" per tot el "territorio nacional". Però en Safo no s'acoverdeix i atravessem Aragó a ritme de Bruce Springsteen a 150 per la carretera. Una mica imprudents, si. Però vaja, també sona una mica imprudent això d'anar i tornar amb 47 hores del País Basc, no? A les 3 i pico en Safo em deixa a casa. Descarrego els cedés de Pastora, Ismael Serrano, Quintana... i una pila de diaris. És molt tard i estic fet pols -més ho estaré l'endemà-. Però ha valgut la pena. Clar que si.

La foto, òbvia, un servidor a la plaça del Pilar de Saragossa. Foto: Safo

47 hores amb Safo (III)

Els que han viatjat amb mi, sigui aprop o lluny, quan tornem a casa i és hora d'explicar les anècdotes de la travessia sempre es foten amb mi pel mateix motiu: "en Joan és un dormilega, s'adorm a tot arreu, sempre es desperta l'últim". Doncs sí, tu, és veritat. Això és el que en Safo devia pensar diumenge al matí quan estava fent el ronso al llit de casa de la Begoña que, tot sigui dit de pas, va dormir al sofà -quina hospitalitat! i això que és madrilenya, perquè després diguem-. "Va, Joan lleva't", em va dir amb aquella veu una mica d'avi que té -quan sigui avi tindrà veu de jove?-.

Després de dutxar-me -quina "gozada", sobretot amb el fred que fotia- surto cap al menjador i miro per la finestra. El dia és gris. "Mira, plou", penso. Me'n recordo que ahir també plovia. I avui plourà tot el dia, rollo xirimiri. Plou, però per el que plou plou poc, diríem nosaltres. És dels trets d'identitat de la terra, ja sabeu. Mirant el carrer em passa allò de quan et despertes en una ciutat que ja has vist el dia anterior: per un cantó la veus diferent, respecte la nit -el record més proper que tens-, però per l'altra sembla que faci dies que hi ets. I això, recordem-ho, que el viatge només durarà 47 hores!

Esmorzem collonudament bé: bollo de mantega, pastís d'arròs, suc de taronja, cafè... Li dic a la Begoña que és un àngel. "Lo dices tan bien que casi me lo creo", em respon. L'acomiadem -se'n va a València a un congrés- i sortim al carrer. Agafem el tramvia de color verd llampant, en el qual es veu que els diumenges un 10% dels usuaris no paguen -nosaltres si, eh?- segons llegirem a la premsa. Anem a visitar el Guggenheim però des de fora, que ja és una meravella, amb aquestes formes que en Safo m'assegura que intenten representar un vaixell. Allà hi ha una estàtua de l'expresident del PSOE, el basc Ramón Rubial, cap del govern preautonòmic basc. Em diu que vol una foto amb ell: és que es creu això de l'Espanya plural, també, el nostre benvolgut republicà? Passem per un quiosc, a proveir-nos de diaris: Berria, El Correo Vasco i Deia -el del quiosc devia pensar que era una mica heterodox-. Pugem per unes escales fins al pont de color verd i després de fer una giragonsa inexplicable a la recerca del cotxe decidim anar a a dinar. Acabem en un restaurant del casc antic menjant un menú normal i corrent mentre a fora, inexorablement, segueix plovent.

47 hores amb Safo (II)

Doncs molt bé, ja som la tarda de dissabte. Quan acabem de dinar a l'asador que deia a l'anterior crònica pensem què és el que farem a continuació. Com us podeu imaginar no tenim previst res de res i com us podeu també imaginar fem el menys assenyat: dirigir-nos cap a Sant Sebastià amb una pluja que Déu n'hi do. A més, com és obvi, es fa fosc de seguida i això encara dificulta més la conducció d'en Safo, que -com he pactat de dir amb ell- condueix millor del que el seu nerviosisme al volant indica. Al final, cap a les vuit del vespre arribem a aquesta ciutat de l'Atlàntic que Eloi Aymerich en conversa telefònica indica que sembla més francesa que espanyola. Doncs és cert. Tot encara sembla més bonic que Bilbao. Anem cap al passeig de la Concha i contemplem l'escena, que és de postal. Anem a fer una volta pel barri vell però abans veiem llum a l'Ajuntament i ens hi apropem per veure si és Odon Elorza que ens ha preparat una rebuda. A dins hi ha moltíssima gent i veiem que una banda de joves músics es preparar per a interpretar un concert -els bascos, la música... si, un tòpic complert!-.

La zona del casc vell és tan maca com recordava del meu anterior viatge a aquesta ciutat, el 1998. Amb en Safo comentem que és ben curiós veure com, tot i que plou una mica, hi ha gent fora dels bars -estan molt plens- amb una copa de vi a la mà i el paraigues a l'altre. Però sense semblar malabaristes ni res, eh? Com si fos el més normal del món. I van devorant pintxos, un darrera l'altre. Caminem una estona per la zona, que està realment animada; ja voldríem veure la Riera i el centre de Mataró així un dissabte al vespre.

Com que ja ens hem fet les fotos de rigor que testimonien el nostre pas per Sant Sebastià, tornem a agafar el cotxe per anar cap a Bilbao. Triguem molt menys que de pujada, paradoxalment ara estem més frescos -deu ser per haver sentit l'aire de mar-. Quan arribem quedem amb una altra amiga d'en Safo, coneguda també al viatge a Vietnam, es diu Imma i és advocada a Durango. Mengem alguna cosa en un bar, ens tornen a convidar i tornem a parlar de violència domèstica, que és el tema tant d'aquesta noia com la de la Begoña, l'altra amiga d'en Safo. Semblaria que ja ens retirem però no, encara tenim ganes de tastar una mica més de Bilbao i anem a prendre un bon vi al casc vell de la principal ciutat vasca. La cambrera em diu: "quin vols? Normal, Crianza o [no sé què més va dir]?" I jo, que m'agrada molt el vi però enòleg no sóc, li dic: "Mira, el que tu vulguis". "Como que el que yo quiera?". En Safo, que sap de tot, intervé i dicta sentència: "Un crianza". I ens n'anem cap a la taula, on parlem d'allò diví i d'allò humà, amb les dones, de tota manera, com a fil conductor. Finalment, cap a les 2 de la nit, després de veure com els bascos es pixen a cada cantonada i quan portem quasi 22 hores desperts, ens n'anem a dormir.

A la foto esquerra: en Safo catant el vi al bar de Bilbao. Al cantó: un servidor a la Concha de Sant Sebastià.

47 hores amb Safo (I)

Hem estat 47 hores i prou, si. 47 hores per anar i tornar a Mataró passant per Logroño, Bilbao, Sant Sebastià i Saragossa. Una autèntica freakada, ens diu la gent del nostre entorn. Potser si. Però bé, qui ha dit que el viatge per a ser-ho cal que sigui llarg? Que per haver anat de viatge has d'haver estat una setmana, quinze dies fora? Res! La idea d'en Joan Safont -a partir d'ara "Safo", com "Sarko" ve de Sarkozy"- i meva era justament carregar-nos el concepte de viatge intel·lectual, pausat, de tota la vida. Donar-li la volta. Jugar a fer el viatge, tot fent-lo, és clar. Anar a hora per lloc. No allò de "si avui és dimarts, això és Bèlgica". En aquest cas era "si són les 9 del vespre això és Sant Sebastià". Fer la foto, passejar pel lloc, comprar-hi el diari i prou. Dit i fet.

Sortim dissabte a la matinada, a les 5. En Safo em ve a buscar en cotxe a la plaça Granollers. Quan entrem al cotxe comencem a despatxar assumptes. Diem que parlarem de l'Europa de l'Est, però al final passaran les 47 hores i no en parlarem. Esmorzem a Fraga, si no recordo malament. Entrepà de truita de patates. La primera ciutat que veiem una miqueta bé -bé, quan dic bé vull dir q hi destinem una miqueta de temps- és Logroño, la capital de La Rioja. No és la vuitena meravella del món, que diguem. És la típica ciutat de províncies castellana, bastant cutre. Comprem el primer diari -Notícias de la Rioja-, fem una volta pel mercat -com si estiguéssim a la plaça de Cuba-, passegem pels carrers del centre, entrem a un parell d'esglésies -la darrera, romànica, si que val la pena- i tornem a agafar el cotxe.

Som les onze del matí, diria, i enfilem cap a Bilbao. En la línia freak, quan entrem oficialment al País Basc, fem sonar a volum 25 Txoria, txori de Joxean Artze i musicada per Mikel Laboa, la cançó que apareix a la pel·lícula La Pelota Vasca, de la qual els dos som uns enamorats. Primer sembla que el paisatge sigui idèntic al de La Rioja, però en mica en mica van apareixent muntanyes a dreta i esquerra. I veiem uns quants caseríos, instal·lats dalt de petits pujols. Fa por pensar com s'hi deu arribar, allà dalt. Em recorden aquelles casetes de plàstic que poses sobre un suro en el pessebre pensant: "Això a la realitat no podria ser mai així". Doncs si, si, els caseríos hi són, sobre el suro! També veiem els primers castells en basc i com el verd es va apoderant de la nostra mirada.

Cap a les dues del migdia arribem a Bilbao. Fa gràcia perquè en recordo alguna cosa, just perquè el meu cap tingui la sensació que ja hi ha estat, però massa poc com per recordar-me de massa res. Em sorprèn veure la gran conurbació urbana que és Bilbao, com em va semblar Madrid l'altra dia. Deu ser que vinc de poble i les distàncies se'm fan grans. Finalment aparquem prop de l'estació de metro d'Abando. Això per cert, és del que m'adono més aviat: metro, tramvia d'aquests moderns, eusko tren, autobusos... Clar, com que no paguen quota de solidaritat amb la resta de l'estat -per cert, ni PSE ni PP del País Vasc ho critiquen això, no ho entenc- aquí viuen de p. mare, com no pot ser d'altra manera.

Anem a buscar la Begoña -que m'assabento que és un nom molt usual al País Basc-, una amiga que en Safo va fer a Vietnam en un viatge recent i que viu a l'avinguda Navarra, on farem l'única nit del viatge. És una madrilenya, jutgessa de professió, que viu aquí des de fa cinc anys. I diu que no és pas per cap vocació missionera ni res, simplement perquè en tenia ganes, de conèixer el País Basc. Doncs chapeau. Ens explica aquestes coses i moltes més -i flipa una mica amb nosaltres, ens pren per bojos- durant un fantàstic dinar a un magnífic asador del casc vell de Bilbao, que és molt més bonic del que recordava. De primer morcilla, salchicón, tortilla de bacalao i de segon un magnífic "chuletón". Abans, a més, ens porta a fer un pinxo impressionant en un bar de la zona. Portem ja dotze hores de viatge. Veieu com era una bona idea?

Llegiu la contracrònica a joansafont.blogspot.com

Primera foto: Safo al mercat de Logroño. Segona: Jo en una de les places de la mateixa ciutat.

El dia més trist

(avui que és el post número 100, un de ben transcendent)

Avui podria ser el dia més trist de l’any, sens dubte. A ¾ de set del matí m’he hagut d’aixecar per treure la roba estesa; plovia. Quan era a la Peixateria, a les nou, en la reunió del documental sobre el gènere de punt amb l’Aina i la Maria només queien algunes gotes, però a mig matí el cel s’ha tornat a enfosquir i s’ha posat a ploure a bots i barrals. Semblava ben bé una d’aquelles tardes de pluja, de quan eres petit, tancat a l’escola, en què et quedes embadalit mirant com cau l’aigua i et preguntes pel curiós cicle del temps, de la vida.

Avui al matí era un dia tranquil, més tranquil del normal. I quan passa això m'estranyo i no puc evitar pensar perquè. Com si fos una cosa dolenta! I llavors he rumiat una mica i m’he dit: “Clar, cony, fa una setmana eres a Madrid i et passejaves entre Rubalcabas, López Garridos i Acebes i ara ets aquí, pensant-hi, passejan-te enmig dels teus volguts conciutadans i amb aquella sensació de… I bé, ja hi tornem a ser. I ara què?”. El dia, per tant, no promet massa. Per començar un maldecap per si surt bé l’acte que muntem amb Valors al vespre. I després unes quantes coses per solucionar: començar a escriure el tema de fa set dies, reunions, intentar estirar una declaració sobre la TDT als alcaldes de la comarca... Rutina, vaja. Amb més ganes d’aplatanar-se al sofà quan es faci tard que cap altra cosa.

Tot em portaria a pensar així, però el cert és que per sort no les veig així, les coses. Per sort diverses persones m’han anat ensenyant una cosa que pot semblar molt òbvia, molt elemental, molt "simplona", però que és definitiva, penso. Aquesta gent, a qui hauria de fer un monument, començant pels meus pares, m’han ensenyat i m’ensenyen a viure el dia a dia el millor possible; més com una quotidianitat que com una rutina. Només una norma: viure les coses passionalment, amb ganes, al màxim, donant tot el sentit possible a les coses. Xuclant tot el suc possible de la taronja. Ara que escric això, per exemple, escolto una magnífica cançó de Pastora, Planetes Marins, que tant em podria arrancar una llàgrima com un somriure. Aconsegueixo fer prevaldre la segona cosa. I el sol em pica l’ullet i surt a saludar-nos.

Tu manes. Si quan obres la porta de casa poses cara de mala llet o fas l’esforç –si, clar, ser optimista cansa- d’intentar dibuix un somriure als llavis. Si en comprar el diari li dius “Bon dia” a la dependenta o passes de tot. Si quan arribes a la feina procures fer una mica de vida abans de capbussar-te a l’ordinador. Una única decisió que tu prens cada matí. No t’ho diu ni ta mare, ni la teva nòvia ni el teu jefe. Només ho decideixes tu.

Magnífic pas per Madrid

M'he endut, a tots nivells, un molt bon record de l'estada a Madrid d'aquesta setmana, de la qual em moria de ganes de parlar des que vaig tornar divendres -no havia trobat el moment-. El motiu de la visita era fer un reportatge per al Mataró Report sobre la nova vida de l'exalcalde Manuel Mas -al qual agraïm la seva calurosa acollida- com a diputat al Congrés. També hem aprofitat per visitar dues mataronines, l'Àngels Jiménez i la Mònica Vives, que actuen al musical Mamma Mia. Aquesta peça, des de fa ara un any s'està representant amb un èxit brutal al teatre Lope de Vega, en plena Gran Via. D'aquest darrer tema també en sortirà un reportatge.

Deia que m'havia endut un molt bon record de l'estada per molts motius. Primer per poder ser a un lloc realment important en el dia concret i amb els grans protagonistes de la funció a tocar. Per a un periodista local com jo acostumat a treballar exclusivament a Mataró poder veure de tan aprop un esdeveniment d'aquestes caracterítisques i un espectacle així ha estat realment interessant. Excitant. No passa cada dia que et passegis per dins el Congrés dels Diputats veient desenes de diputats i periodistes coneguts i que te'n presentin, a més a més, uns quants.

La segona és, ja a nivell polític, per haver comprovat que la democràcia espanyola -malgrat el que alguns vulguin fer-nos creure- funciona. El nostre Parlament ha redactat un projecte de Nou Estatut, l'ha presentat al Congrés dels Diputats i ara aquest Congrés l'admet a tràmit i procedirà a la seva negociació. Com ha de ser després que el poble de Catalunya hagi ja parlat. I a partir d'aquí ja veurem què passa.

La tercera cosa que se m'acut és la satisfacció per haver comprovat que, si se'ls ho explica, la gent de la "villa y corte" ens entén. Òbviament els mitjans de comunicació de la zona diguem que no hi ajuden massa, però, també és cert que només cal tenir la voluntat d'explicar-nos perquè ens enteguin. Just la idea que va quedar reflexada en les intervencions de Carod, Mas i De Madre el dimecres al matí. Vivim fa massa temps dels tòpics, els uns dels altres i els altres dels uns, i potser ha arribat l'hora que ens coneguem tots molt més. Caldrà, doncs, tornar a viatjar a Madrid molts més cops!

La nova ràdio municipal

La gent de la plataforma per la ràdio, tot i que encara no ho ha fet públic, no està gent satisfeta amb la proposta d'emissora que el regidor de Presidència de l'Ajuntament, Esteve Terradas, els va lliurar en una reunió fa un parell de setmanes. De moment, una espècie de Consell Consultiu de la pròpia plataforma està estudiant quins són els punts en què flaqueja de forma més greu la proposta i, un cop fet l'anàlisi, tots aquests aspectes es recolliran en un informe junt amb les modificacions que es proposen -una mica com l'Estatut a Madrid, vaja-.

Que la proposta d'emissora municipal plantejada des de Presidència és força descafeïnada no cal ser un gran analista per adonar-se'n. Es parla de fer butlletins horaris cada hora, d'emetre un informatiu al vespre i un magazine diari després d'aquest, amb una temàtica diferent en funció del dia. La resta de la graella s'omplirà en col·laboració amb entitats com la Casa de la Música Popular i la Federació d'Associacions de Veins de Mataró -les dues bones idees-. I tot el que temps de programació que s'obri a partir d'aquí... es resoldrà "endollant" la nova emissora a COMRàdio. Segurament no és el que molts somiem per a un mitjà de comunicació tan important per a la ciutat com pot ser la ràdio, però cal suposar que de moment la vaca no dóna més de sí i que més val començar amb poca cosa i que en mica en mica s'anirà apujant el llistó de la programació.

Però el que pretenia comentar no és ben bé això sinó una altra de les pretensions que revela el document entregat als partits polítics i a la plataforma per la ràdio, que és el fet d'externalitzar -via concurs- gran part dels continguts de la ràdio. És una idea, provinent del Consorci de Comunicació Local (a partir de la qual es va nuclear COMRàdio), que pretén aconseguir que l'Ajuntament pugui treure's de sobre les puces políticament parlant respecte les més que probables crítiques de l'oposició en el sentit d'un possible ús partidista de la ràdio. Ras i curt: com que l'Ajuntament en sí no serà la responsable dels continguts de l'emissora -sinó que en tot cas els coordinarà per mitjà d'una directora, Mei Ros, ben vista per tots els partits- ningú podrà argüir que si ha sortit sis o deu vegades en un dia l'alcalde Baron per la ràdio és perquè l'àrea de Presidència ho hagi promogut. La responsabilitat recaurà sobre les empreses o col·lectius que es presentin als diversos concursos que es pretenen fer en els mesos vinents.

Es tracta d'una jugada intel·ligent per part de l'Àrea de Presidència que no fa més que posar de manifest l'astúcia del regidor Esteve Terradas, que passa per ser dels regidors més eficients de la Casa Gran. Però, de cara als futurs espectadors és una maniobra difícilment comprensible. Perquè un mitjà de comunicació, pel sol fet de sortir al mercat i de presentar-se a la societat, representa una determinada manera de veure el món, una espècie de contracte amb els lectors/oients/telespectadors que, encara que invisible, està absolutament clar per tothom. TV3, per exemple, està clar que ha jugat un rol de potenciació de la identitat nacional, de creació d'un nou imaginari col·lectiu, de modernització de la imatge que el país té de si mateix... i que per més que sigui un mitjà públic durant tots aquests anys s'ha regit per unes consignes ideològiques -consensuades, d'acord, però consignes- que han fet que tingués sentit per a una immensa majoria dels ciutadans de Catalunya. I aquí està el problema amb aquesta nova ràdio municipal que tant estar costant de néixer: que quan la gent l'escolti pot ser que no tingui la impressió d'estar escoltant una manera de veure el món -una línia editorial- sinó pessics d'altres mitjans i col·lectius. I que això generi un puzzle tan poc coherent com ineficaç des del punt de vista de la cohesió social que es pretén reforçar amb la nova emissora.