Trobar la casa de Raimon Panikkar, al petit poble de Tavertet, ens representa una autèntica odissea; però acabem pensant que la visita deu valer la pena. Després de buscar una bona estona entrem al pati d'una casa que té un regust diferent només de veure-la. Pràcticament tota la façana de la planta baixa és de vidre, cosa que permet observar l'interior de la casa, i atansant-nos-hi veiem que la sala és plena de llibres. No hi ha dubte, penso, aquesta ha de ser la casa del savi Panikkar. A mà esquerra, a més, una pedra porta el seu cognom inscrit. Truquem diverses vegades però no surt ningú, tot i que veiem una llum tènue. Finalment, sí, apareix Panikkar habillat amb el seu típic vestit de teixit, de color carn, a la manera índia. I ens rep amb gran cordialitat, com si ens coneguéssim de tota la vida.
Descalços, ens fa pujar al primer pis de la casa, on té l'estudi, un espai absolutament inundat de llibres de totes formes, colors i edats, encara més que a la part de baix, i també de revistes i publicacions diverses. Un lloc on sembla que el temps no passi i on, com apuntarà ell després, cada segon sigui etern.
Comencem. Panikkar parla mastegant cada paraula, donant-li tot el sentit possible. A vegades es pren uns quants segons abans de respondre, just al contrari d'aquells que estan acostumats a fer declaracions, que engeguen tan bon punt s'encén la gravadora. Aquí no hi ha pressa, això està clar. Sovint comença la resposta dient "indiscutiblement" i després segueix amb una reflexió profunda, pensada, meditada, com si se cités a ell mateix cada cop.
La saviesa d'aquest home és extraordinària però també la seva humanitat, que es mostra perfectament quan confon la model Judith Mascó amb Mercedes Milà en una anterior portada de la nostra revista. I és que Panikkar no escolta la ràdio, no veu la televisió ni llegeix els diaris, tan sols premsa especialitzada de caràcter més reflexiu i d'àmbit internacional. Una manera de fer que sorprèn a dos periodistes com nosaltres, però que et fa pensar inevitablement en la relativitat i la importància de tot plegat.
Publicat al número d'abril de Valors
divendres, de març 31, 2006
dijous, de març 30, 2006
Malalt de tele
"- Deme consejos para estimular mi mente", pregunta el periodista. "- Le daré uno de oro: prodíguese goces intelectuales, ejercicios mentales que le resulten muy placenteros, como acceder a conocimientos nuevos, gozar de obras artísticas...". M'he aplicat a mi mateix aquest vespre el consell que donava a "la contra" de La Vanguardia el neurobiòleg António Damásio en una entrevista i, aprofitant que tenia tot el vespre per dedicar-me a mi mateix, he decidit bàsicament donar-me tres plaers. El primer ha estat anar a Can Bastons a comprar-me una barra de pa que m'ha costat ni més ni menys que 2,18 euros, el segon treure el nas a la llibreria Robafaves per fer una ullada de les darreres novetats i el tercer ha estat dedicar-me a mirar la tele bona part del vespre -com que ho faig poc així recupero les tres hores que de mitjana en pertoquen com a televident-.
He vist el Telenotícies Vespre mentre llegia el diari -un altre plaer recuperat després de tants dies d'estrés-, després el 24 hores de Televisió de Mataró i en acabar una llarga trucada he enganxat amb el Pantalla Oberta també de TVM, on avui feien la tertúlia de cada darrer dimecres de mes on participen els prohoms mataronins -l'alcalde diu que són el Senat i no li falta raó...-. Un dels temes estrella ha estat la darrera crisi al Patronat de Cultura arran d'una carta crítica dels treballadors, debat que ha anat a parar un cop mes al Cas Llansó, que l'any passat va ser dimitir el regidor Toni Civit. Per què ho explico? Doncs perquè justament en aquell moment he recordat que a La2, moderats per en Joan Tapia, hi havia un cara a cara entre Xavier Vendrell, el secretari de finances d'ERC i secretari general de Presidència, i David Madí, el totpoderós portaveu de CDC. Doncs quina casualitat que, parlant del famós afer de la suposada extorsió d'ERC respecte a treballadors de la Generalitat, va Mr. Madí i diu: ara llegiré una carta d'una persona que va dimitir de la direcció d'un institut en una administració municipal. Estava convençut que parlava de Barcelona, però no, ha dit que era una carta de "Jaume Llansó". Impressionant. Madí ha llegit molta part de la famosa carta i en acabat, encara més fort, Xavier Vendrell ha insinuat una cosa realment bèstia: "Vostè sap que aquesta persona va dimitir perquè ERC no accepta aquests comportaments". Estava acusant Civit d'haver dut a terme aquestes pràctiques o simplement ha estat un lapsus?
He vist el Telenotícies Vespre mentre llegia el diari -un altre plaer recuperat després de tants dies d'estrés-, després el 24 hores de Televisió de Mataró i en acabar una llarga trucada he enganxat amb el Pantalla Oberta també de TVM, on avui feien la tertúlia de cada darrer dimecres de mes on participen els prohoms mataronins -l'alcalde diu que són el Senat i no li falta raó...-. Un dels temes estrella ha estat la darrera crisi al Patronat de Cultura arran d'una carta crítica dels treballadors, debat que ha anat a parar un cop mes al Cas Llansó, que l'any passat va ser dimitir el regidor Toni Civit. Per què ho explico? Doncs perquè justament en aquell moment he recordat que a La2, moderats per en Joan Tapia, hi havia un cara a cara entre Xavier Vendrell, el secretari de finances d'ERC i secretari general de Presidència, i David Madí, el totpoderós portaveu de CDC. Doncs quina casualitat que, parlant del famós afer de la suposada extorsió d'ERC respecte a treballadors de la Generalitat, va Mr. Madí i diu: ara llegiré una carta d'una persona que va dimitir de la direcció d'un institut en una administració municipal. Estava convençut que parlava de Barcelona, però no, ha dit que era una carta de "Jaume Llansó". Impressionant. Madí ha llegit molta part de la famosa carta i en acabat, encara més fort, Xavier Vendrell ha insinuat una cosa realment bèstia: "Vostè sap que aquesta persona va dimitir perquè ERC no accepta aquests comportaments". Estava acusant Civit d'haver dut a terme aquestes pràctiques o simplement ha estat un lapsus?
dimecres, de març 29, 2006
Brusel·les, Israel i Terribas
Brusel·les
Torno a escriure en el bloc, d'una forma més resumida i en forma d'apunts, després d'uns quants dies d'abstinència forçada per acumulació de feina. La setmana passada vaig ser a Brusel·les per enregistrar una part del documental sobre el gènere de punt que estem produïnt per a Capgròs. Vam assistir a una sessió d'un grup de treball sobre el tèxtil del Parlament Europeu i en acabar vam entrevistar a l'empresari mataroní Xavier Bada pels passadissos del Parlament, l'eurodiputat socialista valencià Joan Calabuig i Peter Power, portaveu del comissari de Comerç Peter Mandelson. Ha estat una experiència absolutament interessant i enriquidora. A més he conegut Brusel·les una bona mica perquè el cap de setmana anterior ja hi vaig ser però per motius de plaer...
Eleccions a Israel
M'interessa molt la política internacional, els que em coneixeu ja ho sabeu. Sobretot si es parla d'un lloc en el qual he estat -ja he explicat algun dia que quan has estat a un lloc es crea un petit vincle, indestructible, per sempre més-. A Palestina hi vaig ser l'estiu de 2004 i la veritat és que si ja m'apassionava la temàtica la visita encara va fer incrementar una mica més el meu interès. Estic content dels resultats de les eleccions: el partit centrista Kadima i els laboristes tenen una majoria folgada per governar junts i abandonar definitivament Cisjordània. Sóc optimista i si bé és veritat que ara ens dediquem a lamentar que Israel s'anexioni definitivament una porció de Cisjordània ningú no em pot negar que ara està més clar que mai que Palestina serà un estat formalment reconegut d'aquí a molt poc temps.
Entrevista a Mònica Terribas
Avui des de la revista Valors hem tingut el goig d'anar a entrevistar la conductora de l'informatiu La Nit al Dia, Mònica Terribas, un dels valors més ferms del periodisme català actual. El contingut de l'entrevista apareixerà en el proper número de la revista, el del mes de maig, que dedicarem als valors que transmeten els mitjans de comunicació.
Torno a escriure en el bloc, d'una forma més resumida i en forma d'apunts, després d'uns quants dies d'abstinència forçada per acumulació de feina. La setmana passada vaig ser a Brusel·les per enregistrar una part del documental sobre el gènere de punt que estem produïnt per a Capgròs. Vam assistir a una sessió d'un grup de treball sobre el tèxtil del Parlament Europeu i en acabar vam entrevistar a l'empresari mataroní Xavier Bada pels passadissos del Parlament, l'eurodiputat socialista valencià Joan Calabuig i Peter Power, portaveu del comissari de Comerç Peter Mandelson. Ha estat una experiència absolutament interessant i enriquidora. A més he conegut Brusel·les una bona mica perquè el cap de setmana anterior ja hi vaig ser però per motius de plaer...
Eleccions a Israel
M'interessa molt la política internacional, els que em coneixeu ja ho sabeu. Sobretot si es parla d'un lloc en el qual he estat -ja he explicat algun dia que quan has estat a un lloc es crea un petit vincle, indestructible, per sempre més-. A Palestina hi vaig ser l'estiu de 2004 i la veritat és que si ja m'apassionava la temàtica la visita encara va fer incrementar una mica més el meu interès. Estic content dels resultats de les eleccions: el partit centrista Kadima i els laboristes tenen una majoria folgada per governar junts i abandonar definitivament Cisjordània. Sóc optimista i si bé és veritat que ara ens dediquem a lamentar que Israel s'anexioni definitivament una porció de Cisjordània ningú no em pot negar que ara està més clar que mai que Palestina serà un estat formalment reconegut d'aquí a molt poc temps.
Entrevista a Mònica Terribas
Avui des de la revista Valors hem tingut el goig d'anar a entrevistar la conductora de l'informatiu La Nit al Dia, Mònica Terribas, un dels valors més ferms del periodisme català actual. El contingut de l'entrevista apareixerà en el proper número de la revista, el del mes de maig, que dedicarem als valors que transmeten els mitjans de comunicació.
dimarts, de març 14, 2006
Tu si que em fas sentir bé
Per a mi ets això que m'agrada dir-ne una seguretat, una "cosa" que malgrat tots els malgrats seguirà estant allà per sempre, a la qual podré recórrer quan tot m'hagi fallat. I és que quan sóc amb tu em sento viu, alegre, ple de llum. I de màgia. Si, si, sembla que estigui en una fase incipient de l'enamorament i de la meva boca només en surtin rucades, però això nostre ja fa temps que dura i no té pinta d'apagar-se pas, al contrari: quan més et conec més desitjo habitar dins teu. Si, de veritat. Encara, després de tant de temps. I quan estic temps sense veure't... doncs m'entristeixo, em poso moix i abaixo al cap, que diuen a Pastorets.
De fet sovint se m'esdevé al cap la port de gastar-te, de visitar-te massa vegades i que acabis caient en el pou de la mediocritat. Basculo entre l'atracció brutal que em generes i la saviesa de saber que ets com una espècie de miratge al qual mai podré arribar. Però quan et torno a veure tots els temors s'esvaeixen i torno a respirar tranquil, cantant estrofes que els meus amics t'han dedicat en tantes cançons. Sobretot si és de nit i sobre la teva pell es reflexen els llums de les faroles, donant un aire misteriós a l'escena, com si haguéssim entrat en el rodatge d'una pel·lícula.
M'agrades tant que l'altre dia vaig venir a veure't només pel plaer de beure'm una coca-cola amb tu. Ets la meva llum, la meva vida. Tu si que em fas sentir bé.
De fet sovint se m'esdevé al cap la port de gastar-te, de visitar-te massa vegades i que acabis caient en el pou de la mediocritat. Basculo entre l'atracció brutal que em generes i la saviesa de saber que ets com una espècie de miratge al qual mai podré arribar. Però quan et torno a veure tots els temors s'esvaeixen i torno a respirar tranquil, cantant estrofes que els meus amics t'han dedicat en tantes cançons. Sobretot si és de nit i sobre la teva pell es reflexen els llums de les faroles, donant un aire misteriós a l'escena, com si haguéssim entrat en el rodatge d'una pel·lícula.
M'agrades tant que l'altre dia vaig venir a veure't només pel plaer de beure'm una coca-cola amb tu. Ets la meva llum, la meva vida. Tu si que em fas sentir bé.
diumenge, de març 05, 2006
Xoc
Som dos galls en un galliner. Això és irrefutable. I no té perquè ser dolent, fins i tot. La competència pot ser un estímul per millorar com a professionals i servir per oferir un millor servei als nostres clients, que a fi de comptes és del que es tracta. Però és clar, des de fa uns mesos també som amics. Compartim dèries, projectes, angoixes, satisfaccions, reflexions i una sensació de que alguna cosa ens uneix, que compartim una mena de sentit vital; tu ja m'entens. I justament té molta gràcia que hi hagi tan de feeling quan ens hem passat cinc anys -cinc!- pràcticament sense dirigir-nos la paraula i quan ho fèiem era laconicàment o pitjor encara, amagant-nos darrera el nostre personatge i pensant per nosaltres mateixos: "Serà capullo el molt imbècil!".
Però bé, no sé ben bé què va passar i de cop i volta vam començar a parlar d'una altra manera. Em sembla que va ser explican-te un mal moment meu -almenys devia servir per això el mal moment, per retrobar-nos-. Després -o el mateix dia, ja em perdo- vam temptejar el terreny amb una cervesa, a Casa Paco. Ni tu ni jo ens en sabíem avenir! Una cervesa junts! Finalment, després d'una altra trobada durant el Cruïlla, vam quedar un dia per parlar cara a cara, amb el mar de fons suavitzant les nostres postures per si es tornaven a posar antagòniques. De mica en mica vam anar recuperant la confiança perduda, deixant-nos anar, intentant reconstruir un edifici conjunt que poc temps abans semblava que quedaria fantasma de per vida. L'altra dia, enmig de l'excursió, fins i tot ens vam atrevir a retrocedir cinc anys i quatre mesos en el temps i vam parlar "largo y tendido" del conflicte que ens va separar una nit de Cap d'Any -no era una noia no, si algú s'ho pensa-. I vam arribar a conclusions i a acords.
Però avui, dinant, hem tornat a xocar. Sí: patapam! Hem deixat que allò que ens va separar -l'ambició, la competència, la cursa- ho tornés a fer, sense adonar-nos-en. Per un moment s'han tornat a intuir vells fantasmes i a remoure espines que crèiem desclavades. Ha estat res, una petita discussió accelerada pels gots de vi que havíem pres, però un xoc, al cap i a la fi. Suficient com per remoure'm les entranyes... Però vaja, ja deu ser normal, això, no? Després de vuit mesos de plàcid reecontre no ens hem d'escandalitzar, suposo... Doncs res, amic, que n'haurem d'aprendre. A separar les coses. A saber a què juguem en cada moment. El míster, al final del partit, ha dictat sentència: al camp ho heu de donar tot i si cal us donareu una colzada. Quan s'hagi acabat el partit, a la dutxa, serà el moment per retrobar-vos i, mentre aneu cap a prendre l'enèssima cervesa, comentar la jugada -mai més ben dit!-. Amén.
Però bé, no sé ben bé què va passar i de cop i volta vam començar a parlar d'una altra manera. Em sembla que va ser explican-te un mal moment meu -almenys devia servir per això el mal moment, per retrobar-nos-. Després -o el mateix dia, ja em perdo- vam temptejar el terreny amb una cervesa, a Casa Paco. Ni tu ni jo ens en sabíem avenir! Una cervesa junts! Finalment, després d'una altra trobada durant el Cruïlla, vam quedar un dia per parlar cara a cara, amb el mar de fons suavitzant les nostres postures per si es tornaven a posar antagòniques. De mica en mica vam anar recuperant la confiança perduda, deixant-nos anar, intentant reconstruir un edifici conjunt que poc temps abans semblava que quedaria fantasma de per vida. L'altra dia, enmig de l'excursió, fins i tot ens vam atrevir a retrocedir cinc anys i quatre mesos en el temps i vam parlar "largo y tendido" del conflicte que ens va separar una nit de Cap d'Any -no era una noia no, si algú s'ho pensa-. I vam arribar a conclusions i a acords.
Però avui, dinant, hem tornat a xocar. Sí: patapam! Hem deixat que allò que ens va separar -l'ambició, la competència, la cursa- ho tornés a fer, sense adonar-nos-en. Per un moment s'han tornat a intuir vells fantasmes i a remoure espines que crèiem desclavades. Ha estat res, una petita discussió accelerada pels gots de vi que havíem pres, però un xoc, al cap i a la fi. Suficient com per remoure'm les entranyes... Però vaja, ja deu ser normal, això, no? Després de vuit mesos de plàcid reecontre no ens hem d'escandalitzar, suposo... Doncs res, amic, que n'haurem d'aprendre. A separar les coses. A saber a què juguem en cada moment. El míster, al final del partit, ha dictat sentència: al camp ho heu de donar tot i si cal us donareu una colzada. Quan s'hagi acabat el partit, a la dutxa, serà el moment per retrobar-vos i, mentre aneu cap a prendre l'enèssima cervesa, comentar la jugada -mai més ben dit!-. Amén.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)