Els mateixos Pastorets... però diferents

Pot ser que l'"escena de la lluna" no tingui lluna? Pot ser que quan Satanàs diu allò de "gaudeix, gaudeix del món força" Naïm no ho repeteixi a l'unisó? Pot ser que quan apareix l'arcàngel Miquel en escena no sigui l'Imma Llorens amb aquell preciós cabell rinxolat i pèl-roig? Doncs es veu que sí.

Pels que hem vist cinquanta mil vegades la versió de L'Estel de Natzaret que es fa a la Sala Cabañes resulta realment sorprenent que aquestes preguntes tinguin una resposta afirmativa. Tenim tan assumits els gags, les escenes, la música, fins i tot el text -i això que és el mateix!- que es fan als nostres Pastorets que no podem concebre que l'espectacle es pugui representar d'una altra manera.

Doncs a Catalunya es fa un altre Estel -se'n fan molts, però de ben fet només un altre- al Centre Parroquial de Sarrià, a Barcelona. És la mateixa versió que a Mataró però amb molts menys recursos i en un teatre molt més petit, tot i que molt bufó. La veritat és que aquesta versió s'assembla molt més al text original de Ramon Pàmies, ja que a Mataró s'hi va afegir el magnífic pròleg i per no allargar l'espectacle -encara més?- es van suprimir algunes de les cançons de la partitura original. Total, que la meva àvia, que recorda perfectament Els Pastorets d'abans de la Guerra, va tornar diumenge passat a sentir algunes cançons que només guardava a la seva memòria des de feia més de cinquanta anys. Tot plegat una curiosa mostra de com pot evolucionar un artefacte artístic amb el pas del temps -el de Mataró- i de com es pot mantenir el mateix artefacte amb el pas del temps -el de Sarrià-.

Aigua corrent

Arribem a la casa de Fornols (corregiment del Berguedà, província de "Lleyda", Bisbat Seu d'Urgell, diu una placa) i, seguint les instruccions de Ca n’Aymerich, obrim la clau de pas de l’aigua possibilitant que tingui lloc aquest petit miracle que consisteix en què quan tu obres l’aixeta en surt el líquid transparent. Ho provem però no va. Cony, com és? El fred deu haver glaçat les canonades, apuntem amb els nostres grans coneixements climàtics. Anem a preguntar-ho al propietari multitasques de l’únic bar del poble, però aquest descarta la hipòtesi perquè diu que no ha fet prou fred. No en tenim ni idea, vaja. Malgrat tot, accedeix a ruixar amb foc les canonades per si de cas.

Dit i fet. Connecta l’aparell a una bombona de butà i comença a resseguir el recorregut de l’aigua. M’aparto. Ens espanta sobretot veure com dirigeix la flamarada contra una de les bigues i també contra els cables de la corrent, però es nota que sap el que es fa. Repeteix l’operació unes quantes vegades, però no l'aigua no baixa. Doncs res, no hi ha aigua corrent. Què hi farem! L’Eloi, que de professió es podria definir ben bé com a “coordinador”, suggereix agafar unes quantes galledes i anar-les a omplir a la font que hi ha a una desenes de metres de la casa. “Vosaltres dos, voluntaris”, diu assenyalant-nos a mi i a l’Oriol. Obeïm i anem cap a la font que per la nostra sorpresa deixa anar només un rajolí molt fi, de manera que triguem tota una hora a omplir quatre p.... galledes. No hi ha pressa, no, tampoc? Fem petar la xerrada. Quan tornem a casa, ens posem a preparar el sopar i a intentar escalfar-nos, que ja és prou complicat.

Tenir aigua, provar d’escalfar-se, preparar el menjar... Que petita, precària i senzilla és la vida a muntanya. Una vida amb moltes menys possibilitats però també molt més agraïdes. Vaja, la lliçó de sempre que no hi ha manera que aprenguem: quina meravella viure com ho fem a la ciutat, però que maco també retrobar els petits plaers quan es demostren tan fotudament inaccessibles.

La Mariona i París

Et trobo sortint de l’Arcàdia, no sé ben bé quina nit d’aquest llarg cap de setmana, i em dius que d’aquí a un mes te’n tornes a anar a París, la ciutat de la llum, la ciutat que et dóna llum a tu, que t’il·lumina. Que en trenta dies abandonaràs les passejades per la nostra Riera per les caminades sota la Tour Eiffel. I que tornaràs a beure bon vi i formatge sota aquest magnífic monument, amb qui sap si un parisenc, un mataroní o un espanyol. Em preguntes si et vindré a viure, aquesta vegada. I tant, dona! Com no vols que accepti una temptadora oferta de cap de setmana per recórrer de nou el barri del Marais, la place des Vosges i l’Île de la Cité?

Ai Mariona! Això teu amb París és autèntic amour fou. Si, una gràcia fàcil, però és que m’ho poses “a ou”. Quan ets per casa –casa?- et veig com més pansida, menys animada, amb aire de “qui dia passa any empeny”. Quan agafes l’avió, travesses els Pirineus i te’n vas nord enllà, concretament a 1.100 quilòmetres, sembla que el teu cos revisqui, s’amplifiqui el teu somriure i es converteixi en una poderosa rialla.

Per molts anys, guapa. Ens recordes –bé, almenys em recordes a mi- que el món és molt gran i que està ple de ciutats fantàstiques no només per descobrir sinó també per fer-hi un séjour, per establir-s’hi un temps. I per recordar que l’autèntica aventura és tornar a començar de nou en un altre lloc, on no et conegui ningú, on no siguis ningú. A veure quan m’hi atreveixo!

Betlem a través d'un 'Checkpoint' (IV)*

Aquest matí anem a Betlem (Betlehem en àrab), la ciutat on se suposa que fa 2004 anys va néixer Jesús. Tota la mística que hem creat al voltant del pessebre i el Nadal s’esborra en pocs moments quan t’adones de la poca màgia d’aquest poblet de la Cisjordània ocupada pels israelians des de 1967. Abans de poder-se’n adonar, però, cal tenir en compte que arribar-hi, ni que sigui des de la veïna Jerusalem, és una petita odissea i això que la distància és molt petita, uns deu quilòmetres (de Mataró a El Masnou, posem). Sort en tenim nosaltres de posseir un passaport europeu que, en principi i a no ser que caiguem malament al soldat de torn, ens assegura llibertat de moviments. Perquè els palestins no en tenen, de llibertat de moviments. Des de l’inici de la segona intifada, els de Mataró (Jerusalem) no poden sortir de la ciutat i els de El Masnou (Betlem) tampoc. O sigui que, exceptuant que un d'ells tingui un laissez-passer (un salfconduit), dos habitants d’aquestes ciutats no es poden veure mai. Els famosos chekcpoints –punts de control de l’exèrcit- ho impedeixen.A Betlem a part de l’església de la Nativitat hi ha poca cosa a veure. A dins sorprèn que no hi ha cap mena de bancs i que tot és molt fosc. I encara més la cova on va néixer Jesús, perquè comptant que hi havia el nen, els pares, el bou i la mula l’espai devia ser realment escàs. Aquesta església es va fer tristament famosa fa un parell d’anys perquè uns guerrillers dels Màrtirs d’Al-Aqsa s’hi van parapetar mentre tenien l’exèrcit israelià esperant-los a fora, a la plaça central del poble. Les bales que hi ha incrustades al voltant de la petita porta d’accés en donen fe. En acabar la visita anem a fer un volt pels carrers del centre del poble, on hi ha gran bullici i et venen des de mòbils a bateries, samarretes i calçotets. El que més ens sobta són els retrats de nois i homes grans amb un fusell a la mà morts durant la Segona Intifada. Estan penjats a les parets a manera d’homenatge.Després, per tornar a sortir de Betlem, hem de desfer el camí que hem fet a l’anada. De fet quan surts dels territoris oficials d’Israel representa que no et controlen gaire; el que preocupa a l’estat israelià és quan tornes a entrar al país oficial, no fos cas que portessis cap explosiu ni cap arma a sobre. El taxista palestí ens deixa a uns cent metres del checkpoint, de manera que hem de travessar a peu. Mentre ens dirigim cap al punt de control, de cop i volta, veiem a dreta i a esquerra –la carretera és l’únic tros que queda lliure- una muralla de sis a vuit metres d’alçada. Sí, resulta que és el famós mur, el mur que el govern Sharon ha tirat endavant per impedir el pas dels suïcides palestins, condemnant així a tot el poble a viure en guetos i possibilitant per tant que sorgeixin nous suïcides. No faig cap mena de demagògia; només cal parlar amb els palestins –també els joves, sí- que no volen saber res dels israelians. Al cap d’uns minuts, el nostre passaport europeu ens permet tornar a Jerusalem.

* article publicat a capgros.com l'agost de 2003.