Xoc

Som dos galls en un galliner. Això és irrefutable. I no té perquè ser dolent, fins i tot. La competència pot ser un estímul per millorar com a professionals i servir per oferir un millor servei als nostres clients, que a fi de comptes és del que es tracta. Però és clar, des de fa uns mesos també som amics. Compartim dèries, projectes, angoixes, satisfaccions, reflexions i una sensació de que alguna cosa ens uneix, que compartim una mena de sentit vital; tu ja m'entens. I justament té molta gràcia que hi hagi tan de feeling quan ens hem passat cinc anys -cinc!- pràcticament sense dirigir-nos la paraula i quan ho fèiem era laconicàment o pitjor encara, amagant-nos darrera el nostre personatge i pensant per nosaltres mateixos: "Serà capullo el molt imbècil!".

Però bé, no sé ben bé què va passar i de cop i volta vam començar a parlar d'una altra manera. Em sembla que va ser explican-te un mal moment meu -almenys devia servir per això el mal moment, per retrobar-nos-. Després -o el mateix dia, ja em perdo- vam temptejar el terreny amb una cervesa, a Casa Paco. Ni tu ni jo ens en sabíem avenir! Una cervesa junts! Finalment, després d'una altra trobada durant el Cruïlla, vam quedar un dia per parlar cara a cara, amb el mar de fons suavitzant les nostres postures per si es tornaven a posar antagòniques. De mica en mica vam anar recuperant la confiança perduda, deixant-nos anar, intentant reconstruir un edifici conjunt que poc temps abans semblava que quedaria fantasma de per vida. L'altra dia, enmig de l'excursió, fins i tot ens vam atrevir a retrocedir cinc anys i quatre mesos en el temps i vam parlar "largo y tendido" del conflicte que ens va separar una nit de Cap d'Any -no era una noia no, si algú s'ho pensa-. I vam arribar a conclusions i a acords.

Però avui, dinant, hem tornat a xocar. Sí: patapam! Hem deixat que allò que ens va separar -l'ambició, la competència, la cursa- ho tornés a fer, sense adonar-nos-en. Per un moment s'han tornat a intuir vells fantasmes i a remoure espines que crèiem desclavades. Ha estat res, una petita discussió accelerada pels gots de vi que havíem pres, però un xoc, al cap i a la fi. Suficient com per remoure'm les entranyes... Però vaja, ja deu ser normal, això, no? Després de vuit mesos de plàcid reecontre no ens hem d'escandalitzar, suposo... Doncs res, amic, que n'haurem d'aprendre. A separar les coses. A saber a què juguem en cada moment. El míster, al final del partit, ha dictat sentència: al camp ho heu de donar tot i si cal us donareu una colzada. Quan s'hagi acabat el partit, a la dutxa, serà el moment per retrobar-vos i, mentre aneu cap a prendre l'enèssima cervesa, comentar la jugada -mai més ben dit!-. Amén.